Datasets:

projecte-aina

/

CoQCat

like 2

Follow

Projecte Aina 122

vilaweb

El cap de llista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, pressiona Ada Colau per acordar un govern de BComú i els socialistes amb el vot ‘sense condicions' de la candidatura de Manuel Valls a la investidura. Collboni ha dit a TVE que espera reunir-se amb la batllessa en funcions ‘en els pròxims dies' per explorar aquesta possibilitat, i ha insistit que el seu compromís és tenir un alcalde progressista i un govern fort que no sigui independentista. Ha subratllat que el suport de Valls no té cap contrapartida, i això deixa ‘un gran marge de maniobra per establir un programa de govern a favor de l'habitatge i les polítiques socials, que és el que la gent ha votat', ha reiterat. També ha apuntat que per a ell no és cap problema que Colau sigui la batllessa, perquè va obtenir millors resultats. Collboni ha apostat per formar un govern ‘d'esquerres, ampli i sòlid', com els que hi havia a la ciutat abans, i ha recordat que entre comuns i PSC sumarien 18 regidors. ‘La gent ens està demanant més seguretat, polítiques socials. El que no ens està demanant la gent és que seguim alimentant el procés, la inestabilitat', ha argumentat. Valls no preveu un trencament amb Ciutadans tot i les discrepàncies D'altra banda, en una entrevista a Catalunya Ràdio Valls ha insistit a donar els seus sis vots ‘sense condicions' i ha dit que no preveu un trencament amb Ciutadans, tot i les discrepàncies sobre l'escenari postelectoral. Valls ha explicat que Arrimadas té molt caràcter però que sap que ell també en té sobre la seva independència. A més, ha recordat a Ciutadans que no hi ha cap possibilitat perquè Collboni sigui batlle, que és l'única opció que planteja el partit d'Albert Rivera. ‘Barcelona no és només cosa de partits', ha afegit. Segons Valls, ‘hi ha un perill més important que el populisme, que és l'independentisme'. D'aquesta manera ha defensat l'escenari en què Colau repeteixi de batllessa, tot i que durant tota la campanya electoral va dir que la volia fer fora de l'ajuntament. Ha argumentat que ara els barcelonins ja han votat i que s'ha d'escollir ‘entre dos mals'. ‘Jo no vull que Barcelona tingui un alcalde independentista. I no crec que Ciutadans vulgui que hi hagi un alcalde independentista', ha afegit. En aquest context, ha lamentat que el cap de llista d'ERC, Ernest Maragall, vulgui fer de Barcelona la ‘palanca d'una república imaginària' i ha posat d'exemple que des de diumenge només ha parlat de ‘repressió' i de ‘drets dels presos'. Valls ha explicat que els 6 regidors escollits de la seva candidatura estan d'acord en la decisió d'oferir els seus vots ‘sense condicions' a un govern Colau-Collboni i ha defensat que ‘no hi ha cap altra solució' per evitar un alcalde independentista. En aquest sentit, ha defensat que no hi ha cap fissura dins dels 6 regidors de la seva candidatura.

books

-Estiu!… Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !… Estiu!- Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de trompeta. -Tuturú! tuturutú! Les dones es banyaran a la part llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de l'Esperança; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a la Pujola.- Banys!… L'estiu és vingut. Arriben tartanes carregades de forasters. Estiu! Estiu! És el dia de Sant Cristòfol. El sol vola amb valentia pel mig del cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com llenços de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat. Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'apariència d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i brillantors per tot arreu… La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d'argenter. S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques. Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany caràcter regular i ornamental. Allí les piteres amb llurs grans fulles simètriques i rígides com les d'una gegantina flor de metall inventada per algun artista. Allí les pales ovals de la figuera de moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals gemmes maragdines. Allí les mates de ginesta, que, en compte de fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. Allí els altíssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i d'intenció simbòlica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament distribuïdes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises, sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es brinden al cel rublertes d'una pelussa àuria, com dient al dia esplèndid: ¡Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu pelatge de llum!

mitologia

Íficles (llatí: Iphĭclēs, Iphĭclus; grec antic: Ἰφικλῆς) fou un heroi, fill d'Amfitrió i d'Alcmena. La seva ascendència és únicament humana, mentre que el seu germà bessó, Hèracles, és fill de Zeus i d'Alcmena. Quan eren petits ja es va notar la diferència entre els dos. Dues serps, enviades per Hera, van entrar a l'habitació on hi havia els bessons. Íficles va tenir por i es va amagar, i Hèracles va ofegar totes dues serps alhora. Més endavant acompanyà el seu germà en alguns treballs. Va lluitar amb ell contra els habitants d'Orcomen, cosa que li va valer la recompensa del rei Creont, de casar-se amb la més jove de les seves filles, mentre que Hèracles es casà amb la més gran, Mègara. Per aquest matrimoni va haver d'abandonar la seva primera dona, Automedusa, que li havia donat un fill, Iolau. Durant un episodi de bogeria, Hèracles va matar els fills que havia tingut amb Mègara i dos fills d'Íficles, que va aconseguir salvar Iolau i Mègara. Íficles va anar amb Hèracles en l'expedició contra Troia, i figura en la llista dels caçadors del senglar de Calidó. Va morir lluitant contra Hipocoont o, segons una altra versió, contra els Moliònides. A Feneos, a l'Arcàdia, s'ensenyava la seva tomba, ja que va ser traslladat allà abans de la seva mort.

vilaweb

Els diputats que integren A la Valenciana –la coalició de Compromís-Podem-EUPV– recuperaran la reivindicació d'un grup parlamentari propi en la nova legislatura. És un objectiu que no van aconseguir després de les eleccions del desembre i que aleshores va menar a la divisió de la coalició: per una banda, els quatre diputats de Compromís, que van optar per incorporar-se al grup mixt, i, per una altra, els que van integrar-se al ‘grup plurinacional' de Podem. ‘Farem com vam fer l'altra vegada i reclamarem els grups. No únicament el valencià, sinó també el gallec i el català', digué ahir la diputada de Podem Ángela Ballester. Afegí que continuaven convençuts que l'organització dels grups parlamentaris de la cambra espanyola havia de reflectir i reconèixer la pluralitat de l'estat espanyol. ‘Aquest és el nostre objectiu i per aquesta raó ho discutim en les converses per a la conformació de la mesa, amb la resta de partits', va explicar. Així mateix, el diputat d'EUPV Ricardo Sixto també va defensar que l'aspiració de la seva candidatura és aconseguir grup propi, tal com estableix l'acord de la coalició: ‘Aquesta és la hipòtesi que preveiem i per això ens posarem a treballar.' Tanmateix, ni l'un ni l'altre no van voler avançar la posició de la formació en cas que la mesa del congrés els tornés a negar el grup propi. ‘Totes les possibilitats són obertes. Ara mateix, pensem que aquests grups poden ser possibles', va assegurar Ballester. ‘El que diu l'acord és que recorrerem a tots els nivells, fins i tot al Tribunal Constitucional. Demanarem aquest grup i, segons què diguin, actuarem, però anem tots junts i això és el que ens dóna força i coherència', va afegir.

books

En Víctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella les famílies. La més serena era la Maria de la Mercè. La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules optimistes; però, sense voler, afluïen els records a la seva conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa… Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia se n'anés sola a casa, i li demanà que es quedés a dormir: la cambra de la Lluïseta era buida. La tia Paulina no es féu pregar gaire. La bona dona se n'anà a dormir després d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina! Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall on la Lluïseta esguardà el seu coll de neu, el lavabo, la catifa, totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la neboda… li complicaven els pensaments i li enterbolien els sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments precisos. Es tornà vermella, s'esfereí, i acabà dient: -Déu meu! Feu que ella sigui ben feliç! Feu-la una bona esposa i una bona mare!

bios

Cristina Iniesta i Blasco (Barcelona, 1958) és una metgessa i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya en la IX Legislatura. En 1981 es llicencià en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona, i en 1993 es doctorà cum laude a la Universitat Autònoma de Barcelona. Tanmateix, té un màster consultor en desenvolupament organitzacional d'empreses sanitàries i ha orientat la seva carrera vers l'administració sanitària. El 1986 aprovà les oposicions a metgessa inspectora del Cos Sanitari de la Seguretat Social a Catalunya. De 1988 a 1990 fou cap de la Unitat d'Urgències de l'Hospital de la Vall d'Hebron i de 1990 a 1999 en fou subdirectora mèdica. De 1999 a 2001 fou directora tècnica de la Fundació Doctor Robert-UAB, de 2002 a 2008 directora de l'Hospital del Mar i de 2008 a 2010 coordinadora de la Xarxa catalana d'hospitals i serveis sanitaris promotors de la salut-HPH. Fou escollida diputada per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 dins les llistes de Convergència i Unió. Fou portaveu del seu grup parlamentari en la Comissió de Salut del parlament de Catalunya. Pel juliol de 2011 renuncià a l'escó quan fou nomenada Delegada de Salut de l'ajuntament de Barcelona, Presidenta de l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i vicepresidenta del Consorci Sanitari de Barcelona. Pel juliol de 2015, amb la sortida de Xavier Trias i Vidal de Llobatera de l'alcaldia de Barcelona deixà tots aquests càrrecs i fou nomenada Directora General d'Ordenació i Regulació Sanitàries.

books

I tots van entrar temerosos, sense dir paraula… sols se sentia la fressa del trepig. -Què hi ha de nou?.. expliqueu-vos! Ningú va respondre… tots miraven a terra. -Expliqueu-vos, en què vos puc servir? Després d'una bella estona que tots es miraven donant-se cops de colze i tocant-se amb els peus, en Fitora vermell i emocionat va dir: -El Mut li dirà. -Parleu, Mut, parleu- feu el Rector, tot arrugant la cara per a amagar una rialla que floria en son rostre. -Jo? això la Monja que és més de missa! -Justa! la Monja que és més dallós!… -Dòs ho diré jo amb el permís… Res, que la noa de ses ploralles, sab? ha anat a picu i li veniem a dir que mos fes un enterrament… em dispensarà la franquesa… -Ni més ni mencos- confirmà en Tenas. -És morta? Aquella noia?- feu el Rector estranyat.

bios

Elena O'Callaghan i Duch (Barcelona, 25 de desembre de 1955) és mestra, pedagoga, filòloga catalana, traductora, editora i escriptora. Especialitzada en literatura infantil i juvenil, també ha escrit literatura per a tots els públics. És diplomada en Magisteri, llicenciada en Filologia Catalana i en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a professora de Llengua i Literatura Catalana a l'ensenyament secundari. Com a pedagoga, té formació especialitzada en TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció, amb o sense Hiperactivitat). I, així, el 2005 va fundar l'associació TDAH Catalunya, que atén infants i famílies afectades per aquest trastorn. Així mateix, presideix la Federació Catalana d'Associacions de TDAH i és membre de la junta directiva de la Federació Espanyola d'Ajuda al Dèficit d'Atenció.[cal citació] Com a escriptora, ha publicat més de cinquanta títols entre conte, novel·la, poesia i teatre per a adults i especialment per al públic infantil i juvenil. A més ha traduït al català de l'anglès, francès i castellà, i des de 1991 ha treballat també com a editora, dirigint col·leccions de literatura juvenil per a diferents editorials. Ha col·laborat amb diversos mitjans amb articles pedagògics o de crítica literària, entre els quals Cavall Fort, Tretzevents, Pont, Guix o CLIJ. Ha estat distingida amb diversos premis. El 1987 va guanyar el Premi de Poesia de l'Ajuntament de Castelldefels i el Premi de Literatura Infantil El Vaixell de Vapor per El petit roure, Al 1993 el Premi Lletres de l'Associació d'Amics de les Lletres i de les Arts de Sabadell, per la seva trajectòria. El 1997 i el 1998, tres dels seus llibres van ser seleccionats per a la llista White Raven de la Biblioteca Internacional de la Joventut de Munic. També el 1998 va ser inclosa en la Llista d'Honor de l'IBBY (l'Organització Internacional del Llibre Juvenil). El 2008 va guanyar el VIII Premi Alandar de Narrativa Juvenil que cconvoca el Grup Editorial Luis Vives, dotat amb 12.100 €. i el 2009 el Premi CCEI al Millor Llibre de l'Any per A lo lejos, Menkaura.

mitologia

L'Àliga és un element del folkore de Solsona i està documentada des de 1675. És una de les poques que a Catalunya conserva la seva funció primordial, és a dir, rendir homenatge a aquelles persones que en considerem mereixedores, com ara altes autoritats que visiten la ciutat o quan algun bisbe pren possessió del bisbat de Solsona. S'ha cregut equivocadament que aquesta figura només és present en les poblacions amb el títol de "ciutat". Regularment, l'Àliga balla tres cops durant la Festa Major, els dies 8 i 9 de setembre, en els ballets del migdia, i el dia 8 també a la tarda, a la processó que es fa en honor de la Mare de Déu a la plaça Major. La peça actual data de 1956, tot i que és una de les primeres figures que sorgiren a la processó del Claustre. El seu ball és solemne i majestuós i conserva compassos de la música original. Juntament a la figura de l'Àliga hi ha els dos aligons de Solsona. Les primeres referències dels aligons de Solsona daten del 1694 i les figures que es recuperen foren realitzades el 1956 amb motiu de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre. Els aligons, per la manca de paper rellevant, s'han arraconat al llarg del temps, malgrat que es crearen perquè ballessin amb l'Àliga. En les poques ocasions en què han sortit els aligons de Solsona, ha estat per participar en actes excepcionals com els 350 anys de patronatge de Mare de Déu del Claustre, i el 25è i 50è aniversari de la Coronació de la patrona de la ciutat. Arran però, dels 25 anys del protocol geganter de Solsona, els aligons acompanyaran l'àliga en l'homenatge a la Mare de Déu del Claustre, tot i que no ballaran. Àliga de Solsona. Festa Major 2009

vilaweb

Diu la llegenda fundacional d'Alcoi que, al segle XIII, Sant Jordi va fer un paper molt destacat en la conquesta de la ciutat. Per això, des de llavors, és el patró de la vila d'Alcoi i cada any s'hi fan unes de les festes de moros i cristians més destacades del País Valencià al seu honor. Durant quatre dies, milers d'alcoians es vesteixen de cristians i de sarraïns per a rememorar els moments més destacats de la gesta. Tot i que les festes van començar ahir al vespre amb les bandes musicals, és amb l'arribada del cap de setmana que l'activitat s'intensificarà. La festa es divideix en quatre jornades: el dia de la música –que es va fer ahir–, el dia de les entrades, el dia de Sant Jordi i el dia de l'alardo. Aquesta seqüència serveix per a recrear, amb tota mena de detalls, el setge, les negociacions i la presa de la ciutat d'Alcoi de l'any 1276. Avui és el dia de les entrades, en què es fa la presentació de les esquadres mora i cristiana. Es tracta de dues grans cercaviles –al matí es fa la cristiana i a la tarda, la mora– en què desfilen milers de festers agrupats en diverses ‘filaes'. La música, la riquesa dels vestits, el maquillatge i els accessoris omplen els carrers de la ciutat. Demà, el dia de Sant Jordi, es farà la part més religiosa i solemne de la festa: es trauran en processó dues vegades les relíquies del sant patró. Després, es farà la Retreta, una desfilada informal de carrosses guarnides i il·luminades. Un dels elements més destacats de la jornada és el Sant Jordiet, un nen escollit per sorteig que representa el patró dels alcoians. La festa acabarà diumenge, el dia de l'alardo, en què es representarà el complicat assalt final de la ciutat. Durant tota la jornada, moros i cristians faran escaramusses pels carrers del poble, s'intercanviaran la possessió del castell i negociaran la rendició sense èxit. Finalment, com explica la llegenda, els cristians es proclamaran vencedors de la festa i, quan arribi la nit, el Sant Jordiet apareixerà entre els merlets del castell.

bios

Lara Díez i Quintanilla (Lleida, 1985) és una actriu catalana i dramaturga de les companyies LA VOLCÀNICA i RetreTTeatre. Llicenciada en Art dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona i en Psicologia per la Universitat Oberta de Catalunya, és coneguda per les seves interpretacions en diverses sales del panorama teatral català i per les seves aparicions al programa de sàtira política Polònia, on ha imitat regularment personatges públics com ara Inés Arrimadas i Anna Gabriel. Lara Díez es va interessar ben aviat pel teatre i per la interpretació i des dels nou fins als disset anys va anar a l'escola de Zum-Zum Teatre de Lleida, dirigida per Ramon Molins i Eduard Muntada. El 1997 va protagonitzar el seu primer gran espectacle, La Disputa de Marivaux, sota la direcció de Carles Labèrnia. Va participar en diferents companyies teatrals tant a Lleida com a Barcelona, on s'hi va traslladar el 2003. Al mateix temps, va començar a actuar en diversos curtmetratges, i el 2010 va fer el seu debut en el llargmetratge amb la pel·lícula Catalunya über alles!, dirigida per Ramon Térmens, en el paper de de reportera de televisió. L'any 2009 va fundar la companyia RetreTTeatre.[cal citació] El 2014 va protagonitzar diversos episodis de la sèrie de TV3 La Riera, i fundà la companyia LA VOLCÀNICA, amb la qual ha escrit, dirigit i interpretat diverses produccions teatrals: L'any dels 30 o la magdalena (Teatre Gaudí, 2015), Amor.com (Microteatres Barcelona, 2016), Notícies del futur (Festival Píndoles, 2016), Jocs perillosos (Festival Píndoles, 2017), Herència abandonada (Teatre Tantarantana, 2018; Sala Beckett, 2020), La nostra parcel·la (Sala Becket, 2017; Teatre Lliure, 2020). Ha obtingut el Premi Festival Píndoles dos anys consecutius, el 2016 i 2017 i el Premi Crítica Serra d'Or 2019 per Herència abandonada. També va ser directora i adaptadora teatral de les produccions del Grup de Teatre d'Alfarràs entre els anys 2009 i 2015. L'any 2015 va participar en la producció estatunidenca Game of Thrones (a la sisena temporada, gravada parcialment a Catalunya). El mateix any, va començar el seu treball com a imitadora al programa d'humor Polònia de TV3. L'any següent, va començar a actuar al programa germà del mateix canal Crackòvia. Anys més tard, el 2020, fou escollida com autora resident de la Sala Beckett per a la temporada 2020-21.

bios

Maria Encarnació Roca i Trias, també coneguda com a Encarna Roca (Barcelona, 26 d'abril de 1944), jurista catalana, és magistrada del Tribunal Suprem espanyol i magistrada (des de 2012) i vicepresidenta (des de 2017) del Tribunal Constitucional d'Espanya. És llicenciada, des de 1966, i doctora en Dret per la Universitat de Barcelona. L'any 1979 va obtenir la condició de catedràtica de Dret civil a la mateixa universitat on va dirigir, fins al 1998, la Càtedra de Dret civil català Duran i Bas. A més n'ha estat vicerectora i secretària general entre els anys 1986 i 1993. Ha estat professora visitant a diverses universitats, entre les quals el Wolfson College d'Oxford (1995 i 1998), i ha participat en nombroses conferències jurídiques internacionals. El 2012 va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Girona. El 1980 fou cofundadora de les Jornades de Dret Català a Tossa de Mar, en les quals ha participat regularment. La seva tasca investigadora s'ha centrat en el Dret civil català, el Dret de família i el Dret civil constitucional i també va ser directora de la Revista Jurídica de Catalunya (1996-2012). Va ingressar el 1995 a l'Institut d'Estudis Catalans com a membre numerari i és la primera dona que va ser escollida membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1980) i de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación (2011). Va ser membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya (1983-2005) i el 2005 es va convertir en magistrada del Tribunal Suprem d'Espanya a la Sala Civil, la primera dona a fer-ho. En la pràctica jurídica ha destacat en el dret familiar, camp en el qual les seves sentències han establert jurisprudència en l'assoliment d'una igualtat més gran entre els sexes quant a drets i obligacions. L'any 2012 va ser escollida magistrada del Tribunal Constitucional espanyol pel Congrés dels Diputats a proposta del Parlament de Catalunya. Va prendre possessió del càrrec el dia 23 de juliol. Durant el seu mandat es va posicionar a favor de validar la imparcialitat de l'aleshores president de l'organisme, Francisco Pérez de los Cobos, posada en dubte per la seva militància al Partit Popular mentre era magistrat del Tribunal. També en l'exercici d'aquesta responsabilitat va votar a favor d'acceptar a tràmit el recurs del Govern espanyol contra les dues modalitats de la consulta no referendària del 9 de novembre de 2014 convocada pel Govern de Catalunya sobre l'estatus polític de Catalunya en relació a Espanya i que va suposar la suspensió de la convocatòria i de la Llei de consultes. Va votar, juntament amb la resta de membres de l'organisme, a favor de l'anul·lació dels preceptes nuclears de la llei esmentada, així com de la declaració com a inconstitucional de la consulta del 9 de novembre. El setembre de 2016, davant la presentació de la ponència que ella mateixa realitzà sobre el recurs contra la Llei catalana de protecció dels animals, va exposar el seu posicionament contra la prohibició dels espectacles taurins a Catalunya, comptant amb el suport de la resta de magistrats. Va exerceir interinament la presidència del Tribunal Constitucional d'Espanya del 14 al 22 de març de 2017 després d'haver caducat els mandats com a magistrats dels seus anteriors president i vicepresidenta i fins l'elecció del nou president. També el 22 de març va ser elegida vicepresidenta del Tribunal. Entre altres distincions, ha rebut els següents reconeixements:

mitologia

D'acord amb la mitologia grega, Cicne (en grec antic Κύκνος), va ser un heroi, fill de Posidó i de Càlice. El seu pare li atorgà el do de la invulnerabilitat. La seva llegenda pertany al cicle de Troia, però apareix en textos posteriors a Homer. Es diu que va participar en els Jocs Fúnebres celebrats en honor de Paris, abans de la guerra de Troia, quan se'l va donar per mort. Era aliat dels troians, i va anar ràpidament a ajudar-los quan van desembarcar els grecs. Va impedir l'avenç de les forces aquees durant molt de temps, fins que va trobar-se amb Aquil·les. Com que Cicne era invulnerable, Aquil·les no el podia matar: va haver de donar-li cops al rostre amb el pom de l'espasa i fer-lo retrocedir amb l'escut fins que Cicne, tirant enrere, va ensopegar amb una pedra i va caure. Aquil·les l'ofegà sota el seu pes, però Cicne, per gràcia del seu pare, es va transformar en cigne. Hi ha un altre Cicne fill de Posidó i pare de Tenes, que va ser rei de Colones.

mitologia

Martin Txiki o San Martin Txiki és un trickster de la mitologia aragonesa i basca. Martin Txiki va aconseguir robar, per mitjà de estratagemes, els secrets de l'arquitectura, música, agricultura, ferreria i la vida sedentària dels basajaun. Aquest trickster probablement el creés la imaginació popular com a arquetip dels sanadors celtibèrics de la zona del Moncayo (més en concret dels de Sant Martín de la Virgen de Moncayo), que viatjaven a terres vascones i/o pirinenques a curar els malalts amb eines de bronze, coure i ferro, materials tots ells desconeguts per als primitius vascons i pobles pirinencs afins. S'explica que els basajaun tenien munts de blat guardats per sembrar a l'època en què la humanitat desconeixia els principis de l'agricultura. Martin Txiki va apostar amb els basajaun que era capaç de saltar per sobre dels enormes munts. Va perdre l'aposta, però alguns grans de cereal van quedar dins de les botes, d'aquesta manera va aconseguir fer arribar el cereal als homes. L'ésser humà ja tenia la llavor del blat; però no sabien l'època de la sembra. Un dia es va acostar Martin Txiki a la cova dels basajaun, i va escoltar una cançó que sortia de les profunditats: «si els homes sabessin aquesta cançó, bé se n'aprofitarien: en brollar la fulla, sembrar-se el blat de moro; en caure la fulla, sembreu el blat; per Sant Llorenç, sembreu el nap». Així va ser com la humanitat va saber certs principis agrícoles, a més de la música. En una altra ocasió va enviar un nen a parlar amb els basajaun perquè els digués que ja sabia com es fabricava una serra. Un dels basajaun li va dir que llavors Martin Txiki devia haver-se fixat en el full del castanyer; així va ser com indirectament es va assabentar Martin Txiki de com es fabricaven les eines per treballar la fusta. En assabentar-se el basajaun d'això va baixar de nit a casa de Martin Txiki i va torçar alternativament les dents de la serra, volent així inutilitzar-la. Tot i això el que va fer va ser millorar-la, i així es va inventar la serra triscada. En una altra ocasió va enviar Martin Txiki un pregoner als basajaun dient que ja sabia com soldar el ferro amb l'acer. Aleshores el basajaun li va dir ""Ah, sens dubte va mullar amb aigua argilosa les dues peces", a la qual cosa va respondre el pregoner: "No ho va fer, però així ho farà", assabentant-se d'aquesta manera de la tècnica d'emprar com a fundent l'argila amb aigua. Amb el mateix tipus de estratagema de pregoner es va assabentar que l'eix del molí devia ser de til·ler en comptes de roure, que es desgastava molt ràpidament, així doncs els homes van començar a beneficiar-se de l'ús del molí a tot el món.

vilaweb

Iran va capturar ahir dos petroliers a l'estret d'Ormuz, fet que ha tensat encara més les relacions amb Occident. Els vaixells s'anomenen Steno Impero, de bandera britànica, i Mesdar, de bandera liberiana però operat per una empresa britànica. Aquest segon ja ha estat alliberat. Segons les autoritats iranianes només fou aturat durant unes quantes hores per qüestions mediambientals. Tanmateix, l'Steno Impero ha estat traslladat fins al port de Bandar Abbas, on els vint-i-tres tripulants estan sota custòdia policíaca. Segons les autoritats, el petrolier va infringir el dret marítim i l'acusen d'haver xocat contra un pesquer. El Regne Unit n'ha exigit l'alliberament, però l'Iran ha dit que no prendrà cap decisió fins que no s'acabi la investigació. Downing Street ha avisat els vaixells amb bandera britànica que evitin la navegació de l'estret d'Ormuz. Cosa difícil per als petroliers, perquè l'estret és una ruta cabdal per al negoci del petroli, perquè per les seves aigües passa una cinquena part de l'or negre que es comercialitza. La captura dels dos petroliers és el tercer incident rellevant que involucra aquesta mena de vaixells aquests darrers mesos. Entre el maig i el juny, diversos petroliers van ser sabotats o atacats a prop de l'estret. Cal dir, així i tot, que aquest últim incident es produeix enmig d'una gran tensió entre el Regne Unit i l'Iran. El fet coincideix amb la decisió de la Cort Suprema de Gibraltar de prolongar trenta dies la retenció del petrolier iranià Grace 1, confiscat el 4 de juliol. El govern iranià havia advertit de ‘conseqüències' per la captura del vaixell, cosa que va considerar un ‘acte de pirateria'. Gibraltar va adduir que la destinació del Grace 1 era un port sirià sotmès a sancions europees, però l'Iran ho va desmentir.

books

Era una ciutat quieta i casolana, d'aquelles on creix pels carrers l'herba invisible del desenfeinament, on les finestres enreixades, que semblen desertes, són veritables observatoris per a ús de les dones (la tafaneria de les quals és exasperada per l'escassedat i poquedat de les coses que passen). Una companyia teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, però a darrera hora el nuvi va desaparèixer. Aquesta ciutat té, no cal dir-ho, el seu poeta. És un poeta místic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dolça, la pau de la seva infantesa, la seva habitual submissió als desigs materns -que eren de tenir un fill sacerdot,- i fins per la casualitat que, exigint-li una sèrie de dols seguits, l'habituà a vestir de negre, que En Quimet seria destinat a il·lustrar l'estament levític. A més, l'especialització d'En Quimet en la poesia mística, semblava segellar-ho. Però En Quimet deixà passar els anys sense entrar al Seminari perquè estava tot malicós. -Aquest noi no se'm refà- deia la seva mare adolorida. Pàl·lid, endolat i talment atuït per la seva pròpia inspiració, En Quimet vivia una mitja vida, estava sempre clocpiu, i tot just el deixava un cadarn, l'afligia un sis o un as als budells. A l'edat de vint-i-un anys, En Quimet va dar un tomb. Tot i continuant en la més dolça ingenuïtat, en les més innocents alternatives d'esblaimament i de rubor quan sentia la veu d'altri, En Quimet començà de sentir l'atracció de la dona. A la ciutat hi havia un Centre de Defensa Social, fundat feia sis anys, i aquest Centre, sobtadament, es proposà de donar fe de vida i demostrar que havia vingut a omplir un buit. El C. de D. S., amb el concurs de la filla d'un matalasser que cantava la Bohème, un violinista aficionat, fill d'un xocolater, que tocava un Impromptu sobre motius de La Traviata, un actuari castellà que feia discursos sobre les glòries espanyoles, i En Quimet, inaugurà unes sessions literario-musicals. A la primera sessió, En Quimet, tot llegint un romancet planyívol, s'adonà de dues noies inconegudes, que eren, sens dubte, les filles del notari nou. Immediatament deixà de banda l'una d'aquestes noies, perquè tenia un posat de burleta i comprometedora, i, en canvi, es fixà en l'altra, que era dolça i amorosa. Però la noia dolça i amorosa no li retornà l'esguard. En Quimet es va sentir deprimit. Procurà, altres dies, de veure la noia dolça; i, efectivament, la trobà, l'un dia a sentir la música de regiment, l'altre dia en el passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat, els seus paisans. Cada dia se n'anà enamorant més i més En Quimet. Cada dia descobria en la silueta grassona un nou encís, i cada dia passava un nou turment. Perquè els ulls d'ella no estaven per ell. Això no vol pas dir que mai, mai li adrecés la mirada. Ella el veia; però, fins i tot en la conversa, -perquè no trigaren a ésser presentats,- el veia de passada, com a una cosa sense interès, sense que sos ulls s'hi detinguessin, ni hi retornessin de tant en tant, ni parlessin cap llenguatge.

mitologia

Frankenstein de Mary Shelley (Mary Shelley's Frankenstein en el seu títol original en anglès) és una pel·lícula de l'any 1994 dirigida per Kenneth Branagh i protagonitzada per Robert De Niro, Kenneth Branagh i Helena Bonham Carter, la qual fou emesa a TV3 per primera vegada el 27 de novembre del 2003. És l'any 1794 i el capità Robert Walton (Aidan Quinn) rescata de les aigües àrtiques l'embogit Victor Frankenstein (Kenneth Branagh), un home perseguit per la seua pròpia demència. El doctor Frankenstein li explica una terrible història... A Ingostadt (Baviera, Alemanya) coneix el sinistre professor Waldman (John Cleese), el qual va experimentar amb els límits entre la vida i la mort. El mateix Victor sent una creixent obsessió sobre la idea de desafiar la mort, creant un ésser viu. Mentre el còlera castiga la ciutat, Victor es tanca al laboratori i crearà una criatura estranya i defectuosa (Robert De Niro). Frankenstein de Mary Shelley és una de les més afortunades adaptacions al cinema de la lloada novel·la de Mary Shelley: una història de terror i dolor en la qual es reflecteix la febricitat romàntica, així com els trastorns originats per la Revolució Industrial. Aquests conceptes foren revisats pel britànic Kenneth Branagh i els seus guionistes en aquesta magnifica adaptació, transpirant les incògnites de les profundes transformacions contemporànies i dels nous interrogants oberts per la tecnologia i la ciència, en especial l'enginyeria genètica. Amb el suport de Francis Ford Coppola, el qual acabava d'obtindre un ampli reconeixement artístic i comercial amb la seua recreació de Dràcula de Bram Stoker (1992), Branagh exposaria el seu propi punt de vista sobre un dels mites clàssics de la literatura de terror científic (el monstre del doctor Frankenstein), un ésser estranyat de si mateix i captiu de la més exacerbada fatalitat. Embotit en espès maquillatge, però sense claus ni cargols, de manera continguda i amb indissimulat accent novaiorquès, Robert de Niro caracteritza la criatura sense nom, sense passat ni futur, a la qual dota de versemblant fondària emocional. El patètic monstre, abandonat a la sort pel seu creador (el mateix Branagh fa de Victor Frankenstein) i predestinat al sofriment, és un ésser repulsiu a la vista dels altres, i tanmateix se sent angoixat per dins, dimensions explorades en la pel·lícula. Conjugant l'intimisme del drama existencial amb l'espectacularitat de la creació científica, i alhora aprofitant algunes troballes que James Whale, anys enrere, va patentar en els seus dos extraordinaris clàssics sobre el monstre (Frankenstein i La núvia de Frankenstein), Kenneth Branagh modelaria una obra inspirada i apassionant. Visualment atractiu i de narrativa intensa, aquest melodrama gòtic i tràgic sobresurt entre els millors que s'han fet sobre el modern Prometeu.

vilaweb

El batlle de València, Joan Ribó, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, han signat avui una declaració conjunta per a reclamar el corredor mediterrani al Ministeri de Foment espanyol. Totes dues ciutats demanen, en el Manifest de Barcelona i València per l'Eix Mediterrani: ‘No acceptarem la persistència de la discriminació. Barcelona i València no volen ser més que ningú, però tampoc menys.' El document recull la necessitat de substituir la via única entre Vandellòs i Tarragona per la variant que es troba en construcció i la disponibilitat d'ample internacional des d'Alacant i València fins a Barcelona per a fer possible el pas directe de mercaderies cap al centre d'Europa i de viatgers en temps i serveis competitius de nivell europeu. A més, es farà un seguiment dels passos que emprengui Foment per a accelerar les obres del corredor mediterrani. Ribó ha defensat que el corredor mediterrani era clau per a les economies catalana i valenciana i per a la sostenibilitat de València i Barcelona. El batlle s'ha compromès a millorar l'estació València Nord perquè millori la integració del ferrocarril a tota la ciutat. Per la seva banda, Colau ha afegit que la Sagrera era un projecte clau per a la integració urbana del ferrocarril a Barcelona. Ribó i Colau també han signat un protocol de col·laboració dirigit a aconseguir un intercanvi de bones pràctiques i de gestió eficaç entre tots dos ajuntaments. Es basa en la defensa de la ciutadania i la millora del benestar social i econòmic.

books

A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar per la serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava. Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan enardidors per a coniller de la voluntat del Caiman, no aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonàncies dels clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una nit fosca, brújola, amenaçadora. Passà contra cel un duc batent les ales amb lentitud sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres planyent-se del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les. Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la mà, i hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria. * * * Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que dir i que pensar, seria perdre el temps. El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els pobles dels encontorns; i es donà una batuda general, sense aconseguir heure el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i ànima. Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell veïnat de gent pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet. -¡Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a l'infern!

books

-Temme, caret meu! No et dolgu d'haver ajudat es teu germà. Jo encara espero que te'n pervindrà un cent per u. Però no hi hem de pensar en sa seua fortuna. Si ve… millor!; però, vingu o no vingu, tu i jo podem èsser feliços. Comprarem una barqueta. Tu pescaràs. Jo, a casa, endegant ses nostres coses, sempre esperant-te, amatent a servir-te. Alguns dies m'embarcaré amb tu: t'ajudaré a calar i llevar…- I la dona va anar tirant plans i més plans. I en Temme l'escoltava encantat, i només anava aprovant cada frase amb un moviment de cap, amb un somriure, amb una exclamació : -Això! això! I després, tots dos, aficionats a la saborosa conversa, començaren a retreure records. -¿Te recordes, caret, d'aquell dia que vàrem anar a sa Boadella, i tu pescaves i jo fregia es peix, i…?- I sí! el xaval es recordava de tot, punt per punt; i de quan es girà mal temps i s'hagueren de soplujar dins una barraca de carrabiners, i de quan ell s'adormí a la falda de sa mare. -Oidà! I us recordeu, vós…? ¿Per què seguir-los en aquestes referències interminables? Eren dos instruments sonors i conscients, que s'agradaven de temptar llurs acords i de fruir una i cent voltes els matisos harmònics de llurs notes unides. N'Àuria Maresa no es cansava mai de provocar aquells acords i d'observar l'efecte de les seves paraules en els ulls del seu fill, ara espurnejants de joia, ara humectats de tendresa, ara somniadors, ara admiratius… I, percaçant-hi aquestes expressions, es perdia dins les puríssimes blavors d'aquells ulls, amb un goig comparable al de l'au desniada de poc que, en llançar-se a l'espai, es meravella de les immensitats que descobreix, de les suavitats i abundàncies d'aire que palpa sota les ales, i de les llums i colors que la soliciten i encanten. S'amarava de l'ànima del seu fill, i mai no se'n sentia prou impregnada; i en Temme tampoc no s'hauria sentit mai prou sadollat dels afalacs d'aquella «santa dona d'un parlar tan entrador». Projectes, records, promeses… una idea en portava una altra, i mare i fill platicaren llargament, embadalits, amb les mans entrellaçades, oblidats del món extern, sense noció de temps ni de lloc.

books

A casa no hi tenien pas inconvenient que anés jo a parar. El pare fins i tot va ajudar-me a netejar i embarrellar la gàbia, i la mare encarregà a la minyona que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà! Ja qui sap on seríem. Però jo em vaig guardar pla de dir res; i vaig abaixar els ulls, fent com aquell que cercava alguna cosa per damunt de la taula, temerós de descobrir les meves intencions amb la mirada. Prou ho coneixia que, si les hagués declarades, me n'hauria dut algun arrambatge que no m'haguera agradat. I precisament allò de sortir de casa d'amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a través, era el que més m'engrescava. Havia d'ésser una aventura d'un atractiu esparverador. Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por no en tenia pas. Era valent jo… ben senyat, i amb l'escapulari sobre el pit. Si ens sortís un llop, prou l'estossaríem en Xaneta i jo. Tant de bo ens en sortís un! Ara, fantasmes, aparicions de l'altre món… això sí que m'espantaria. Però, un llop! Pobre d'ell!… O un lladre de cami ral… ah, llamp!. En Xaneta l'envestiria per un costat, en Lluís per l'altre, jo… cop de puny a la boca del cor! Veia l'escena, la somniava amb tots els detalls. No en valg teixir poques ni gaires de novel·les aquella nit!

books

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i, per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau: el veritable país blau, puríssim, immaculat. -Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla? -Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?… m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca… i no tinc pas delit d'anar en terra. Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert, l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

bios

Elisabet Raspall i Guillamont (Vilanova i la Geltrú, 10 d'agost de 1966) és una música, pianista i compositora de jazz de Vilanova i la Geltrú. Començà els estudis de solfeig i piano al Foment Vilanoví. Després seguí al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on aconseguí el títol professional de piano i obtingué el diploma de grau superior del Taller de Músics de Barcelona. Més tard, als Estats Units amb l'ajuda d'una beca, estudià música contemporània a la Berklee College of Music, on es graduà de Professional Music i assistí a nombrosos seminaris amb músics coneguts. També amplià estudis a Nova York. Ha participat en diferents seminaris de jazz a Barcelona, a l'International Seminar of Jazz Schools de Dublín i en diferents festivals de Jazz. Ha estudiat amb Tete Montoliu, Lluís Vidal, Iñaki Salvador, Albert Bover, Alvaro Is, Fred Hersch, Barry Harris, Zè Eduardo, Silvia Goes, entre d'altres. Ha acompanyat a músics com Chris Cheek, Benet Palet, Marc Miralta, Pep Pérez Cucurella, Dani Pérez, Tom Warburton, Rogério Botter Maio, Caíto Marcondes, Chris Higgins, Perico Sambeat, Mario Rossy, entre d'altres. Ha treballat en diverses ocasions als canals de televisió nacionals i autonòmics, i en obres de teatre. Combina la seva activitat professional amb la docència. Ha enregistrat 11 CDs amb les seves composicions i d'altres en col·laboració. Ha aconseguit diversos guardons concedits per l'Associació de Músics de Jazz de Catalunya, així com per Ràdio 4, RNE a Catalunya.

mitologia

"Beowulf: The Monsters and the Critics" va ser un seminari realitzat el 1936 per J. R. R. Tolkien sobre crítica literària en relació al poema èpic heroic escrit en anglès antic Beowulf. Va ser publicat per primera vegada aquell mateix any a Proceedings of the British Academy, i des d'aleshores ha estat reimprès en diverses col·leccions. Tolkien exposa que el poema original gairebé s'ha perdut per culpa de la gran quantitat d'investigació que s'ha fet sobre el mateix; segons el professor britànic, Beowulf s'hauria de veure com un poema, no només com un document històric, i que la qualitat dels seus versos i la seva estructura li atorguen un efecte molt poderós. Tolkien rebutjava els suggeriments que aquest poema tenia una narrativa èpica o excitant, lligant-lo, en canvi, amb una estructura poderosa construïda amb blocs que encaixaven els uns amb els altres. Puntualitzava que el tema del poema era molt seriós, moral, i que es dividia en dues parts: la primera, en què Beowulf és un jove, que derrota Grendel i la seva mare; i la segona, en què Beowulf és vell, i es dirigeix a combatre a mort el drac. Aquesta obra ha estat reconeguda per molts crítics, inclòs el poeta i traductor de Beowulf Seamus Heaney. Michael D. C. Drout el va esmentar com l'article més important mai escrit sobre el poema. Acadèmics d'anglosaxó van mostrar-se d'acord en què aquesta obra va ser molt influent i que va transformar l'estudi de Beowulf. L'assaig de J. R. R. Tolkien "Beowulf: The Monsters and the Critics", inicialment presentat com un seminari, el 1936, és considerat una obra formativa en els estudis actuals sobre Beowulf. En ella, Tolkien menysté els crítics que no tenen en compte els monstres del poema, concretament Grendel, la seva mare i el drac, utilitzant només Beowulf com a font per la història dels anglosaxons. Tolkien exposa que, en lloc de ser merament estranys, aquests elements són claus en la narració, i que haurien de ser centre dels estudis sobre el poema. Fent això, va centrar l'atenció en les qualitats literàries del poema, que fins aquell moment havien estat menyspreades, i va exposar que s'hauria d'estudiar com una obra d'art, no només com un document històric. Crítics posteriors, com Hugh Magennis, els quals estaven d'acord amb la visió de Tolkien en aquest punt, posteriorment l'han citat per defensar els seus arguments. L'assaig és una versió redactada d'un seguit de seminaris que Tolkien va realitzar a estudiants d'Oxford durant la dècada de 1930. Es conserven notes d'aquests seminaris en dues versions manuscrites publicades conjuntament el 2002 sota el títol Beowulf and the Critics, editada per Michael D. C. Drout; aquesta obra mostra les interioritats del desenvolupament del pensament de Tolkien sobre el poema, especialment sobre la seva metàfora del poema com una torre, citada moltes vegades. "Beowulf: The Monsters and the Critics" està disponible en diverses col·leccions, inclosa l'edició de 1983 The Monsters and the Critics and Other Essays editada per Christopher Tolkien.

mitologia

Al llibre del Gènesi, capítol vint-i-quatre, Laban (en hebreu לָבָן בן-בְּתוּאֵל Lāvān ben Bethuel) és el germà de Rebeca, l'esposa del patriarca Isaac, i el pare de Lia i Raquel, esposes del patriarca Jacob. Laban va ser el fill de Betuel i el net de Nahor, germà d'Abraham. Laban vivia a casa del seu pare a Aram-Naharaim (Mesopotàmia) quan un dia van rebre la visita d'un esclau del seu parent Abraham. En arribar a casa seva, l'esclau va explicar-los que el seu amo l'havia enviat a buscar una esposa pel seu fill, ja que la família d'Abraham havia emigrat a Canaan i no volien casar-lo amb una cananea. El servent va quedar-se 10 dies amb ells, on va conèixer la germana de Laban, Rebeca, que li causà una molt bona impressió. Així va ser com Rebeca i una esclava van partir cap a la casa d'Abraham, a Canaan, on va convertir-se en l'esposa d'Isaac. Laban també es casaria, i del seu matrimoni van néixer-li diversos fills, entre ells: Molts anys després, va presentar-se Jacob, fill d'Isaac i Rebeca, per refugiar-se de la possible venjança del seu germà Esaú per disputes sobre l'herència del seu pare. Laban el va mantenir durant catorze anys de feina que va pagar donant-li en matrimoni les seves filles Lia i Raquel, i Zilpà i Bilhà perquè fossin les seves respectives esclaves. Amb el temps, Jacob va tenir una família nombrosa i va multiplicar les seves propietats. Aviat van sorgir enveges entre les famílies de Jacob i de Laban i es van enfrontar. Laban va perseguir Jacob durant set dies i, quan es van trobar, es van perdonar i van fer un pacte mutu. A continuació, la família de Jacob va marxar cap a Canaan. Viccionari

bios

Conxita Grangé i Beleta, també coneguda com a Conchita Ramos, (Espui, 6 d'agost de 1925 - Tolosa de Llenguadoc, 27 d'agost de 2019) fou una activista política antifeixista catalano-francesa que va lluitar a la Resistència francesa contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial i va sobreviure al Camp de concentració de Ravensbrück; en fou l'última catalana supervivent. Conxita Grangé va néixer el 6 d'agost de 1925 al poble d'Espui (avui en dia, integrat al municipi de la Torre de Capdella, Pallars Jussà), filla de Josep Grangé i Maria Beleta, en una família de 8 germans. Abans de complir els dos anys, a causa d'una greu malaltia de la seva mare, va anar a viure amb seus oncles materns Jaume Beleta i Elvira Ibarz i la seva cosina Maria Castelló a Tolosa de Llenguadoc. Va viure allà fins als 11 anys, quan, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936), la família Beleta-Ibarz va decidir traslladar-se a Catalunya per lluitar al costat de la Segona República. Jaume Beleta va dirigir l'edificació d'aeròdroms militars fins que la derrota del bàndol republicà va obligar-lo a tornar a l'Arieja. Elvira Ibarz, Conxita i Maria, per la seva banda, van ser enviades a Pas de Calais (Alts de França), fins que les van autoritzar a tornar al sud de França i es traslladaren a Gudàs, Occitània. Poc després del final de la Guerra Civil Espanyola, Conxita Grangé va incorporar-se a la resistència francesa. Més endavant, va ser capturada i torturada per la Gestapo a Foix i a Tolosa el 1944. Va ser deportada al Camp de concentració de Ravensbrück, on va arribar el mes de setembre, i hi va romandre fins l'alliberament del camp, l'abril de 1945. El Nadal de 1946 es va casar amb Josep Ramos Bosch, a qui coneixia de la seva etapa de guerriller. Conxita Grangé ha rebut nombroses distincions per part de la República Francesa, com ara la Legió d'Honor i la Medalla de la Resistència. Els darrers anys de la seva vida els passà a Tolosa de Llenguadoc. El 2019, després de la mort de Neus Català, es va convertir en la darrera supervivent catalana dels camps d'extermini nazis, fet que li valgué per primer cop certa atenció mediàtica i el primer homenatge a Catalunya (26 de juliol de 2019), al qual Grangé no va poder assistir per motius de salut. Un mes després d'aquest homenatge, el 27 d'agost, es coneixia la seva mort als 94 anys. El funeral va tenir lloc el 4 de setembre al crematori de Tolosa de Llenguadoc (municipi de Còrnabarriu). A la cerimònia hi va assistir la Consellera de Justícia, Ester Capella. Durant aquest acte, Teresa del Hoyo, secretària de l'Amical de Ravensbrück, va celebrar el reconeixement a la figura de Conxita Grangé, si bé va lamentar que aquest arribés tan tard, i va criticar l'Estat Espanyol pel seu menysteniment, assegurant que Conxita va ser "silenciada" durant molt de temps. El dia 7 de setembre, el Memorial Democràtic i l'ajuntament de la Pobla de Segur van realitzar un altre homenatge a la Pobla de Segur, anomenat "Històries de vida de l'antifeixisme, l'exili i la deportació" que commemorava les vides de Conxita Grangé i Josep Cubiló, ambdós pallaresos.

mitologia

En la mitologia grega, segons les versions de Samotràcia, Harmonia (en grec antic: Ἁρμονία) és filla de Zeus i Electra, una de les filles d'Atlas, i per tant era germana de Còrit, Dàrdan i Jasió. Cadme la va trobar en la seva estada a Samotràcia quan anava a la recerca de la seva germana Europa raptada per Zeus. I a Samotràcia es van celebrar les noces d'Harmonia i Cadme, on hi van assistir tots els déus. També s'explicava que Cadme havia raptat a Harmonia amb ajuda d'Atena. El nom d'Harmonia estava relacionat amb l'abstracció que representava l'harmonia, l'equilibri i la concòrdia. El seu corresponent llatí és Concòrdia. Ambdues tenen els seus contraris, Eris i Discòrdia respectivament. Harmonia era propietària del fatal collaret que li havia regalar Cadme el dia de les seves noces (segons altres versions era un obsequi d'Afrodita o Atena). Aquest collaret portava mala sort a tots aquells que el posseïen. Polinices, que l'havia heretat, el va emprar per subornar Erifile, a canvi de convèncer el seu marit, Amfiarau, que iniciés una expedició militar contra Tebes. Al final de les seves vides, Cadme i Harmonia van abandonar el regne de Tebes i van fer cap a Il·líria, on van ser transformats en serps.

mitologia

Sant Daniel d'Arle o de Girona (Armènia, segle ix - Arle, 888) fou un cristià, mort màrtir, venerat com a sant a Girona. Probablement, es tracta d'un sant llegendari. Les fonts que en parlen són tardanes, martirologis i llegendaris a partir del segle xi, sense que n'hi hagi constància prèvia ni cap notícia d'ell als llocs vinculats a la seva vida, com Arle. El culte ha estat sempre local, a Girona i la rodalia. El més probable és que es tracti d'un culte local, potser a un màrtir, a partir del qual s'ha elaborat una llegenda. Segons aquesta, Daniel havia nascut en terres armènies cap al segle ix. Convertit al cristianisme, va marxar en pelegrinatge i va arribar a Arle de Provença. Durant una incursió musulmana va ésser martiritzat, morint decapitat el 888. El seu cos va ser traslladat per un deixeble seu, per tal que no fos profanat. En arribar a la llavors Vall Tenebrosa, a la rodalia de Girona, l'enterrà a l'interior de l'ermita de Sant Salvador, un 1 de setembre; des de llavors, la vall i l'església prengueren el nom del sant: Vall de Sant Daniel. Al lloc de la capella, el 1017 la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona fundà un monestir de monges benedictines: el Monestir de Sant Daniel de Girona. A la cripta de l'església es veneren les restes del màrtir, dintre d'un sepulcre realitzat en 1345 per Aloi de Montbrai, per ordre del bisbe Arnau de Mont-rodon. És el sant patró del monestir i tota la vall.

vilaweb

El País Valencià va votar ahir, inesperadament, a favor de la nova proposta de dèficit feta pel govern espanyol, que significarà la flexibilització de l'objectiu del dèficit per al 2019. Tanmateix, l'acord entre el president de la Generalitat, Ximo Puig, i el del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha obert una crisi greu al Consell. Compromís, soci de govern dels socialistes, ha expressat el seu malestar dient que havia estat una decisió unilateral que havien pres els socialistes sense consultar-los. El mes passat el representant del País Valencià en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera s'havia abstingut en la votació, perquè considerava que el nou objectiu de dèficit era totalment insuficient per a pal·liar el mal finançament de la Generalitat. El president ha justificat el vot a favor de la Generalitat en la reunió d'ahir dient que era fruit d'un pacte amb el govern espanyol. D'acord amb aquest pacte, el govern valencià rebrà 500 milions addicionals que correspondrien a la suma de l'augment del dèficit autoritzat i les bestretes de l'IVA. A més, el govern espanyol refinançarà 1.000 milions d'euros de deute i assumirà una part del deute que arrossega la Marina de València. Així i tot, l'explicació no ha convençut Compromís, que ha criticat l'acord molt durament, perquè la Generalitat continua sense obtenir cap compromís del govern espanyol sobre la millora del finançament ni cap calendari per a canviar el model actual. Jordi Sebastià, representant de Compromís al Parlament Europeu i ex-batlle de Burjassot, ha arribat a dir que el conseller Vicent Soler havia passat de conseller dels valencians a ‘delegat del PSOE'. Juan Ponce, portaveu del partit a les Corts, ha criticat que l'oferta del PSOE no tracta la singularitat del País Valencià: ‘Són les mateixes qüestions que s'ofereixen a altres comunitats autònomes, com una bestreta de l'IVA, com el sostre de despesa i això no suposa cap solució per al problema valencià.' Sobre la Marina, el portaveu ha dit sentir-se decebut perquè considera urgent condonar el 100% de deute com ha passat en altres ciutats. ‘Això és un altre greuge per als valencians i valencianes', ha conclòs.

books

Aquella nit el professor rebé una gran decepció: el seu company no li podia aclarir l'estat de la seva ànima. No, no: de cap manera. Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de Mendizàbal l'esborronava com l'escena del cafè concert. Mal per mal, preferia la conversa del seu cosí jesuïta o els panorames optimistes de la tia Paulina. Des d'aleshores comprengué que entre en Salvador Puntí i ell hi havia un abisme espantós. Com podia ser veritat, aquella teoria absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos eixerit de la vídua, la seva conversa, les seves mans fines i les seves ungles acurades. Oh! aquelles mans! El que no comprenia en Melrosada era per què el seu instint no s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada que l'estimés. I la por era sempre la mateixa: creure que potser havia fet tard, que era ja impossible que ell enamorés ningú. En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i una idea terrible li perforava el cervell com un filaberquí. Es ruboritzava de confessar-s'ho a sí mateix; però era una cosa essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que desitjava. Aquesta temor tan íntima no s'atreví a manifestar-la a ningú: fins es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era excessivament pudorós; però la seva por era excessivament inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada abandonà el seu amic, es sentí més que mai dominat pel dubte corsecador. Es tancà a la seva cambra, i li vingué una idea ardida, veritablement impròpia d'ell. No volia viure més amb aquella intranquil·litat: decidí que l'endemà, a la caiguda de la tarda, faria la prova. Organitzà tot un programa: aniria a tal banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i després… després… Quan pensà en lo de després en Melrosada s'esverà més que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de fer-ho: el seu amor l'en guardaria! ¿Ell, cometre semblant indignitat? Ni que fos a fi de bé.

vilaweb

El Consell de Ministres espanyol ha aprovat per decret la mesura anunciada dijous pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que permetrà als titulars dels plans d'estalvi retirar els seus diners sense límit a partir del 2025, sempre que les aportacions tinguin una antiguitat de, com a mínim, 10 anys. D'aquesta manera, els titulars de plans de pensions podran recuperar el 2025 aquelles aportacions que hagin fet abans del 2015, i la resta a mesura que compleixin els 10 anys corresponents. Amb aquest sistema, el govern espanyol incentiva l'estalvi privat de cara a la jubilació i no modifica el sistema de pensions públiques. La mesura incorpora també una rebaixa en les comissions de gestió d'aquests fons, que segons el govern espanyol, encara són massa elevades. La comissió mitjana de gestió es redueix de l'1,50% a l'1,25%, mentre que la comissió de dipòsit passa del 0,25% al 0,20%. Aquest decret implica, d'una banda, una revisió a la baixa de les comissions màximes de gestió en funció de la política d'inversió del fons. De l'altra, eleva la seva liquiditat permetent que els estalviadors puguin retirar els diners de les seves aportacions dels últims deu anys sense límit a partir del 2025. El decret diferencia les comissions de gestió segons tres tipus de fons de pensions. S'aplica un màxim del 0,85% per a fons de renda fixa, fet que suposa una disminució de 65 punts bàsics sota el límit actual. Estableix un topall de l'1,30% per a fons mixtos, 20 punts bàsics menys. I de l'1,50% per a fons de renda variable, el mateix límit que fins ara. Segons l'executiu espanyol, amb aquests nous percentatges, la comissió mitjana caurà de l'1,50% a l'1,25%, una baixada de comissions màximes que se suma a la que ja es va fer el 2014, que va suposar una caiguda del 30%.

books

La dama romangué un moment astorada, indecisa; esguardà el seu marit amb angúnia i ressentiment, amb un espurneig de llàgrimes als ulls: després, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i repetint les seves paraules de satisfacció, esclafi un sospir, somrigué, i tornà a preguntar-li, amb candorosa admiració: -¿Basta? ¿De veras? -Sí, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- féu en Bonosi. -¡Bravo!… Pues, entonces… portarse bien y… habrá propina! -Sí, missenyora… a bé que això de sa pamplina no ho hai pas entès. Però ès igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen per totes ses paraules- contestà en Bonosi. I, adreçant-se al cavaller, li va dir: -Sa vostra madama parla un castellà tan clos i ben xerrat, que ni sa cotorra més ben ensenyada; i em penso que aquí, com no sigu algun aucell, no hi haurà qui li pugu seguir sa conversa to per to. Veieu? vós ja feu un so diferent: es vostro castellà clareja més, i quasi no n'hai perdut un mot. -¡Tío gaznápiro!- borbollejà entre dents el cavaller. -Com que t'he parlat en català limpio i corrent!- I, alçant la veu, afegí: -¿Conque… estem entesos? El esquife, digo, el barquet queda nostre per totes les tardes del mes? -Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lilí esclatà en una sèrie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans, immobilitzant-se.

mitologia

Frankenweenie és un curtmetratge estatunidenc dirigit per Tim Burton l'any 1984, filmat en blanc i negre. Aquesta història parodia la novel·la Frankenstein escrita per Mary Shelley. L'any 1993 va estar nominat al Premi Saturn al millor llançament en vídeo. L'any 2012, el mateix Burton va dirigir un remake però de llarga durada. Víctor Frankenstein és el protagonista principal (interpretat per Barret Oliver). És un nen que realitza curtmetratges amb l'ajuda del seu gos Sparky: protagonista dels curts, però de sobte un dia el pobre gos resulta atropellat per un cotxe. El jove Víctor, fa ús del poder de la ciència per fer reviure al seu millor amic, fent unes quantes "modificacions" a la seva mascota. Crea un complex artefacte la qual culminació és una gran explosió de llum que retorna la vida a Sparky. Víctor i la seva família accepten l'animal reviscut però els seus veïns estan aterrats i quan el gos se'ls hi apropa s'espanten, espantant també al gos i aquest fuig amb Víctor al darrere. El troben en un circuit de mini golf al qual els veïns de Víctor calen accidentalment foc amb un encenedor que utilitzaven a manera de llanterna. Víctor es colpeja i cau inconscientment. Aleshores Sparky l'arrossega lluny de les flames, però el gos és colpejat per un molí del mini golf i mor. Els veïns de Víctor penedits pels seus actes presten els cables del seu cotxe per a recarregar a Sparky i quan aquest reviu tots ho celebren. Burton va ser acomiadat per The Walt Disney Company després de finalitzar la pel·lícula, els estudis van declarar que ell havia desaprofitat recursos monetaris de la companyia i que la pel·lícula era massa terrorífica per a persones menors. S'havia anunciat que el curt debutaria als cinemes abans del re-estrena de Pinotxo el 21 de desembre de 1984, però va ser cancel·lat. El curt va ser estrenat als cinemes del Regne Unit el 1985 al costat de Baby, el secret de la llegenda perduda de Touchstone Pictures. Després de l'èxit de Pee-wee's Big Adventure, Beetlejuice i Batman, totes filmades per Burton, la pel·lícula va ser llançada en format de vídeo casolà el 1994. Al novembre de 2007, Tim Burton va signar amb Disney la realització d'un llargmetratge basat en Frankenweenie, utilitzant animació stop-motion, que es va estrenar l'any 2012.

mitologia

Les columnes d'Hèrcules (en llatí, Herculis Columnae, en grec antic αἱ Ἡρακλέους στῆλαι "ai Hêraklous stêlai"), també pilars d'Hèrcules, és el nom donat antigament a les roques que guardaven l'entrada a la mar Mediterrània a la zona de l'estret de Gibraltar (Gaditanum Fretum).[a] La part europea s'anomenava Calpe i la part africana Abyla o Abyle. La llegenda diu que eren unes fites erigides per marcar l'extrem occidental dels navegants i especialment la mítica expedició d'Hèrcules. Altres pilars o columnes d'Hèrcules les trobem referenciades a Germània i a la Gàl·lia per marcar els extrems d'altres viatges d'Hèrcules. Els pilars de Proteu, que menciona Tàcit, tenien la mateixa intenció demarcadora a Egipte. Estrabó parla dels pilars del Cel i de la Terra i diu que el de la Terra és aquell sobre el qual es va suportar la volta celestial des d'on Atles sostenia la Terra. Anteriorment a ser anomenats pilars d'Hèrcules eren coneguts com a pilars de Cronos i Briàreu, que, com Atles, eren déus de l'ètnia dels titans. Heròdot ja coneixia els pilars o columnes perfectament pels relats dels navegants fenicis i ja portaven el nom d'Hèrcules: un oracle va enviar una colònia procedent de Tir a fundar un establiment als pilars d'Hèrcules i els colons van arribar a la zona i van ocupar les roques de Calpe i Abyla, que van considerar els pilars que havia assenyalat l'oracle, a la zona de Saxetanum (o Exitani), però uns mals auspicis els van fer retornar; una segona expedició va arribar més lluny, a una illa on després hi va haver la ciutat d'Onoba (Huelva), però altre cop uns mals auspicis els van fer retornar; finalment, una tercera expedició va permetre fundar-hi Gades. El déu Melcart dels fenicis es va identificar amb Hèrcules. Van marcar el límit del món conegut pels antics grecs fins que, segons l'historiador Heròdot, Coleu de Samos les va travessar al segle VII aC.

vilaweb

El secretari general de CDC, Josep Rull, ha comparegut aquest migdia en una conferència de premsa per donar la versió del partit sobre els escorcolls que ha fet aquest matí la Guàrdia Civil a la seu de CDC, al carrer Còrsega. A banda de la detenció del tresorer del partit, Andreu Viloca, Rull ha confirmat la detenció de dues persones més que treballen a l'administració del partit. De moment no es coneixen el noms. Ha denunciat amb rotunditat la manera com i quan s'ha produït l'actuació policial: ‘No és casual que l'escorcoll i la detenció hagi tingut lloc el mateix dia que Mas signava el decret de convocatòria del Parlament'. Rull no creu necessari que s'hagin d'organitzar aquests tipus d'escorcolls, ja que el partit sempre col·labora amb la justícia i té les portes del partit obertes. Per això, ha titllat l'actuació policial d‘‘espectacle públic'. També s'ha referit a la informació publicada per diversos mitjans de comunicació espanyols, els quals han anunciat els escorcolls abans fins i tot que es duguessin a terme. ‘No és acceptable per a un sistema democràtic, és inadmissible que davant de l'administració de la Justícia hi hagi qui posi més èmfasi que no pas buscar la veritat', ha dit. CDC, peça clau del procés ‘Hi ha algú que vol abatre aquesta peça clau, que és CDC. No és casual aquesta actuació', ha explicat Rull. Ha defensat la legalitat dels contractes del partit i per això s'ha mostrat molt tranquil. ‘Són donacions legals, declarades, públiques i transparents'. I ha afegit: ‘Els contractes entre empreses i administracions són impecables, entre altres coses perquè les adjudicacions es fan amb garanties i amb una mesa de contractacions de funcionaris'.

books

Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit corferida! ¡Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels suplicis! Torna a fosquejar. L'ànima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal, hom diria que estava morint-se de sofriment i tristícia… Ja no gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida. Tot d'una es redreçà irada, com si una punyida la fiblés de sobte. Un corb lluent, negre i altiu, esguardà el seu cadàver. L'ànima de la gentil Elsa féu un xiscle paorós, i després, agemolida, folla i clement alhora, es posà davant del corb i li amanyagava el plomatge de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu esquerdada, va dir, urcós: -¡Tot el que jo em menjaré no s'ho menjaran els verms!… Elsa fervorosa de la seva gaiesa, tremí esborronada i s'alçà i es llançà a terra presa d'una exaltació boja, es posà a córrer platja enllà, entre les ombres de la nit que tornava més aclaparant que l'altra. Caient i alçant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arribà al poble i adaleradament cercà la casa del batlle. Va entrar-hi pel forat de la clau, seguí totes les estades i a la fi el trobà adormit en la blanor d'un llit de capçal alterós i ple d'ornats de coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir: -Senyor batlle!… Senyor batlle!… Pietat! El meu cos és abandonat! Un aixopluc!…

bios

Roser Bofill i Portabella (Barcelona, 1931 - Barcelona, 19 d'octubre de 2011) fou una periodista catalana, pionera en el periodisme religiós. Va estudiar com treball social i es va titular en una de les primeres promocions de l'escola de Periodisme de l'Església. Va treballar a la revista El Ciervo, al costat del seu marit, Llorenç Gomis, director de la revista i un dels fundadors el 1956. A partir del 1996 va assumir la codirecció, i després de la mort del seu marit, la direcció. Des la seva fundació el 1974, també va dirigir la revista Foc Nou, publicacions que han fet una regular aportació al periodisme d'inspiració cristiana i progressista. El 2001 va passar a ser-ne editora. Igualment va publicar de manera regular a la revista valenciana Saó amb un article mensual. Va ser una de les impulsores i primera presidenta de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català. També va ser presidenta de l'Associació d'Amics del Montseny, per la seva vinculació familiar i la residència que tenia a Viladrau. També va ser professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El 2003 es va presentar com a independent dins la llista encapçalada per Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 el premi Rosa del Desert de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC). En l'àmbit eclesial forma part de la generació de laics que va quedar marcada profundament pel Concili Vaticà II i per la figura de Joan XXIII. Va contribuir a difondre l'obertura i la renovació conciliar a Catalunya a través dels seus articles i de diverses associacions com Cristianisme al Segle XXI o del Col·lectiu de Dones en l'Església. Alhora, les revistes que es van convertir en una escola de periodistes, especialment durant la transició. En les seves obres com Boira baixa o Creo, ayuda mi poca fe, es mostra la seva preocupació pels aspectes espirituals i les creences per sobre de les estructures eclesials. Amb Llorenç Gomis va tenir quatre filles.

mitologia

D'acord amb la mitologia grega, Etol (en grec antic Αἰτωλός Aitolos) va ser un heroi, fill d'Endimió, rei de l'Èlida. La seva mare era una nimfa. Tenia com a germans i germanes Peó, Epeu, Euícide (o Eurípile), Naxos i Pisos. Per decidir quin dels seus fills seria l'hereu del reialme, Endimió va organitzar una cursa a Olímpia i va decidir que el vencedor seria el futur rei. Va guanyar Epeu. Pèon va fugir a Macedònia. Etol es va quedar al Peloponès, i quan Epeu va morir el va succeir en el tron. Però va matar Apis, rei del Peloponès, i els fills de la víctima el van obligar a exiliar-se. Va marxar al nord del golf de Corint, a la desembocadura del riu Aquelou. Allà va ser acollit com a hoste per Doros, Laòdoc i Polipetes, els fills de Ftia i Apol·lo. Els va assassinar i regnà en el seu lloc, després d'haver expulsat els curets. El país va rebre el nom d'Etòlia en honor seu. Es va casar amb Prònoe, filla de Forbant, i tingué dos fills, Pleuró i Calidó.

books

Ell l'estreny maquinalment entre els braços. I tots dos haurien romàs en aquesta primera abraçada, sense demanar res més a la soledat legítima que començava de voltar-los. Però els prejudicis socials els empenyeren. -Escolta, Adelaida: hauries de dir a la cambrera que no em posi sinó un matalàs, al meu llit. -Per què? -Perquè estic avesat a dormir amb un només, i em molesta trobar-ne dos. M'enfonso massa: aviat em fan calor… -Ets ben estrany! No he conegut encara ningú que tingui aquestes preferències. Pensava ,que m'havia casat amb una persona normal. -Per l'amor de Déu, Adelaida! Voldràs suposar que aquest detallet em converteix en un monstre? Precisament convinguérem que dormiríem en llits separats per servar els nostres costums de solteria.

vilaweb

Les paraules del ministre d'Educació francès, Jean-Michel Blanquer, contra l'educació amb immersió en llengües no franceses han despertat indignació a la xarxa d'escoles la Bressola. Blanquer va presentar dimarts al senat francès la nova llei d'educació, coneguda com a llei Blanquer, un text contra el qual la comunitat educativa ja s'havia queixat amb vagues i manifestacions abans de l'aprovació a l'assemblea francesa, al febrer. Professors, pares i alumnes protesten perquè entenen que la llei és un primer pas per a desballestar l'educació pública francesa amb mesures com la unificació de l'escola primària i la secundària i el finançament de l'educació infantil privada per part de les administracions locals. La llei també inclou punts polèmics com ara la suspensió de l'atur dels pares dels alumnes que s'absentin de classe. Durant el discurs al senat francès, Blanquer també va posar sota la diana el model d'immersió lingüística de xarxes d'escoles com la Bressola i Diwan, que ensenya en bretó. ‘Defensant el bilingüisme arribem a la immersió, i no és el mateix. Per definició, la immersió és unilingüisme. La noció d'educació infantil immersiva implica que els infants tan sols parlen la llengua regional', va dir. I va afegir: ‘Des d'un punt de vista pedagògic, hi ha molta discussió sobre aquesta qüestió. Podríem dir que cognitivament no és pas bo, sobretot si un infant és en un context on no sap francès.' Blanquer va reconèixer que hi havia jurisprudència que obligava l'estat francès a ‘afavorir les llengües regionals', però: ‘No les hem d'afavorir fins al punt que ja no es parli francès a l'escola'. Escolteu les paraules de Blanquer en aquest vídeo de Le Télégramme: En un comunicat, la Bressola diu que ‘el senyor ministre sembla ignorar els resultats de les avaluacions a la primària i els de l'examen estatal de final de col·legi' que, segons diu, són superiors a la mitjana de l'estat francès i ‘mostren clarament que l'ensenyament immersiu en català no solament no desfavoreix l'aprenentatge del francès sinó que, al contrari, el beneficia'. A més, afegeixen, el francès és ensenyat amb el nombre d'hores necessàries per al ple domini oral i escrit de la llengua. El text recorda a Blanquer que els centres de la Bressola van obtenir el concert amb l'estat l'any 1995, i de llavors ençà, són reconeguts competents per a complir les funcions educatives de qualsevol infant de l'estat francès. ‘La Bressola no pot acceptar que el senyor ministre denigri en dues frases la feina de recerca pedagògica de més de quaranta anys i el convida a visitar les nostres escoles per adonar-se de l'absurditat de les seues declaracions', acaba el text. Podeu llegir el comunicat sencer:

books

I aquest altre: Beati qui te viderunt et electi sunt in salutari tuo (Benaventurats aquells qui us veieren i elegits foren en la vostra salvació). I en havent finat el càntic, obrí la glòria fabulosa de ses ales i volà a l'altra banda del riu. Avençaren encara els monjos seguint el solc enlluernant que obrí amb son vol l'aucell, xipollejant de pedreria. I arribaren a un bosc fullat de púrpura i or, com les nostres hortes per l'autumne. I semblant era que aquest bosc era presa d'un incendi fresc i que l'aire era ple d'una combustió de llenyes i de reïnes precioses, ço és, encens i àloe, i almesc i bàlsam i ambre i roses i gessamí. I no feia l'incendi gens de fum ni feia ofensa a la verdesca gerda, ans la refrigerava, com l'aspersió gémmea del rou. I mentre amb els ulls perseguien la volada fugitiva de l'aucell, veieren que anava cap als monjos un gran àngel, les salvatgines ales teses, la vestidura rossegant. Era azalt i gentil, com un fadrí de quinze anys. ¿Sa formosor qui la recontaria? Al cap cimal d'un arbre aturà el vol, tremolós i harmoniós; i obrí la boca a un bell cant. Aquest cant fou de vint-i-quatre cobles i era cant d'amor així com de donzella enamorada. I quan l'hagué acabat de cantar, així digué: -Aquest càntic és de l'ànima justa la qual vol pendre per espòs el Fill de Déu, qui és un bell donzell, gentil, savi, prou i ardit, cortès, ric i ple d'alegria. I aquestes belles qualitats no poden tenir minva ni canvi. Avui se compleixen els quaranta dies del vostre adveniment; perquè cuitau de veure i oir ço que a Déu li plau que vejau encara i oigueu. Missatgeria us port de Nostre Senyor que Ell donarà salut, ço és, glòria de paradís a les vostres ànimes quan passin d'aquest món.- I alçà el vol i se'n tornà per allà mateix per on era vengut. Dins la soca d'una vasta alzina negrejant antiga de dies, dura com el pedreny, un gran eixam mel·lificava, incansable i brunzent; les abelles entraven i sortien, les ales d'acer, les cuirasses d'or; la remor que feien era més dolça que la remor mel·líflua d'un salteri. Sense paor dels monjos àdvenes, pasturadores lentament, veieren grans ramades d'ovelles, grosses com els bous, d'anyells i de cabrits, de cérvols i d'unicornis, de llebres i de cans, en segura i pacífica companya. Enguirlandats de flors els capets rulls, cantant i dançant, arribaren rosats estols infantívols. La veu era fresca per causa dels pocs anys, i clara i suau i alta, com la veu de les fontanes perennalment jovenils. En un altre indret, veieren set cavalls, d'una nival blancura, polidament guarnimentats; i set tendes blanques i set esglésies de set enormes pedres precioses. En cascuna d'elles, tallat dins una gemma, hi havia un dels Set Sacraments; la una era tota de crestall, l'altra era tota de rubí, la terça de safir, la quarta de topaci, la cinquena d'ametista, la sisena de maragda, la setena de coral. I en cascuna d'aquestes esglésies, havia-hi set altars i set llànties cremants; la greixor que cremaven era bàlsam. Davant aquestes set esglésiès obria's una plaça gran; i en mig d'aquesta plaça sí hi havia una gran columna de calcedònia, llavorada amb maestria, mostrant en relleu tot el Vell Testament i el Novell. I al cim d'aquesta columna hi havia una bella roda tota plena de campanelles. El so que sonava en aquesta roda era preciós, mesclament de timbal, d'arpa i de cítara, acord de viola i timpan, salteri, decacordi i flauta, veu d'orgue multiforme. Arribats a la vora d'un gran riu, Sant Brandan els digué: -Fills, aquest riu és tan gran per amplària, que no el podem passar, i per ço com migparteix aquesta illa preciosa, no podrem saber ço que hi ha a l'altra banda.- Acabava de dir això, quan els aparegué un hom bellament vestit i abillat, plaent de veure, el qual s'acostava cantant una cançó plaent d'oir. I duia un esparver en la mà. Molt cortesment saludà els monjos i després els abrassà i els besà en la boca i a tots els anomenà per son nom i no s'oblidà de ningun com si sempre fossen estats en companyia. I després digué aquest versicle del salm: Beati omnes qui habitant in domo tua, Domine, quoniam in saecula saeculorom laudabunt te et exultabunt; et lauda habitatio Sion, quia magnus in medio tui Sanctus Israel (Benaventurats tots aquells qui en el vostre casal, Senyor, habiten; per segles de segles us lloaran i exultaran; enjoia't Casa de Sion, perquè en mig de tu hi ha el Gran, el Sant d'Israel).

mitologia

Etèocles (en grec antic Ἐτεοκλῆς) va ser un rei de Tebes, fill d'Èdip i de Iocasta, i germà de Polinices. En algunes tradicions la seva mare és Eurigania en lloc de Iocasta. Quan es va descobrir l'incest d'Èdip, els seus dos fills el van expulsar de Tebes, però el pare els va maleir i els va dir que moririen l'un en mans de l'altre. Per a esquivar la maledicció els dos germans van decidir regnar alternativament, cadascú durant un any. Etèocles va ser el primer en regnar, i Polinices va marxar de Tebes per voluntat pròpia. Però quan al cap d'un any va tornar a reclamar el reialme, Etèocles s'hi va negar. Polinices es va refugiar a la cort d'Adrast a Argos, i amb ell va organitzar una expedició contra Tebes, la seva pròpia ciutat, l'expedició dels set cabdills. Abans d'iniciar l'assalt, Polinices envià Tideu d'ambaixador per demanar a Etèocles que respecti els pactes fets. Etèocles va insistir en la seva negativa i l'exèrcit d'Adrast es va llançar a l'atac. Els dos germans es van enfrontar en un combat cos a cos tan cruel que tots dos van morir. Després de la victòria dels tebans, Etèocles va rebre una sepultura digna i Polinices va quedar sense honors fúnebres. A l'època de l'expedició dels epígons, regnava a Tebes un fill d'Etèocles, Laodamant.

vilaweb

El vice-president del govern, Pere Aragonès, i la portaveu de l'executiu, Meritxell Budó, han volgut deixar clar que no volen entrar en la brega que s'ha desencadenat dins l'independentisme al voltant de la unitat estratègica i la distància que l'ANC ha volgut marcar amb els partits i els polítics de cara a la seva manifestació de la Diada. Tant és així que, en un acte inusual, tots dos s'han expressat en els mateixos termes, un al costat de l'altre, durant la conferència de premsa posterior a la reunió del govern. Guia de la Diada 2019: Tot el que has de saber D'aquesta manera, Aragonès i Budó han garantit que tots dos assistiran a la mobilització independentista de l'Onze de Setembre, a diferència dels ex-consellers Anna Simó i Josep Huguet, tots dos d'ERC. Aragonès ha recordat que hi va ‘des que n'eren 1.500' i pensa ‘continuar assistint, siguin les circumstàncies que siguin, a totes les mobilitzacions' independentistes de l'ANC. Per la seva banda, la portaveu del govern ha dit: ‘No ens sentim exclosos, ens sentim cridats i allà hi serem.' Tots dos han volgut separar les crides a la unitat dels enfrontament partidista. ‘Entenem la Diada com la màxima expressió de la unitat i defugim la batalla. No és la Diada del govern ni dels partits, és la Diada de la gent', ha comentat Budó. En el mateix sentit, Aragonès ha dit que la unitat era ‘un repte de tots', i més quan es parla de mobilitzacions sobiranistes. ‘Quan hem fet passos endavant no és quan ha anat cadascú per la seva banda sinó col·lectivament. Tot els passos que hem de fer han de ser amb mobilitzacions de tots', ha conclòs.

vilaweb

El portaveu de Demòcrates i diputat de JxSí al parlament, Antoni Castellà, ha reivindicat la independència del seu partit respecte a CDC i ha assegurat que actualment no es plantegen ni diluir-se en Convergència ni formar una federació com en temps de CiU. ‘Gràficament: no hem creat Demòcrates per a acabar construint una CiU 2.0', ha exposat en una entrevista d'Europa Press sobre el futur del partit, que va començar a fer passos a l'estiu com una escissió sobiranista d'Unió. ‘No som una rèplica d'Unió, sinó una evolució en la seva manera de fer', ha sentenciat, i assegura que hi ha punts de connexió tant amb CDC com amb ERC, però que cada formació té la seva independència com a partit. Sobre el futur electoral de Demòcrates, Castellà explica que la idea és de presentar-se ja ‘en solitari' a les eleccions constituents que vol plantejar el president Carles Puigdemont, i també a les municipals vinents, per a les quals no descarta aliances puntuals. ‘La lògica és que cadascú hi concurri com a partit malgrat que després ens trobem tots –els sobiranistes– en el procés constituent. Hi haurà una part del programa que la lògica diu que el compartirem: la proposta de fer una constitució', ha argumentat. Demòcrates actualment forma part de JxSí i sols es plantejaria repetir una aliança de les mateixes característiques si el full de ruta sobiranista ho requereix i les següents eleccions al parlament tornen a ésser en clau plebiscitària. En un espectre electoral sobiranista en què ja hi ha partits consolidats com CDC, ERC i la CUP, Castellà veu marge perquè Demòcrates hi irrompi amb possibilitats d'èxit: ‘Que hi hagi espai o no, ho decidiran els ciutadans.' Castellà situa Demòcrates en la centralitat de l'independentisme, compromès amb els valors de llibertat, fraternitat i justícia social: ‘Ens definim en contraposició al que representa el conservadorisme o el progressisme, ens definim com a disruptius.' Regeneració política Reivindica Demòcrates com el primer partit ‘postprocés sobiranista' perquè es va impulsar l'estiu del 2015 i es va crear definitivament al novembre, i considera que el seu gran valor és l'aposta per la regeneració. ‘Paral·lelament a la revolució que significa voler la independència, també cal una revolució en el camp de la regeneració política', ha conclòs. Preguntat pel procés de renovació interna que afronta CDC, ha exposat que no correspon a Demòcrates valorar-lo, tot i que des de fora opina que ‘la cosa més important és que arribi a ésser un procés de regeneració total'. Castellà lamenta la negativa de CDC a presentar-se en una coalició de partits sobiranistes a les eleccions espanyoles: ‘És una oportunitat perduda des del punt de vista de reforçar el procés', però assegura que no afectarà les relacions entre tots dos partits. Malgrat que afirma que no li agrada de parlar sobre el seu ex-partit, reflexiona que la situació d'Unió, que s'ha quedat sense representació al parlament i al congrés espanyol, demostra que no hi ha espai per a la ‘tercera via': ‘Probablement la funció del que ha quedat d'Unió és demostrar empíricament que no hi ha a la societat catalana un espai que defensi encara la ‘tercera via.'

bios

Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974) és una conservadora d'art, directora del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) des de juliol de 2021. Nascuda a Còrdova (Espanya) el 1974, filla d'una família provinent de Guinea Equatorial, és llicenciada en Història de l'Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, i va complementar els seus estudis amb un diploma d'Estudis Avançats en Arquitectura, Història i Teoria de l'Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Candidata doctoral al Departament d'Història de l'Art i Estudis Visuals de la Universitat Cornell (Nova York). També té un Màster en Arts, Beca Sage. Entre 2004 i 2006 va ser conservadora d'Art Contemporani del Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM) a Las Palmas de Gran Canaria. Posteriorment, el 2006 va coordinar l'exposició Olvida Quien Soy/ Erase Me From Who I Am, amb obres de Nicholas Hlobo, Zanele Muholi i Moshekwa Langa, entre d'altres. El projecte se centrava en els problemes de la representativitat. També ha coordinat exposicions d'Alfredo Jaar, Lara Almárcegui, i Ábalos & Herreros. De 2006 a 2008 va ser conservadora d'Art Contemporani del Centro Andaluz de Arte Contemporáneo a Sevilla. Durant el mateix període, va coordinar el projecte interdisciplinar Attempt to Exhaust an African Place. Entre les seves exposicions i projectes posteriors es troben Arte Invisible o Carrie Mae Weems: Social Studies (2010), i també va ser conservadora convidada a la triennial SUD-Salon Urbain de Douala, al Camerun. El 2011 va començar a treballar a la Tate Modern de Londres com a conservadora d'Art Internacional, col·laborant estretament amb el departament d'adquisicions per desenvolupar una política del museu en relació a la diàspora africana. Un lloc de treball que va comptar amb el suport del Guaranty Trust Bank de Nigèria. Entre 2012 i 2014 va ser responsable del projecte Across the Board, una proposta interdisciplinària entre Londres, Accra, Douala i Lagos, i va participar en la coordinació de l'exposició de 2013 Ibrahim al-Salahi: A Visionary Modernist. El 2013 fou la directora artística dels Rencontres Picha. Guaranty Trust Bank of Nigeria de la Biennal de Lubumbashi, a la República Democràtica del Congo. El 2015 va comissariar la Biennal Internacional d'Art Contemporani de Göteborg (GIBCA 2015) amb el projecte A Story Within A Story. Entre 2018 i 2021 va ser directora i conservadora en cap de la galeria The Showroom a Londres, a més de professora de Cultures Visuals al Goldsmiths, Universitat de Londres, des del 2014, i membre del Consell del Thought Council de la Fundació Prada. El juliol de 2021 va ser nomenada directora del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, en substitució de Ferran Barenblit. Durant tota la seva trajectòria professional la recerca ha estat una part essencial del seu treball curatorial (i viceversa). Està interessada en la relació entre arts globals, els estudis postcolonials i museístics i el pensament curatorial, especialment en el seu impacte en l'art africà modern i contemporani. Es preveu que presenti la seva tesi doctoral durant 2021, titulada La poètica de l'infraordinari. L'estètica del reconeixement a l'Àfrica urbana contemporània, per a la qual ha investigat sobre el paper dels col·lectius d'artistes africans en la constitució d'una esfera pública i la definició de l'espai públic a l'Àfrica.

books

-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡ és massa de patent. Anem cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podrà convenir-te més. Però ca!…La Margarita era feta i pastada a La Mascarita. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s'assemblen dues gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el que no s'hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen vulgueu-me, ullets que piquen com matafaluga, i… ai! Si no me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó: Las hay muy saladas, muy…! Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un bocí al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns mossos… ei! no de l'Esquadra… que compten un de pa i tres i mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes… diguem set, i tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que ja ha sopat, me les planto cap al niu del Gavilan. Me n'entro cap dins i… renoi!… a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença a ballar D. Quijote, Els reis moros, D. Re, i fins Mefistòfeles! Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.

books

-Són manies teves… Estàs engelosida: vet-ho-aquí. -Digues-me que és sens motiu. -Està clar, dona!… -Jura-m'ho! Ell vacil·là: finalment pronuncià amb esforç: -Te juro que… que no li he dit res. -Aleshores… no tens impediment per complir la paraula que em vas donar. Acabada la carrera, morta, Déu la perdò! la teva mamà… -Nieves! -Infeliç! ¿Creies que jo no ho veia que ella no em volia ni em voldria mai i que tu no tenies coratge per contradir-la? Però ara és altra cosa. Tu mateix ho vas dir: el teu papà va voler casar-se a gust: no et privarà pas que tu t'hi casis…

books

Mossèn Esteve era un vell alt i escardalenc, de rostre bondadós i posat d'apòstol, de parlar dolç que atreia, per reflectir-s'hi tota la dolçor d'una ànima sense taca. Per això, en Biel, així que va tenir prou gosadia per a aixecar els ulls fins a ell i el va veure obert de braços com si li oferís un redós, va sentir-se corprès per la seva figura venerable, i, sense fer-hi esment, va anar-s'hi acostant… acostant, mentre guaitava d'esgallimpautes el bander, a tall de gos bastonejat que cerca protecció en el seu amo. I, com més avançava cap al sacerdot, més creixia l'encís que l'atreia i més de pressa es movien els seus peus. Tant, que les darreres passes que l'en separaven va fer-les d'una correguda. -Vina, manyac, vina- va dir, aleshores, el capellà. I, estrenyent-lo en ferma abraçada, va acaronar-lo com a un infant, sense mostrar cap llei de repugnància per ell ni fer cap mena de cas del bander, que s'allunyava bosc enllà tot mormolant esguerradures. L'únic que veia el capellà era que en Biel plorava i sanglotava, amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que el sotragaven de cap a peus. I per això l'acaronava… i per això l'abraçada amb què l'estrenyia contra el seu pit s'anava estrenyent de més en més… i per això, com si hagués conegut l'Escura-llànties i volgués fer-se'n el continuador, va exclamar, tot d'una: -Plora, manyac, plora!… Llença-la tota l'amargor que portes a dintre!… Benaventurats els que ploren, perquè ells seran consolats!… En Biel va aixecar la vista i va guaitar el sacerdot. -Vol dir, mossèn Esteve?… -Sí, manyac, sí.- I el vellet tremolós, que per a caminar necessitava l'ajuda del gaiato, va empènyer cap a un marge que s'obirava allí prop el jove robust i ferm, conduint-lo i guiant-lo com a una criatura que dóna, indecisa, les primeres passes.

bios

Pilar Faus Sevilla (València, 11 de novembre de 1925 - Las Palmas de Gran Canaria, 4 de juliol de 2008) va ser escriptora, investigadora i bibliotecària. Entre 1951 i 1957 va ser becària de l'Institut Jerónimo Zurita del CSIC i de la Institució Alfons el Magnànim, en la secció d'Història Moderna i Contemporània. El 1955 ingressà per oposició al Cos Auxiliar d'Arxius, Biblioteques i Museus, sent destinada a la Facultat de Medicina de la Universitat de València. Pilar va estudiar fins a 1936 a l'Escola Cossío de València, on va tenir María Moliner de professora. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres, Secció Història, el 1950. Des de 1951 fins a 1954 va ser contractada com a interina a nivell facultatiu a la Biblioteca Universitària de València. La seva tesi doctoral, La sociedad española del siglo XIX en la obra de Pérez Galdós, on proposa una relectura de la novel·la realista, obtingué el premi Antonio de Nebrija del CSIC, el 1957. És autora també de la biografía Emilia Pardo Bazán. Su época, su vida, su obra. Pilar Faus Sevilla va donar l'any 2006 la seua biblioteca a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. La col·lecció bibliogràfica reuneix obres relacionades amb la seua formació intel·lectual i la seua carrera professional, predominant les de Literatura, Història, Biblioteconomia i Documentació. Compta també amb publicacions oficials del Consell Valencià de Cultura i de la Conselleria de Cultura i Esport, i obres de referència com diccionaris, bibliografies, catàlegs i inventaris d'arxius i Biblioteques

bios

Leonor Ferrer Girabau (1 de juliol 1874-1953) fou la primera dona delineant d'Espanya. L'any 1897 va obtenir el títol de mestra. El 13 de març de l'any 1905 obtingué el títol de perit delineant expedit per la Sociedad Económica Amigos del País, Sección de Enseñanza, Escuela de Institutrices y Otras Carreras para la Mujer i es convertí en la primera dona d'Espanya en obtenir aquesta titulació. Entre 1898 i 1931 va treballar a la Sociedad General de Teléfonos -més tard Compañía Peninsular de Teléfonos-. Va entrat per oposició com a telefonista però al 1899, gràcies al seus coneixements de dibuix, va passar a ser auxiliar del delineant Juan Marxuach. Quan aquest va deixar l'empresa va ser nomenada cap de la Secció de Plànols, dirigint un equip on hi havia entre altres : Eulàlia Fàbregas, Teresa Torrens i Maria Grau. La seva tasca era reconeguda a les publicacions de l'època : "la seva perícia en l'art utilíssim que cultiva, l'encert i la bellesa dels seus dibuixos, la serietat ab desempenya'l seu comès li han valgut la seva confiança y estima de la important societat barcelonina". A partir de la segona dècada del segle xx es va dedicar a l'ensenyament de la delineació, primer a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i més endavant va obrir la seva pròpia escola amb el nom de Academia de deliniación para señoritas al número 10 del carrer de Grasses del Poble Sec de Barcelona. L'any 1931 va deixar la compañía de teléfonos, convertida des de 1924 en la Compañía Nacional de Teléfonos o Telefónica. Entre 1936 i 1939 va exercir de mestra d'escola a les Illes Balears: primer a Búger i després a l'escola de Nuestra Señora de El Pilar de la Mola a Formentera. A la dècada dels quaranta va exercir al Mercadal, Menorca.

bios

Sílvia Abril Fernández (Cabrera de Mar, Maresme, 10 d'abril de 1971) és una actriu catalana. Va començar estudis de dret, que va abandonar per ingressar a l'Institut del Teatre de Barcelona. Inicià la seva carrera artística sobre els escenaris en integrar-se al grup de teatre Comediants. Paral·lelament va col·laborar en altres programes i sèries com Las cerezas (2004-2005), amb Júlia Otero, o Divinos (2006). L'any 2006 és fitxada per Andreu Buenafuente per al seu programa Buenafuente, on interpretat diversos personatges –en especial l'esperpèntica Nena de Shrek– tant en la seva etapa d'Antena 3 com a La Sexta. En aquesta etapa, va formar part de la representació de TVE al Festival de la Cançó d'Eurovisió 2008, interpretant la ballarina maldestra, vestida de rosa, que acompanya el cantant Rodolfo Chikilicuatre, interpretat per David Fernández Ortiz. Aquell mateix any també interpreta el paper de Violeta Recio, una dona boja, germana d'Antonio Recio, en alguns capítols de La que se avecina.. L'any 2003 es va incorporar al programa d'humor Homo Zapping, dirigit per José Corbacho, on actuà durant gairebé quatre anys, parodiant personatges de la televisió a Espanya com Isabel Gemio, Mercedes Milà, Ana Rosa Quintana o Cayetana Guillén Cuervo. També va col·laborar amb l'equip del programa radiofònic Minoria absoluta. L'any 2010 va ser una de les tres presentadores del programa de televisió Caiga quien caiga, a Cuatro, juntament amb Tània Sàrrias i Ana Milán. El 2013 va ser membre del jurat del concurs musical de corals de TV3 Oh happy day.

vilaweb

El diputat d'ERC Joan Josep Nuet ha dit que la investidura de Pedro Sánchez era imminent. En declaracions a Ràdio Euskadi, ha dit que era qüestió ‘d'hores o dies' i ha concretat que els plens d'investidura es podrien fer entre el 27 de desembre i el 4 de gener. ‘Els diputats tenim l'agenda reservada aquests dies', ha anunciat. Avui, la mesa del congrés espanyol ha habilitat els dies 28, 29 i 30 de desembre. Al programa ‘Boulevard Informativo', Nuet ha dit que ERC acompanyaria el govern espanyol perquè deixñes enrere ‘la substitució de la política pel codi penal'. D'aquesta manera, segons el diputat, ‘es trencarà el gel' en les relacions entre Catalunya i la resta de l'estat espanyol. ‘De rebot, portarà un govern progressista.' Vilalta admet ‘contactes discrets' La portaveu d'ERC, Marta Vilalta, ha insistit a condicionar una nova reunió de negociació amb el PSOE a la posició de l'advocacia de l'estat espanyol sobre la immunitat d'Oriol Junqueras, encara que ha reconegut que hi havia hagut ‘contactes discrets i informals', a través del mòbil, amb els socialistes. En una conferència de premsa, Vilalta ha explicat que veiu la sentència del Tribunal de Luxemburg com una oportunitat per a l'estat espanyol per a ‘rectificar el camí de la repressió i desfer errors'. En aquest sentit, Vilalta ha instat l'estat i la justícia espanyola a ‘actualitzar-se amb la justícia europea'. ‘No pot ser que la doctrina Junqueras serveixi per a tothom menys per a ell.'

bios

Rosabel Espinosa de la Casa (Alacant, 18 de maig de 1976) és una exgimnasta rítmica valenciana que va ser component de la selecció de gimnàstica rítmica d'Espanya en modalitat individual. Va ser campiona d'Espanya en categoria d'honor en 1992. El març de 1992, ja a l'equip sènior, va participar en el torneig de Louvain-la-Neuve, on va aconseguir l'or en la general i en maces, la plata en cèrcol, i el bronze en corda i pilota. Al juny va ser medalla de bronze en la competició per equips del Campionat d'Europa de Stuttgart, al costat de Carmen Acedo i Carolina Pascual. En aquest mateix campionat va acabar 17ª en els preliminars del concurs general. No va participar en la final en permetre's en la mateixa únicament dos gimnastes per país com a màxim. A més, Espinosa va ser campiona d'Espanya en categoria d'honor en 1992, títol assolit ex aequo amb Noelia Fernández. A l'abril de 1993, va ser 15ª en el torneig Cassa di Risparmio. Al novembre de 1993, va acudir al Campionat Mundial d'Alacant, on va ser 4ª en la competició per equips al costat de Carmen Acedo, Amaya Cardeñoso i Carolina Pascual. Va actuar únicament amb l'exercici de corda, acabant en el lloc 119 de la classificació general, i va aconseguir la 5a plaça en la final de corda. Es va retirar en 1993. Posteriorment es va diplomar en Magisteri d'Educació Física, treballant com a mestra en un col·legi de Rojals, i es va treure el títol d'Entrenadora Nacional de Gimnàstica Rítmica. En l'actualitat és entrenadora en el Club ECA d'Alacant.

mitologia

La lletania de Ra o lletania del Sol és un conjunt d'oracions rituals de l'antic Egipte dedicades principalment al déu egipci Ra i la seva associació al faraó difunt. Es troba sobretot a la necròpolis tebana (Tebes oest), a Luxor. Es troba per primera vegada a la tomba de Tuthmosis III a la vall dels Reis, la KV34, acompanyant i complementant el relat del viatge del déu sol per l'inframón, l'anomenat Amduat o Text de la cambra secreta. El text també apareix en la TT131, una de les dues tombes del djati (una mena de visir) d'Hatshepsut i de Tutmosis III, Useramon, situada a la vall dels Nobles; en aquesta tomba, s'esmenta per primera vegada el nom del text, Llibre de l'oració a Ra a l'Occident. Tot i que el nom empra el terme «llibre (funerari)», en general no es considera aquesta lletania com un dels llibres funeraris de l'antic Egipte, sinó només un recull d'oracions independents que complementen les decoracions de les tombes i que ajuden a protegir-les i a protegir la mòmia del faraó difunt. El text desapareix de les tombes dels reis durant la resta de la dinastia i no és fins a la mort de Seti I que torna a aparèixer a les tombes de la vall, al mausoleu del faraó, la KV17, és el primer text que trobem només entrar. A partir d'aleshores, es representa sovint a les tombes dels dirigents de l'antic Egipte. És un costum que perdura (amb certes interrupcions) fins a l'època dels ptolomeus, els hereus d'Alexandre Magne al país del Nil. Sembla que, a partir de l'època de Seti I i del seu fill Ramsès II, la lletania es comença a inscriure en alguns temples (com són l'Osireion de Seti I i el temple de Ramsès II a Abidos, i a la capella d'Hakoris a Karnak, a Tebes). També s'empra mesclat en altres textos religiosos i funeraris, com a ritual de defensa i com una de les malediccions del llibre dels Morts, al qual s'incorpora parcialment. Un dels primers a descriure'n l'existència va ser Richard Pococke, un prelat i viatger anglès que va visitar Egipte (1737-1741) i altres països del llevant mediterrani avançant-se als primers egiptòlegs. L'anglès visità unes quantes tombes de la vall dels Reis que eren força accessibles i les va descriure i dibuixar en els seus relats. La lletania de Ra apareix concretament en la descripció de la KV2, la tomba de Ramsès IV, faraó de la dinastia XX, Pococke l'anomenà Tomba B. La lletania es divideix de dues parts, la primera, la Gran lletania, consta de 75 invocacions diferents de Ra i la segona relata les 74 formes del déu, en forma de pregàries, en les quals el faraó s'identifica amb diversos déus i amb elements de la natura, però especialment amb Ra. Aquesta segona part se subdivideix en vuit pregàries o lletanies. És freqüent trobar-la escrita en forma de llistes, amb representacions gràfiques i text, sobretot a les tombes dels faraons de la dinastia XX, on s'escriu habitualment entre el primer (text) i el segon corredor (imatges) dels hipogeus reials de la necròpoli de Tebes. El text també apareix a les tombes d'alguns nobles, principalment a la darreria de la dinastia XIX i durant la XX. Aquests escollits necessitaven un permís especial del faraó per poder representar la lletania a les seves tombes, ja que en principi eren unes oracions reservades per a la reialesa.

bios

Rosa Pérez Garijo (València, 1972) és una política valenciana, advocada i professora de dret a la Universitat de València. Va ser regidora a Catarroja i diputada de la Diputació de València, on ocupava la Vicepresidència 4a encarregada de Teatres, Inclusió Social i Memòria Històrica. Des d'abril de 2018 és Coordinadora General d'Esquerra Unida del País Valencià i pertany també a la direcció federal d'Esquerra Unida com a responsable de política municipal i candidatures d'unitat popular. Actualment ocupa el càrrec de Consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana i és diputada a les Corts Valencianes en el grup d'Unides Podem - Esquerra Unida (la coalició formada per Podem Comunitat Valenciana i Esquerra Unida del País Valencià per a les eleccions del 28 d'abril de 2019). És mare de dos filles. Es va llicenciar en Dret per la Universitat de València en 1998. Eixe mateix any va obtindre el Postgrat en Dret del Treball i la Seguretat Social per la mateixa Universitat i un any més tard va obtindre el Certificat d'Aptitud Pedagògica per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universidad Complutense de Madrid. Anys més tard, en 2011, es va llicenciar en Ciències Polítiques i de l'Administració també en la Universitat de València. Va exercir d'advocada entre 1998 i 2011, i és professora associada de la Facultat de Dret de la Universitat de València des de 2003; des de 2019 fins hui està en excedència.[cal citació] Ha sigut regidora de Catarroja durant quatre legislatures i diputada de la Diputació de València durant dos legislatures, la primera (2011-2015) en l'oposició i la segona (2015-2019) a on va ocupar la vicepresidència 4ª encarregada de Teatres, Inclusió Social i Memòria Històrica, càrrec des del que impulsà l'exhumació de les Fosses de Paterna. Des d'abril de 2018 és Coordinadora General d'EUPV i pertany al mateix temps a la direcció federal d'Izquierda Unida. Després de les eleccions valencianes del 28 d'abril de 2019 i l'acord de govern entre les quatre formacions progressistes que havien de formar el Botànic2, és a dir, PSPV-PSOE, Compromís, Podem i Esquerra Unida del País Valencià, Rosa Pérez Garijo fon nomenada Consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica el 17 de juny de 2019. La seua labor política s'ha destacat per la lluita contra la corrupció en la Diputació durant la Presidència d'Alfonso Rus en el conegut com a Cas Taula i promoure les labors d'exhumació de les fosses del franquisme. Des de juny del 2019 forma part del Consell de la Generalitat Valenciana com a Consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica.

vilaweb

El 15 d'octubre del 1940 el president Lluís Companys era afusellat al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc pel règim franquista. Avui en fa 78 anys. En el seu homenatge, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha reclamat al govern espanyol que anul·li els judicis del franquisme i ha criticat que, fins ara, cap executiu espanyol no hagi condemnat públicament l'afusellament de Companys. Així, Torra ha demanat a l'estat espanyol que ‘faci els deures', ja que -ha dit- ‘no n'hi ha prou amb treure les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos‘. ‘És absolutament necessari eliminar tots els reductes franquistes que queden a l'estat', ha declarat el president. Amb tot, Torra també ha recordat que la Generalitat està lliurant els certificats d'anul·lació dels judicis franquistes als familiars. Per la seva banda, el president del Parlament, Roger Torrent, posa com a exemple Companys: ‘En el moment que tenim la presidenta del Parlament Carme Forcadell a la presó, que tenim presos polítics i exiliats, hem d'aprendre de la seva lluita pels drets fonamentals, els drets civils i els drets polítics', ha dit en referència a Companys. El vice-president de la Generalitat i adjunt a la presidència d'ERC, Pere Aragonès, ha assegurat que ‘és només des de la llibertat, des de l'exercici del dret a la lliure determinació dels pobles, podrem aconseguir acords, unions amb plena igualtat amb altres pobles i societats del món'. Aragonès ha reivindicat la figura de Lluís Companys pel seu ‘compromís amb la justícia social, amb la república i amb Catalunya'. El vice-president ha dit que aquests valors ‘són els que van marcar la vida a Companys i són els que ens guien en la nostra acció política'. Aragonès ha assegurat que Catalunya va donar ‘ple sentit als valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat' de l'1 d'octubre de l'any passat i ha explicat que seguiran donant-los ‘sentit en les decisions del parlament i del govern, en el compromís polític de la ciutadania'. L'homenatge, que ha tingut lloc al Fossar de Santa Eulàlia, ha reunit la majoria de membres del govern, el vice-president primer de la mesa del Parlament, Josep Costa, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el primer tinent de batlle, Gerardo Pisarello.

books

Lograt el propi domini, en Montbrió tornà a ésser el mateix d'abans. Una mescla estranya de febrosa activitat i de calma freda, un humorista empeltat de filòsop, amb una verba irònica i penetrant, amb deixos de fonda amargor i esclats de franquesa salvatge, ben a propòsit per a dirigir-se a aquella caterva d'amotinats, que esborronats per lo que acabaven de veure i sentir, l'envoltaven encara amb les armes als dits. -Al cap soms, valldepedrencs!- els cridava ardidament. -I a veure si mexpliqueu què hi cercàveu a Serra-Bruna, com no fos fer para-esqueneta al nou amo que us heu triat, pel gust de tenir-ne sempre un que us bati les costelles. Sembla que us prometia la grilla, i ben cert que vosaltres poc que hi fèieu escarafalls, pensant que, com estem en temps de llibertat se pot robar sense perill d'anar a presidi. Infeliços! Què us heu pensat? La impunitat, si n'hi ha, que no és pas sempre, avui com en tot temps és sols pels grossos, pas per vosaltres, que, mentre no poseu seny, sempre vos tocara el rebre. ¿Què us heu cregut que ha de durar sempre aquest desgovern que permet que un miserable escrivantot de poble es faci rei, muntant una moixiganga de junta i armant a costes del veïnat algunes dotzenes de desanimats perquè l'ajudin a fer-se els seus? Bona o dolenta, tornarà la llei a imperar. De bon grat o per força, l'ordre s'imposarà, tal volta en profit dels mateixos capitostos que avui empenyen i s'aprofiten del desordre; ¡i vosaltres, infeliços!, pagareu la pena dels que us han engalipat perquè els hi traguesseu les millors castanyes del foc. Me direu que qui tenia obligació d'emparar-vos vos havia abandonat i fins s'havia constituït en vostre enemic. Això ho he deplorat jo abans d'ara, i això mateix ha amargat la vida al bon Rector, que us estima més del que mereixeu. Però vosaltres, que heu tingut memòria pels agravis del senyor d'aquesta casa, no n'heu tinguda per a recordar les vegades que d'aquí n'heu tret beneficis en les supremes necessitats; vosaltres, que heu sabut trucar a la porta de la Rectoria per les vostres conveniències, n'heu fugit quan d'allà en sortia la veu de Déu, que és la de la justícia i l'honradesa; vosaltres, que en temps de pestes i secades heu corregut a implorar la misericòrdia Divina, heu renegat del Cel quan heu pensat tenir la força a les mans.

books

-Xica! o Xica!… Jo em moro! Què redimoni devia tenir, aquell animalàs! rumiava la Francisca. Però la veu refermava al seu darrera rogallosa, insistent, amb un ofec d'agonia: -Xica! o Xica!… Jo m'abruso! I, a penes ha fet intenció de girar-se, s'ha sentit profanada per una manassa folla, brutal, cobejosa. La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes han esvorancat el pòmul del filisteu. Transpua una sang negrosa, espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma uns grumolls com unes maduixes. L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures enteranyinades. Encara riu. * * * La masovera arriba a la masia ben amarada i lassa. Porta el mocador del cap desfermat, amb els becs penjant i la cabellera esbullada, el giponet desclòs i una mitja al garró. Es fica amatent dins, pressentint no sap què, i troba el Zidro ombrívol.

bios

Carme Guàrdia Amer (Palma, 12 de manç de 1923 - Palma, 2007) fou una nedadora mallorquina. Filla d'Ernest Guàrdia Llaurador i Carme Amer Esteve. Els seus germans majors, Andreu i Robert Guàrdia, també eren nedadors. Carme Guàrdia començà a competir per al Club de Regates i, posteriorment, passà al Club Natació Palma. El 1934 participà amb tan sols 11 anys en el campionat de Balears i acabà imposant-se en les disciplines de 100, 200 i 400 metrres braça. També guanyà la travessada del port de Palma (1934-1935). El seu palmarès inclou haver estat campiona de Balears (1934-1935; 1940-1941) i campiona d'Espanya (1940-1941) en les proves de 100 i 200 metres braça. La seva marca de 3:15' 6 minuts fou rècord d'Espanya durant 22 anys, fins el 1967. El primer campionat nacional l'aconseguí a la ciutat de Vigo (1940) i el segon campionat (1941) l'aconseguí a Palma, en una competició realitzada al Club Natació Palma, envoltada de molta expectació on Guàrdia hi revalidà el títol nacional i encara millorà les seves marques personals. Així, Guàrdia es va convertí en la primera dona mallorquina en guanyar un campionat d'Espanya. Finalment, va abandonar la competició l'any 1946. El 1996 el Govern de les Illes Balears li atorgà el Premi Cornelius Aticus, principal guardó al mèrit esportiu.

bios

Rita García Agulló (Elx, 1899 - 25 de gener de 1986) fou una dirigent socialista valenciana. Va ingressar en les Joventuts Socialistes el 1929, any en què participà en els Comités Paritaris i el 1931 en la UGT. Fou una de les dirigents del Grup Femení Socialista creat el 1932 i dissolt el maig de 1938. Aquesta dissolució, en una carta signada per Francisca Vázquez Gonzálvez com a presidenta i per Rita García mateixa com a secretària, significava que les militants socialistes s'incorporaven de nou com a militants a l'Agrupació Socialista il·licitana. Rita García en fou la militant il·licitana més destacada, que va participar en els mítings que tingueren lloc amb motiu de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, al costat d'altra de les fundadores del Grup Femení Socialista, Francisca Amorós. Va col·laborar almenys en una ocasió en el setmanari socialista il·licità El Obrero. Va formar part com a representant del Partit Socialista en la Comissió Gestora de l'Ajuntament d'Elx, comissió que va funcionar entre el 9 de novembre de 1936 i la constitució del Consell Municipal el 19 de gener de 1937. A la Comissió Gestora s'ocupà de les comissions de Festivitats i Espectacles i de la Comissió Extraordinària d'Avituallaments, entre que al Consell Municipal va estar encarregada de les comissions de Places i Mercats, i Policia i Ornamentació. El 5 de març de 1937 fou nomenada membre de la Comissió d'Avituallaments i el 9 de març de 1938 va renunciar a formar part de l'esmentada comissió. De la seua tasca municipal destaca la bel·ligerància anticomunista: per oposar-se que Socors Roig Internacional controlara l'hospital municipal, per la seua censura a les crítiques del setmanari comunista il·licità Elche Rojo i per la seua tasca en qüestions de proveïments, com ara lluitar perquè es repartira llet entre les persones malaltes, la creació de menjadors infantils per als fills dels homes mobilitzats o les mesures contra els abusos per pèrdues reiterades de les cartilles de racionament. Va marxar a l'exili en el vapor Stanbrook des del port d'Alacant el 28 de març de 1939. Tornà a Elx el 1962 i va morir el 1986, sense que, aparentment, es reintegrara a la vida del que havia estat el seu partit. Fou, sens dubte, una de les militants socialistes de major vàlua, encara que la seua figura haja estat injustament relegada a l'oblit.

mitologia

La Via Panatenaica era el carrer principal de l'antiga Atenes. Anava des de la porta Dípilon fins a l'Acròpoli, a 1 km de distància, i travessava l'Àgora en diagonal, de nord-oest a sud-est. El terra del carrer era de capes de grava compactada, excepte a la part sud, on comença la pujada a l'Acròpoli, que es va pavimentar amb grans lloses de pedra en època romana. Se n'han excavat unes seixanta-sis capes superposades, que corresponen a un miler d'anys d'ús de la via, des del segle vi aC fins al segle vi de la nostra era. Durant els períodes hel·lenístic i romà, el carrer estava delimitat per canaletes de pedra. Aquestes canals comptaven amb clots per retenir els sediments i mantenir la netedat de la via. Al llarg d'aquest carrer discorria una processó solemne durant el Festival de les Panatenees, celebrat cada any en honor de la deessa Atena, patrona de la ciutat. El carrer va ser usat també per a les curses de carros disputades durant les Panatenees. Igualment, sembla que va servir com a pista d'atletisme per a curses a peu, abans que es construís un estadi, i com a camp d'entrenament de la cavalleria atenesa.

books

Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors. Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament. Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una feblesa malaltisses. -Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al amagatall!… Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop! Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell encaboriat i les galtes li bullien.

vilaweb

La Comissió Europea ha rebaixat una dècima la previsió de creixement del PIB a l'estat espanyol fins al 2,1% aquest any i l'1,9% el 2020. En les seves previsions econòmiques d'hivern, l'executiu comunitari rebaixa els pronòstics pel 2019 i el 2020 respecte al publicat a la tardor, i també tanca el 2018 amb un creixement lleugerament menor del PIB espanyol: un 2,5%, una dècima per sota del pronosticat al novembre, i mig punt menys que el 2017. La Comissió atribueix la desacceleració principalment a una baixada en el consum privat i una menor contribució de les exportacions. La Comissió veu ‘riscos' en el pronòstic per a l'estat espanyol relacionats principalment amb un entorn global menys fort però també amb una major ‘incertesa', tant ‘interna com externa'. Les previsions econòmiques d'hivern pronostiquen que la creació de llocs de treball es reduirà, en part per l'efecte que s'espera de l'aplicació des de l'1 de gener de l'augment del salari mínim interprofessional aprovat per decret pel govern de Pedro Sánchez, i que el fixa en 900 euros. Amb tot, la Comissió matisa que seguiran creant-se llocs de treball que permetran continuar amb la reducció de la taxa d'atur. Per altra banda, la institució preveu una acceleració lleugera de les exportacions aquest any i el vinent, després d'un ‘fort deteriorament' l'any passat i malgrat el ‘dèbil' creixement en el comerç mundial. Alhora, s'espera que les importacions es desaccelerin ‘àmpliament' en línia amb la demanda final. La inflació general va assolir l'1,7% el 2018 i es preveu que baixi fins a l'1,2% el 2019 pels efectes provocats per canvis en el preu del petroli. El 2020, però, la previsió és que augmenti fins a l'1,5%.

mitologia

Xay al-Qawm —en àrab شيع القوم, Xayʿ al-Qawm— fou una divinitat safaítica i també nabatea i palmiriana. No se l'esmenta al panteó de l'Aràbia central però el nom teòfor Xay-Al·lah en podria derivar. Era una divinitat tribal i es representa en forma de lleó. A l'Aràbia del sud se l'hauria anomenat Gad, mentre que Xayan designa un territori. Fahd, T. " S̲h̲ayʿ al-Ḳawm". Encyclopaedia of Islam, segona edició. Editada per:: P. Bearman, Th. Bianquis, C.E. Bosworth, E. van Donzel, W.P. Heinrichs. Brill Online, 2012. 22 d'abril de 2012 <http://referenceworks.brillonline.com/entries/encyclopaedia-of-islam-2/shay-al-kawm-SIM_6882>

vilaweb

Una parella de nois que portaven llaços grocs va ser agredida anit al barri de Fort Pienc de Barcelona. A un, els cops li van causar una luxació a l'húmer i un hematoma a la galta esquerra. A més, li van trencar una dent. A l'altre, li van prendre la motxilla, però el personal de seguretat de l'Auditori de Catalunya la va trobar i l'ha poguda recuperar, sense alguns dels objectes personals. En declaracions a VilaWeb, un dels agredits ha explicat que tornaven d'una calçotada agafats de la mà i amb llaços grocs i una xapa de ‘Llibertat presos polítics' quan un grup d'una desena de persones els va començar a insultar amb frases com ‘Puigdemont a presó' i ‘marietes de merda'. ‘Nosaltres els ignoràvem, però un del grup em va fer un cop a l'esquena i un altre a la cara', diu. Mentre mirava de defensar-se va veure com un altre va picar amb una ampolla de vidre a la cara del seu xicot, que va caure a terra. Després d'això, segons que explica, el grup que els havia atacat va fugir i ell va trucar a emergències. A l'hospital Dos de Maig van diagnosticar-li una luxació de l'espatlla i el trencament de la dent. Segons que ha dit a VilaWeb, denunciaran els fets. ‘Ens han agredit verbalment i físicament per la ideologia política i la nostra orientació. En ple segle XXI ho veiem intolerable', expressa.

books

En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà a agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del qual passava les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el gamarús s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la rusca, com dos veïns separats per un embà. Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de la presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb urc, a la faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans. En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el repòs que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa de tenir el germà de raça més proper a sis o set hores lluny, el no existir ni per al rei ni per al papa, i la il·lusió de saber-se oblidat, perdut, com una bèstia inclassificada en un desert. Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de brou de sagí ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les ventades i estellat a cops d'ullera de destral. Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el Caiman, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu sabés si per virtut o per manca de temptacions. I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava el Caiman, s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves cames, i, amb una horrible ostentació d'impietat, li ensenyava doctrina. En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè com una concessió especial que creia de justícia no sols per al gos, sinó també per a l'amo. En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen construir una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la seva còrpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son i el lleure. Ell i el Caiman s'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de la serena. Si el temps era desapacible o amenaçador, es tiraven una sàrria per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre matalassos i edredons de plomes.

bios

Maria Victòria Secall i de Fermentino (Barcelona), és una poeta balear resident a Palma. Maria Victòria es va llicenciar en Psicologia i en Filosofia a la Universitat de Barcelona per a passar a doctorar-se en Psicolingüística a la mateixa Universitat. En un primer moment i al llarg d'una gran temporada es dedicà a la docència, tasca que compaginava amb la investigació i la pràctica clínica de la psicologia; la qual va acabant sent la seua principal dedicació i la que actualment continua exercint a un centre oficial de Palma. És membre, com Aina Ferrer Torrens de “Fart D'art”, escamot poètic; de l'associació d'escriptors en llengua catalana "AELC" , del "Pen Català" . També té un bloc personal anomenat “El pèndol de petites oscil·lacions” . Al llarg de la seua carrera com a psicòloga ha publicat diversos llibres com ara: “Psicologia del lenguaje” (compilació) de l'Editorial. Pirámide Barcelona 1981; “La parla de l'infant” ICE, UIB 1987; “La capsa dels sons” Premsa Universitària 1988. També ha realitzat articles per a revistes especialitzades en temes de psicolingüística i psicologia social. Entre la temàtica de la seu obra ha conreat a més, la literatura infantil i juvenil on podem destacar: “L'estel de foc” (finalista del II Premi Guillem Cifre de Colonya), “Hiverneus” , 2n. Premi de narrativa breu “Dona” Barcelona 1984, “La capsa dels somnis”, recull de contes finalista del III Premi Guillem Cifre de Colonya 1984. Com a poeta i escriptora de relat breu ha publicat: “L'indesxifrable codi” (Premi rei en Jaume de Poesia 1997), “Heliografia” (Premi Joan Llacuna, Ciutat d'Igualda de Poesia 1998); “L'embolicadora” (2n Premi de narrativa breu del “Diario de Mallorca” 1999); “Lluna nova” ( 1er Premi Ancora de narrativa breu de Sant Feliu de Guíxols 2001 ); “La nedadora” (2n. Premi de conte curt Sant Bartomeu de Montuïri 2002 ), “Els amants del pont” ( Premi de conte curt de Sant Sadurní d'Anoia ) i “Obert per defunció” (Palma 2006). També ha participat com a coautora en les compilacions com ara: “Poetes per la llengua” (Palma, 1999), “13x3 Poesia Perifèrica” (Inca, 2006), “Eròtiques i despentinades” (València, 2006) i “La Catosfera Literària” (Valls, 2008).

vilaweb

Un grup parlamentari propi al congrés espanyol i liderat per Compromís. Aquesta és la condició principal que dirigents de la coalició valencianista destacats recorden que hi ha damunt la taula a l'hora d'arribar a un possible acord amb Podem per a les eleccions espanyoles. Avui hi ha una reunió de l'executiva de Compromís que examinarà les condicions per a arribar a un pacte amb Podem, i de moment les condicions que posen són ben clares, però Podem no les accepta pas totes. Si més no d'entrada: el secretari general de la formació al País Valencià, Antonio Montiel, demana que Podem es quedi el nom de la marca electoral, a canvi de cedir a la demanda de Compromís de disposar de grup parlamentari propi al congrés. El coportaveu de Compromís i president de les Corts, Enric Morera, ha explicat a VilaWeb que, si el nom de Compromís no fos predominant a la marca electoral que arribessin a pactar amb Podem, la via valencianista que volien reforçar amb vista als comicis espanyols restaria debilitada. ‘Açò dificultaria la via valencianista', ha dit Morera, que ha recordat que havia de ser el conjunt de la coalició qui s'acabés pronunciant sobre la necessitat d'un pacte amb Podem. I sobre les condicions. El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, deia ahir a Alacant que a la denominació Compromís-Podem o Podem-Compromís ‘l'ordre dels factors sí que importava'. De fet, Baldoví deixava clares les condicions de Compromís per a pactar en aquesta entrevista recent a VilaWeb. Per començar, ‘una coalició legalitzada a València, és a dir, al marge de Podem; que hi haja un grup valencià al congrés; que tinga una agenda valenciana, i que la lidere un valencianista'. I n'afegia una més, relativa justament al nom: ‘En el cas que hipotèticament hi haguera finalment alguna mena de coalició, Compromís hi hauria d'anar al davant'. En canvi, Montiel ho veu d'una altra manera. Segons declaracions que destaca Las Provincias, ‘són unes eleccions generals i nosaltres som un partit amb implantació estatal, i seria lògic que el nostre nom anés en primera posició. Però açò no serà cap inconvenient. Trobarem la fórmula'.

vilaweb

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha anunciat avui una sanció de 2,8 milions d'euros a dos fons voltors que tenen dues finques buides a l'Eixample des de fa anys. En total són 24 habitatges als carrers Aragó i Pau Claris. En declaracions a Ser Catalunya, Colau ha explicat que aquest és el resultat de dos dels expedients oberts ja fa mesos en aplicació de la Llei del dret a l'habitatge del 2007, que possibilita aquestes sancions quan grans propietaris tenen habitatges buits des de fa més de dos anys i alhora hi ha una situació d'emergència d'habitatge, ha indicat. Colau ha apuntat que no entén per què altres administracions, excepte l'Ajuntament de Terrassa, no havien actuat abans, perquè aquesta regulació està vigent des del 2007. Colau ha reivindicat la feina que ha fet el seu govern en matèria d'habitatge. Ha citat l'aprovació de la reserva del 30% d'habitatge social en qualsevol nova promoció, però també els ajuts al lloguer i a la rehabilitació condicionats i les noves promocions d'habitatge públic. ‘Estem fent la part de la Generalitat i la de l'estat, estem pràcticament sols', s'ha queixat. En aquest sentit, ha insistit que ‘un dels principals enemics de la ciutat és l'especulació immobiliària', i ha advertit que ‘no li tremolaran les cames' amb els grans propietaris. En canvi, ha criticat que el PSOE ‘cedís a les pressions dels fons voltors' i no s'atrevís a regular finalment el preu del lloguer. De fet, ha assegurat que si d'ella depengués, expropiaria l'ús de fruit en el cas d'habitatges buits.

mitologia

A la mitologia grega, Alcínou (en grec Ἀλκίνοος Alkínoös, 'ment poderosa') va ser rei dels feacis, fill de Fèax (o de Nausítou, segons altres). Es casà amb la seva neboda Areté, filla de Rexènor, amb qui va ser pare de Nausica, Laodamant, Hali i Clitoneu. Areté viu al palau amb el seu marit i els fills, amb gran honor i respectada per tots. El poble estima els reis, que són hospitalaris amb els estrangers, sobretot amb els nàufrags. El seu palau està envoltat per un jardí meravellós, on tot l'any hi maduren tota mena de fruits. Va acollir l'argonauta Jàson i a Medea en la seva fugida de Còlquida quan ja havien robat el Velló d'or. A la cort d'Alcínou troben uns emissaris del rei Eetes, que tenen per missió tornar Medea al seu pare, si encara era verge. Sinó, que es quedi amb Jàson. Jàson i Medea consumaren llavors ràpidament el seu matrimoni, oficiat per Areté, salvant així Medea del càstig que l'esperava a la Còlquida. Els ambaixadors còlquids no es van atrevir a tornar al seu país i es van establir amb els feacis, mentre que els argonautes reprenien el seu viatge, després que Areté hagués ofert regals al nou matrimoni. També va acollir Odisseu després d'un naufragi, de tornada de l'illa de Calipso. Homer anomena l'illa d'Alcínou Esquèria, potser l'actual Corfú. Odisseu li va explicar al rei les seves aventures en el decurs d'un banquet i, tot i les amenaces de Posidó, Alcínou decideix donar-li una nau per reprendre el seu viatge a Ítaca. Per impedir-ho, Posidó va transformar el nou vaixell d'Odisseu en pedra, amb la qual cosa va bloquejar el port de feacis. Alcínou va ser objecte d'un culte heroic a la ciutat de Corcira (un dels dos ports de la ciutat porta el seu nom).

mitologia

El momotxorro és un personatge d'origen desconegut del carnestoltes d'Altsasu: és meitat home i meitat bou. El costum va desaparèixer en la dècada de 1930, i es va recuperar la de 1980, encara que això no va agradar a la gent gran del poble, ja que el record d'aquests personatges anava unit a històries de pillatge, robatori i fins i tot d'agressions sexuals. És un dels personatges del carnestoltes basc amb més càrrega violenta i sexual: recorre els carrers amb el seu sarde (la forca) atemorint i “agredint” qui es troba al seu pas, i entrant a les cases alienes per “saquejar” el seu interior. Porten banyes i es tapen el rostre amb mocadors o amb pelatges de cavall. Vesteixen una camisa blanca tacada de sang, pells d'ovella, pantalons blaus, mitjons blancs i avarques. Fan soroll amb esquelles cosides a la pell d'ovella o penjades al voltant de la cintura. Ataquen amb el sarde. El personatge va ser recuperat a partir de les recerques de l'acordionista Enrike Zelaia, que es va entrevistar amb la gent gran del lloc. Des de llavors, s'ha fet cada vegada més popular. La dansa d'aquests personatges a la Plaça dels Furs ha arribat en l'actualitat a ser una mostra d'identitat del poble. Se celebra el dimarts anterior al Dimecres de cendra al so de la Dansa dels Momotxorros (Momotxorroen dantza). El Dimarts de Carnestoltes es realitza la Puska Biltze (col·lecta per les cases). Després de menjar i beure copiosament amb l'obtingut en la “puska” i caiguda la tarda, centenars de momotxorros surten del frontó envestint entre fers udols contra tot allò viu o mort que es trobin per davant. Després de recórrer diversos carrers, en un moment de la comitiva, Juantramposo, Maskaritak, un boc i les sorginak (bruixes) s'uneixen al festeig. El boc, pujat en un remolc, provoca les femelles ensenyant els seus atributs i totes les sorginak udolen lascivament, i es genera així una escena luxuriosa i divertida que compensa estètica i dinàmicament la violenta actitud dels momotxorros. Després de recórrer els carrers del poble amb les conegudes parats en diverses tavernes, s'acaba a la plaça del poble, on tots ballen al mateix ritme: el de la Momotxorroen dantza. Després de ballar, tot aquell emmascarat que tingui la cara tapada haurà de trure's el drap, en el cas del momotxorro el cistell, donant per fet el final del ball i mostrant el seu rostre davant de tots els presents. La festa continua amb una gaupasa, nit de festa en èuscar.

vilaweb

Al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, se li exhaureix el temps per a prendre de manera efectiva una mesura dràstica que intervingui d'alguna manera l'autogovern de Catalunya i impedeixi el referèndum. Constatada la inviabilitat de la llei de seguretat nacional espanyola, per manca de fonament jurídic, i descartada pel ministre Zoido mateix, Rajoy només pot esperar que el TC s'avingui a aplicar la qüestionadíssima atribució sancionadora o activar l'article 155 de la constitució espanyola. Però les tensions internes al Tribunal Constitucional són ben conegudes, i en cap cas la decisió de fer ús de la capacitat de sancionar directament càrrecs electes no es faria per unanimitat, atesa l'oposició dels magistrats dits progressistes. I el problema de Rajoy amb el 155 és el temps. Perquè se li acaba. Jorge de Esteban, un catedràtic espanyol de dret que ha defensat repetidament l'aplicació de l'article 155 de la constitució espanyola contra la Generalitat de Catalunya, ha publicat un article al diari El Mundo en què afirma que ningú no s'ha adonat que aquest article reclama pel cap baix quatre mesos per a ser aplicat, cosa que fa impossible de fer-lo servir contra el referèndum del primer d'octubre. De Esteban defensa que el 155 no ha estat desenvolupat legislativament, però afirma que com que per a ser aplicat cal l'acord del senat, aleshores cal seguir els procediments del reglament d'aquella cambra, especialment l'article 189. Segons l'article publicat per De Esteban, el pas pel senat reclama pel cap baix quatre mesos perquè el 155 pugui ser aprovat, i això sense tenir en compte les vacances d'estiu. Per això explica els passos que caldria fer. —Primer el govern espanyol ha de reclamar al govern català que no faci el referèndum, de manera oficial i raonada –no hi ha termini especificat per a la resposta del govern català. —Després, el govern espanyol ha de comunicar al senat que vol aplicar l'article 155, explicant-ne l'abast, i ha de provar que el govern català ha desobeït la seva ordre. —Aleshores, la mesa del senat ha d'enviar l'escrit i la documentació a la Comissió General de les Comunitats Autònomes o se n'ha de crear una d'especial. Aquesta comissió, segons l'article 67, podria demanar estudis i opinions o encarregar informes, cosa que dilataria el procés. —Simultàniament, el president del senat ha de demanar al president de la Generalitat que respongui a les acusacions del govern espanyol i que nomeni algú que el representi en tots els tràmits que farà el senat. —Posteriorment han de començar les deliberacions, en les quals, segons l'article 56 bis 1, poden participar tots els senadors i també el govern espanyol i el govern de la Generalitat, durant tant temps com ho considerin necessari. —Quan hagin acabat totes aquestes deliberacions, encara caldrà formular la proposició de la ponència i enviar-la al ple del senat que l'hauria de votar. Veient el procediment, De Esteban assegura que ja no hi ha temps material per a aplicar el 155, desmenteix que es pugui fer servir la Llei de Seguretat Nacional espanyola i proposa que es declari l'estat d'excepció. Opina que aquesta és l'única eina que té a disposició l'estat per a impedir el referèndum. De Esteban, però, no esmenta que per a declarar l'estat d'excepció el govern ha de comptar amb l'autorització del congrés, cosa que sembla impossible ara que el PSOE ja ha dit que no autoritzaria ni el 155. Al senat, el PP disposa de majoria absoluta, i podria arribar a forçar el reglament, podria avançar el calendari de sessions, fer una tramitació pel procediment d'urgència… Però, tenint en compte que ja entrem en el calendari inhàbil de la cambra per les vacances d'estiu, el PP es trobaria pràcticament al setembre per a iniciar el procediment. I la tramitació del 155 és prou feixuga per a impedir que tingui temps de prendre cap mesura contra l'autogovern i evitar l'1-O . El govern espanyol també ha dit que no actuaria fins que no hi hagués accions de la Generalitat o el parlament, més enllà de les declaracions i els anuncis, en un intent de llevar credibilitat als passos cap al referèndum. I això pot endarrerir la reacció del govern espanyol fins al punt que sigui massa tard per a activar el 155. ‘El problema és que han d'actuar en quaranta-vuit hores, i amb el senat no ho poden fer.'

bios

Isabel Fernández Gutiérrez (Alacant, 1 de febrer de 1972) és una judoka valenciana, ja retirada, guanyadora de dues medalles olímpiques. Actualment exerceix de regidora a l'ajuntament de la seva ciutat. Prové d'una família originària de Selaya (Cantàbria). L'any 2000 fou guardonada amb la Reial Orde del Mèrit Esportiu. Va participar, als 24 anys, en els Jocs Olímpics d'estiu de 1996 realitzats a Atlanta (Estats Units), on va aconseguir guanyar la medalla de bronze en la prova femenina de pes lleuger (-56 kg.). En els Jocs Olímpics d'estiu de 2000 realitzats a Sydney (Austràlia) aconseguir guanyar la medalla d'or en aquesta mateixa prova, en guanyar a la final la cubana Driulis González i esdevenint la segona judoka espanyola en aconseguir la victòria en aquesta prova després de la victòria l'any 1992 de la judoka Miriam Blasco. En els Jocs Olímpics d'estiu de 2004 realitzats a Atenes (Grècia) finalitzà en cinquena posició, aconseguint així un diploma olímpic. Finalment en els Jocs Olímpics d'estiu de 2008 realitzats a Pequín (República Popular de la Xina), la seva última participació olímpica, finalitzà novena. Al llarg de la seva carrera ha guanyat quatre medalles en el Campionat del Món de judo, una d'elles d'or; així com tretze medalles en el Campionat d'Europa, sis d'elles d'or. Membre del Partit Popular, es presentà a les eleccions municipals de l'any 2007 de la seva ciutat natal. Fou escollida regidora i posteriorment fou nomenada regidora d'esports d'aquesta ciutat.

bios

Carlota Pomés i Coll (Barcelona, 1911 - Vic, 2004) va ser una bibliotecària i escriptora catalana. Filla del periodista tarragoní Ramon Pomés i Soler i esposa del pedagog i historiador Josep-Joan Piquer i Jover, va estudiar la carrera de Biblioteconomia a l'Escola Superior de la Dona entre els anys 1926 i 1929. El 1929 comença a treballar a la Biblioteca Popular de Pineda, substituint a la seva directora. Poc després, substitueix a Maria Fontserè, en el servei de catalogació, registre, préstec i servei públic de la Biblioteca de Catalunya. En aquesta biblioteca continuarà fins a la seva jubilació, enllaçant diversos llocs de treball. El 1944 és nomenada bibliotecària del Cos Tècnic Femení de Bibliotecàries de la Diputació. A partir del febrer de 1949 demana diverses llicències i aconsegueix l'excedència, a conseqüència de la seva maternitat. El 1955 retorna a la Biblioteca de Catalunya i el 1957 obté una plaça definitiva de direcció de la Secció de Catalogació, que ja no deixarà fins a la seva jubilació el 1977. El 1949 comença a exercir de professora a l'Escola de Bibliotecàries. És l'autora de diversos articles de la revista Biblioteconomia. El 1976, juntament amb Núria Rossell col·labora en la tercera edició de la Classificació Decimal: adaptació per a les biblioteques catalanes, dirigida per Jordi Rubió i Balaguer. Ja jubilada, s'instal·la amb el seu marit Josep-Joan Piquer i Jover a Vallbona de les Monges, i en aquesta població, el 1980 tots dos posen en marxa la biblioteca "El Verger", una col·lecció oberta a tot el poble, amb un bon fons de literatura i un altre d'història local i comarcal. El 1981 publica "Bibliografia de Josep-Joan Piquer i Jover en complir els setanta anys (1911-1981)", una obra que actualitzà el 1987, després d'enviudar, "Bibliografia de Josep-Joan Piquer i Jover (1911-1985) in memoriam". També és l'autora d'una contribució sobre els objectius d'aquella biblioteca, "Una petita biblioteca a Vallbona de les Monges".

mitologia

Eneu (grec antic Οἰνεύς, llatí Oeneus), segons la mitologia grega va ser un rei de Calidó, fill de Portàon i d'Èurite. Es diu que Dionís li regalà el primer cep plantat a Grècia. Casat amb Altea, una filla de Testi, fou pare de Climen, Deianira, Motone, Gorge i Melèagre. Després de la mort d'Altea, que se suïcidà per haver mort el seu fill Melèagre en un moment de còlera, es va tornar a casar amb Peribea, filla del rei d'Olenos, Hipònous. Sobre aquest matrimoni hi ha diverses tradicions: la primera diu que Peribea havia estat capturada per Eneu quan aquest havia vençut el seu pare Hipònous i l'obtingué com a part del botí. Una altra versió diu que Hipònous l'envià a Eneu perquè havia estat seduïda pel déu Ares. Segons una darrera versió el seductor hauria estat el mateix Eneu. Amb Peribea tingué un fill, Tideu, pare de Diomedes. D'acord amb la tradició, per haver-se oblidat d'Àrtemis quan va fer un sacrifici a tots els déus va provocar la còlera d'aquesta deessa, que envià el Senglar de Calidó a devastar el seu regne. després, té un paper en el cicle d'Heracles, com a pare de Deianira. A la seva cort, l'heroi va passar alguns anys després d'haver dut a terme els seus treballs, i va ser-ne expulsat per un homicidi involuntari. Ja vell, intervé en la llegenda del seu net Diomedes. Va ser desposseït del seu regne pels seus nebots, els fills d'Agri. Diomedes, amb l'ajuda d'Alcmeó, els va matar, va lliurar el regne de Calidó a Andrèmon, marit de Gorge, i per tant, un dels gendres d'Eneu, i es va endur l'anciá, que ja era incapaç de defensar el seu país. Es diu també que durant el viatge, dos dels fills d'Agri que havien sobreviscut, el varen matar quan travessava l'Arcàdia.

mitologia

La llegenda del Combat dels Horacis i Curiacis fa part dels mites fundacionals de l'antiga Roma tal com Titus Livi els conta a la seva obra Ab Urbe Condita. Sota el regne de Tul·li Hostili (673-642 aC), el tercer rei de Roma, els romans estaven en guerra contra la ciutat d'Alba Longa (en l'actualitat prop de Castel Gandolfo). Per tal de posar fi a la guerra sanguinària i d'estalviar més danys humans, ambdós camps van decidir delegar sengles trigèmins, els seus millors combatants: els Horacis del costat romà i els Curiacis del costat albà. Durant un primer atac els tres albans van ser ferits, i dos Horacis van morir. En pensar que la victòria era propera, els espectadors albans van començar jubilar. En veure's encerclat per tres enemics ferits però preponderants Publi Horaci, el tercer i indemne no va afrontar el combat directe. Va simular una fuga i corrent va distanciar els tres curiacis els uns dels altres, cosa que li va permetre de combatre'ls un per un i obtenir la victòria de Roma. En occir el tercer va dir «Duos fratrum manibus dedi; tertium causae belli huiusce, ut Romanus Albano imperet, dabo.» (Dos vaig donar a l'ànima dels meus germans, el tercer donaré a la causa d'aquesta guerra, perquè Roma impera a Alba). Segons la tradició, va espoliar els seus enemics batuts i portar les seves cuirasses com un trofeu. Durant el seu triomf a Roma la seva germana Horàcia va esclatar en plors en reconèixer la cuirrassa del seu promès mort en el combat, que ella mateixa havia fabricat. Pres per la ràbia, Publi va matar la seva germana dient: «Abi hinc cum immaturo amore ad sponsum, oblita fratrum mortuorum vivique, oblita patriae.» (Va t'en d'aquí cap al teu espós amb el teu amor immatur, has oblidat ambdós germans morts i el viu, has oblidat la pàtria.) Per aquest crim fou jutjat pels duumvirs i condemnat, però quan el pare va condemnar la filla, Horaci fou absolt, si bé va haver de passar sota el jou. La llegenda va inspirar moltes obres d'arts plàstiques o dramàtiques. Segons l'època, la llegenda serveix d'exemple de patriotisme com deu mana, o d'una persona que tria la seva pàtria abans la seva família, com un dilema moral entre l'assassí o heroi, com un exemple de tàctica reeixida en una situació on tot semblava perdut.

books

Durant aquesta perplexitat, adreçà els ulls al balcó. Clarejava. Va dir-se: -Has perdut la nit.- Renuncià al repòs i s'eixoriví tot d'una. Pensava tantes coses i tan diverses, a propòsit de l'acte que anava a realitzar, que la seva consumació li apareixia com una deslliurança, com el començament d'un sossec mirífic. Hauria volgut trobar-se a l'endemà. Saltà del llit i es donà als preparatius darrers. Prengué el bany i s'afaità i es vestí. Inspeccionà una vegada més la cambra on era parat el llit de noces. No hi mancava res. A la fi arribaren els moments culminants. Tot esdevingué d'acord amb els costums de la burgesia barcelonina. Els invitats eren a la ratlla de cinquanta. De més a més, hi havia coneguts que badaven, arrimats a la barana del presbiteri.

bios

Marisa Martins (Buenos Aires, 1972) és una mezzosoprano catalano-argentina. El text o fragment del text apareix a: https://web.archive.org/web/20130222123454/http://www.marisamartins.com/welcome/index_esp.html Data: Pau Cabot · Discussió 12:33, 28 set 2021 (CEST) Va iniciar els seus estudis musicals a Buenos Aires i els va continuar al Conservatori Superior Municipal de Barcelona. El seu repertori operístic abasta principalment Monteverdi, Mozart i Rossini, rols que ha interpretat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Teatre de la Zarzuela i Teatre Real de Madrid, Teatre de la Monnaie de Brussel·les, Rossini Opera Festival de Pesaro, Festival Mozart de la Corunya, entre d'altres. Debutà al Festival de Salzburg amb L'oca del Cairo i Lo sposo deluso en el 250è aniversari de Mozart. Especialment interessada en la relació entre la veu i el moviment, ha intervingut en produccions que combinen música i dansa contemporània en els teatres de Basilea, Lucerna, Hebbel-Theater de Berlín, l'Òpera de Colònia, Brooklyn Academy of Music de Nova York, Festival de música antiga d'Innsbruck. En el camp del lied, ha estrenat obres dels compositors catalans Xavier Montsalvatge, Frederic Mompou, Enric Palomar, David Padrós, Josep Maria Mestres Quadreny i Jordi Rossinyol. Fou guardonada amb l'Orphée d'Or de l'any 2008 en la categoria Grandes Voix Humaines. Henry Jacqueton per El gran burlador del segell Lauda Música. Va cantar en l'Acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya de l'any 2012.

mitologia

Min, un aspecte del déu Amon, era de les deïtats egípcies més antigues. El seu símbol era el tro, i sempre se'l mostrava com un home amb el penis erecte. En rares ocasions té el cap d'un lleó. Com a déu de la fertilitat i la vegetació, els grecs el van associar amb el déu Pan, però, per la resta, els seus cultes eren diferents. Els grecs van anomenar a la ciutat d'Akhims, on era adorat, Panòpolis. El culte de Min fou un dels més duradors i estesos. Fou popular a la totalitat d'Egipte en tots els períodes. En especial a les ciutats de Gebtu i Kmentmin. En ambdós llocs se'l va adorar sota la forma de brau blanc. L'enciam, a causa de les seves preteses propietats afrodisíaques, va estar molt associat amb Min, i al principi de l'estació de la collita es treia la seva imatge del temple als camps. Això formava la part central del festival de la sortida de Min, durant el qual es beneïen els cultius i se celebraven jocs gimnàstics en el seu honor.

books

La Mònica sense dir paraula, agafà a n'en Peret de revolada, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra va, surra ve, el va deixar com un tomàtec. Després se'l endugué a empentes i clatellots i un cop a casa seva l'acotxà al llit sense sopar ni res. L'idea de la venjança féu presa del cor d'en Peret: aquell mala bèstia li tenia de pagar… però com?.. Una tarda, anant a costura, en Peret s'anava omplint les butxaques de cireres d'arbós que arrencava de les mates que a banda i banda del camí trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d'un somrís de satisfacció… després el feia gemegar amb les esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les… però què se n'hi endonava!… Ell arribà a costura amb una butxaca -la dreta- tota plena de cireres d'arbós, que feien una olor que tot ho embaumaven. Quan entrà al rotllo, en Nofre ja hi era. La noia empunyà la canya, senyalà un d'aquells gargots i el chor de marrecs cridà: -Aaa… béééé… séééé… En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta, en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per l'olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva butxaca, va sentir que dubtava… va observar certes maniobres que el mala bèstia feia per dissimular, després sentí un moviment en la bulxaca, i veié com el Nofre es portava ràpidament el puny clos a la boca. Però ell res; com si no se'n hagués adonat gens ni mica, seguia: -Eeeeefa… jééé… hatxaaaa!… cooootacà!… Al cap d'una estona es trobà la butxaca molt més lleugera… tampoc ne va fer cas; després, com qui no fa res, se la va palpar -no més n'hi tenia una… una sola cirera, de tantes com n'hi duia!… i seguia tan tranquil:

books

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana, vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga. A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada. Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca. El pare va venir cap a mi. -Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't a la cambra. Vaig fer que no amb el cap. -Que no?… Bé! Això sí que ès bonic!

mitologia

Eco (Echo, Ἠχώ) és una nimfa dels boscos de la mitologia grega; és una orèada (una nimfa de la muntanya) de l'Helicó. Va ser criada per nimfes i educada per les Muses. La nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan 'cantava i jugava' amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava la infidelitat del seu marit. Quan Hera se'n va assabentar, va transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre les seves paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni romandre callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, fill de la nimfa Liríope de Tèspia, ciutat de Beòcia, i del déu-riu Cefís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seva vida en canyissars solitaris, sospirant per l'amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu. Després un noi que també s'havia enamorat de Narcís i que també havia estat rebutjat per aquest, va demanar als déus que Narcís sofrís un amor no correspost, com el que havia fet passar als altres. La pregària va ser escoltada per Nèmesi, la que arruïna els superbs, i aleshores va maleir Narcís i el va fer enamorar-se del seu propi reflex a l'aigua. El jove va acabar morint de desamor i va baixar a l'Hades on va ser turmentat per sempre pel seu reflex al riu Estix. En el lloc on va morir va néixer una flor que va portar el seu nom, Narcís. Eco era una nimfa que cantava i ballava molt bé i menyspreava l'amor de tots els homes. Això va enfurir el luxuriós déu Pan, que va ordenar als seus seguidors que la matessin. Eco va ser esquarterada i repartida per tota la Terra. Gea va rebre les parts d'Eco, la veu de la qual continua repetint les últimes paraules dels altres. Trobem Eco i Narcís en una de les proses ovidianes de Joan Roís de Corella: la Lamentació de Narciso, i en el teatre del segle d'Or espanyol (Pedro Calderón de la Barca, Eco y Narciso; Sor Juana Inés de la Cruz, El Divino Narciso). El diàleg amb l'eco passa a ser en el Renaixement un tema recurrent en poesia, il·lustrat en les pastorel·les dramàtiques, en la poesia lírica, en l'òpera. Alguns poetes com, per exemple, Víctor Hugo, es complauen a fer servir la figura de la nimfa Eco o el fenomen de l'eco per designar la veu i l'activitat poètica.

mitologia

Els Palics (en grec antic Παλικοι Palikoi), d'acord amb la mitologia grega, foren divinitats sicilianes, fills d'Hefest i d'Etna (o, segons altres, de Zeus i de la nimfa Talia). Eren dos bessons nascuts sota terra, als quals els sículs atribuïen l'origen de les fonts termals i sulfuroses dels voltants de l'Etna. Les tradicions que els fan fills de Talia, diuen que la nimfa, embarassada i tement la gelosia d'Hera, es va amagar a l'interior de la terra. Quan va arribar el moment del part, els infants, dos bessons, van sortir de la terra i van néixer. El seu culte se situava vora el llac de Nàftia, vora Leontins, on hi havia alguns fenòmens volcànics: del llac brollava un doll d'aigua calenta en forma de cúpula que tornava a caure sense que en sortís ni una gota fora, i desprenia una forta olor de sofre. Es creia que les aus que hi sobrevolaven morien al cap de poques hores, i les persones que s'hi apropaven morien al cap de tres dies. Els Palics eren divinitats terribles, en nom dels quals els sicilians feien els seus juraments més solemnes. Quan algú volia acordar alguna cosa sota jurament, ho escrivia sobre una tauleta i la llançava al llac. Si la tauleta flotava, el jurament era autèntic, i si se submergia hi havia perjuri. També es deia que els Palics feien tornar cecs els mentiders que els invocaven en fals.

books

Per centèsima volta pretén explicar-se com és possible que un home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La seva exaltació de tífic convalescent li sembla una tragèdia horrible. No renega pas del somni de felicitat que hi concebé, sinó de l'acudit (imbècil!) de creure'l personificat en l'Adelaida. Vet aquí la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la passió amorosa; vet aquí la muller posseint, com sa germana Angelina, totes les virtuts domèstiques i, de més a més, l'encís que embriaga i el foc que arravata! Li escapa una interjecció potent. D'aquí estant veu amb una exactitud fotogràfica l'època del seu prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera. Es veu i es sent tan bé que s'apunyegaria. Parla amb vehemència, i escolta sempre la resposta que desitja; mira amb il·lusió, i no veu altra cosa que un paradís imminent. Era boig. Mentre En Llucià s'abandonava alternativament a la còlera o l'enyorança, el temps ha fet un canvi: l'oratge pacífic s'ha convertit en huracà furiós. Les taules resten desertes en pocs segons. En Llucià paga i fuig. La ventada continua amb força creixent i porta gotes de pluja. Els llocs de venda ambulant (plàtans, taronges, gelats) s'han plegat sobre ells mateixos amb un prudent instint de caragols. Un quiosc de periòdics ha retirat cuita corrents el seu cinyell de paperam voleiadís. Un senyor persegueix el barret, que li fuig veloçment i hàbilment, com si fos una bestiola plena de malícia. Baten portes i finestres. En algun lloc hi ha trencadissa de vidres. Els dependents mercantils, vibrants d'entusiasme mariner, fan giravoltar el torn en el qual la vela s'embolica. Els arbres es bressen amb una mena de desesperació dramàtica. El trolley d'un tramvia branda a l'entorn del cable, produint un espurneig sinistre.

vilaweb

Unió Democràtica de Catalunya farà un congrés de partit per a renovar els càrrecs del comitè de govern el 16 d'abril. Aquesta és la decisió més significativa anunciada per Ramon Espadaler en una conferència de premsa aquest migdia després d'una reunió de la direcció del partit. Josep Antoni Duran i Lleida no ha comparegut davant la premsa l'endemà de la derrota electoral i ho han fet Espadaler i Montserrat Surroca. Han dit que ‘UDC ha estat i estarà al costat del dret de decidir, una pantalla que alguns van voler passar'. Espadaler ha afegit que ‘al país no li convé l'avançament d'eleccions' encara que una lectura partidista potser els beneficiaria. A més ha anunciat l'acord del comitè de govern per a renovar els càrrecs del partit. ‘Hem pres algunes decisions: convocarem el consell nacional el 16 de gener. Després de la data límit per a la convocatòria de noves eleccions. I proposarem fer un congrés el 16 d'abril. El congrés serà el punt final de la renovació de càrrecs locals i comarcals que concluirà amb la renovació del comitè de govern. És molt aviat per parlar del contingut de les ponències del congrés. Si hi hagués eleccions el març, hauríem de demorar el procés congressual i fer-lo una mica més endavant.'

bios

Pilar Bayer i Isant (Barcelona, 13 de febrer de 1946) és una matemàtica catalana. El 1967 va obtenir el títol de professora de piano pel Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. El 1968 es llicencià en matemàtiques a la Universitat de Barcelona i el 1975 es doctorà amb la tesi Extensiones maximales de un cuerpo global en las que un divisor primo descompone completamente. Ha treballat com a professora de matemàtiques a la Universitat de Barcelona (1968-1975) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1977 i 1981-1982), així com a la Universitat de Regensburg (1977-1980), on adquirí un sòlida formació en teoria dels nombres, i a la Universitat de Santander (1980-1981), fins que el 1982 va obtenir la càtedra d'àlgebra de la Universitat de Barcelona. Ha creat un important grup de recerca en teoria de nombres. Les seves publicacions versen sobre funcions zeta, formes automorfes, el problema invers de la teoria de Galois, equacions diofàntiques i corbes de Shimura. És acadèmica de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des de 2001, de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya des de 1996, i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans, des de 2001. El 1997 va rebre la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya. El 2004 fou nomenada Emmy-Noether-Professorin de la Georg-August-Universität Göttingen. El mateix any fou escollida acadèmica de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, i hi va ingressar el 2010 amb el discurs Antecedentes y evolución de la teoría de la multiplicación compleja.

mitologia

Frankenstein és una pel·lícula de 1910 basada en la novel·la Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley i dirigida per J. Searle Dawley. Aquesta cinta de 16 minuts és la primera adaptació a la pantalla dels personatges de la novel·la de Mary Shelley i va ser produïda per Thomas Alva Edison. La pel·lícula va ser rodada en cinema mut i càmera fixa en pla general durant tota la seva durada. Es va rodar en tres dies als edificis Edison Studios del Bronx a Nova York, a pesar que Edison era el seu productor no va tenir una participació activa en la pel·lícula, únicament va posar el seu nom. El director, J. Searle Dawley la va escriure i va dirigir per a la seva visió en el Quinetoscopi. Es va estrenar el 18 de març d'aquell mateix any i va ser una adaptació lliure de la novel·la. El personatge de Víctor Frankenstein de 35 anys; no era gaire fidel a la visió que va plasmar Shelley a la seva novel·la, no era tan complex ni minuciós, i tenia un semblant semblant al d'un mag, en comptes d'un científic. En la seva primera versió Frankenstein va crear el monstre en un calder bullint a diferència d'altres de posteriors en les quals es valia de l'energia d'un llamp. Victor Frankenstein és un jove estudiant de 35 anys, que tracta de crear la criatura perfecta. Tanmateix, els seus experiments el porten a crear un terrible monstre deforme; que constantment ataca. Però aquella criatura desapareix en mirar-se en un mirall. Durant molts anys, aquesta pel·lícula, es creia perduda. El 1963, una descripció de l'argument i imatges van anar descobertes publicades a vells arxius d'Edison. Els anys 50 una impressió d'aquesta pel·lícula va ser comprada per Wisconsin film collector a Alois F. Dettlaff, que no va comprendre la seva raresa fins gaires anys més tard. La seva existència primer va ser revelada a mitjans dels anys 1970. Encara que una mica deteriorada, la pel·lícula estava en condició de ser visible completa, amb títols i tints com el 1910. Detalff tenia una còpia de preservació de 35 mm feta per Jorge Eastman House a finals dels 70. En la publicitat de la pel·lícula, l'Edison Film Company va informar que: S'ha intentat eliminar amb compte totes les situacions realment repulsives i concentrar-se sobre els problemes místics i psicològics que es troben en aquest sorprenent relat".

vilaweb

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha dit que el parlament català tenia tota la legitimitat d'aprovar una declaració independentista, però ha dubtat que tingui utilitat per al projecte sobiranista. En una entrevista al programa ‘El objectivo' de la Sexta ha dit: ‘Hi ha una majoria de diputats. Evidentment que poden aprovar declaracions, hi tenen dret, i surten de les eleccions amb més participació. No qüestionaré pas la legitimitat que una majoria parlamentària aprovi una declaració. Però em pregunto, té utilitat? Realment serveix a la causa sobiranista? De les eleccions del 27-S en surt una majoria a favor del dret de decidir, de poder fer el referèndum. Per fer una desconnexió, igualment has de teixir aliances.' I ha afegit: ‘Hi ha una majoria important de gent que, sense tenir clar si votaríem a favor de la independència, veu que amb aquesta polarització es perden els ponts i el diàleg.' Vegeu encara aquest altre fragment de l'entrevista, en què Colau defensa el dret d'autodeterminació de Catalunya.

mitologia

A la mitologia etrusca, Tuchulcha era un daimon ctónic amb orelles punxegudes (potser de ruc), i el cabell fet de serps i un bec (com el d'un voltor). Tulchulcha vivia al inframón conegut com a Aita. Molts estudiosos es refereixen a aquesta deïtat com masculina a causa d'algunes característiques com el pèl facial animalístic similar a una barba. Tanmateix, segons Nancy de Grummond, "Sovint es fa referència a aquest monstre com un mascle però de fet és molt probablement femella (o sense gènere), ja que porta un vestit de dona, té pell rosada pàl·lid (comparada amb el vermell-maó estàndard de la pell amb la que representaven els mascles), i fins i tot sembla tenir pits." També identifica les marques en forma de diamant de les serps de Tuchulcha com a escurçons (Vipera berus berus). Emeline Turó Richardson, Graeme Barker i Tom Rasmussen també constaten que Tuchulcha és femella. Tanmateix, és conegut pels historiadors clàssics que el vestit de Tuchulcha, conegut com a Quitó, el portàven tant homes com dones. L'única imatge de Tuchulcha està identificada a una pintura de paret a la Tomba d'Orcus II, a Tarquinia, Itàlia. Allà la deïtat apareix en un representació de la història de Tese (el grec Teseu) visitant l'inframón. Tese i el seu amic Peirithous (de qui només es veu el cap a la porció de la imatge conservada) estan jugant a un joc de taula, amb Tuchulcha observant-los. A la pel·lícula, L'etrusco uccide ancora (1972, dirigida per Armando Crispino), un fresc que mostra Tuchulcha és la inspiració per un assassí en sèrie que es cometen a algun lloc entre Spoleto i Cerveteri.

mitologia

L'Era d'Escorca és una dolina de la possessió d'Escorca, al municipi homònim, que per la seva situació i les seves característiques ha fet que el poble mallorquí generàs llegendes entorn de la seva formació. Està situada, doncs, a la vorera de la carretera que connecta Lluc amb Sóller, a l'altura del quilòmetre 24,6, a una zona de sembrats. Es tracta d'una depressió subcircular d'uns 40 m de diàmetre que assoleix els 18 m de desnivell del punt més baix al llavi superior. Com que es troba en una zona de rost, per la cara meridional hi ha un desnivell abrupte entre el fons de la dolina i la superfície, però per la cara septentrional el fons està al mateix nivell que la superfície, de manera que s'hi pot accedir fàcilment (per bé que està ocupat de vegetació abundant). Es tracta d'una morfologia de superfície que té el seu origen en el procés de dissolució de materials carstificables subjacents, probablement dipòsits de guix del Keuper, que han conduït a l'enfonsament. No es tracta, per tant, d'una era de batre ans d'una morfologia càrstica natural. És la interacció que l'home hi ha tengut que ha fet néixer la llegenda que l'assimila a una antiga era esfondrada. La llegenda assolí gran difusió gràcies al poema de Miquel Costa i Llobera de 1899 intitulat L'Era d'Escorca i publicat dins Tradicions i fantasies de 1903. En la tradició de Costa i Llobera, l'Era d'Escorca era una era de batre en la qual hi havia uns pagesos que batien. Passà un capellà i els pagesos mostren una atitud poc respectuosa envers el capellà i Crist. Aquesta ofensa provocà la ira divina, i així l'era s'enfonsà i engolí els pagesos irreverents. La dolina que avui en dia podem observar, doncs, seria, segons la llegenda, les restes de l'antiga era esfondrada. Els orígens d'aquest mite són força antics i es poden rastrejar fins al segle xvii. Així, el 1646 ja es documenta el topònim de l'Era Esfondrada, que no documenta la llegenda però prova que ja s'associava amb una era de batre. El relat com a tal, ja plenament configurat, es documenta per primera vegada el 1758 en un manuscrit de l'Arxiu de Lluc, i torna a ésser recollit per Bartomeu Ferrà el 1880, uns anys abans que Costa i Llobera. La història vinculada a l'Era d'Escorca no és exclusiva d'aquest indret, atès que hom en troba paral·lels arreu. La temàtica del càstig diví davant atituds irreverents proliferà durant la baixa edat mitjana i així hom en troba paral·lels al Principat, amb llegendes com la de l'Era Enfonsada del Montseny, i a la Provença, on Frederic Mistral recollí una tradició dins el seu poema Mireia una tradició semblant localitzada a la zona de la Camarga, que tal vegada pogué inspirar el poema de Costa i Llobera. També es conta una tradició similar a Sencelles entorn de l'Era esfondrada.

vilaweb

Òmnium Cultural ha instat el futur govern espanyol a demostrar que vol estar dins de la legalitat internacional perquè ‘fins ara no ho ha fet'. Així ho ha dit el vice-president de l'entitat, Marcel Mauri, a l'inici de l'assemblea general ordinària, aquest vespre a la tarda al Casino l'Aliança del Poblenou. Mauri ha posat Òmnium a disposició del Parlament de Catalunya i del president de la Generalitat, Quim Torra, després que el Tribunal Suprem espanyol hagi rebutjat suspendre l'acord de la Junta Electoral espanyola que aplica la inhabilitació del cap de l'executiu com a diputat. En aquest sentit, Mauri espera que la unitat que han exhibit avui els partits independentistes en una reunió a Palau sigui la llavor d'una estratègia unitària en contra de la repressió i a favor de l'autodeterminació. L'entitat sosté que la decisió del Suprem contra Torra és un ‘nou atac' dels poders de l'estat, que se suma al fet de mantenir Junqueras inhabilitat, així com al suplicatori del jutge Pablo Llarena d'aixecar la immunitat de Carles Puigdemont i Toni Comín. ‘És imprescindible blindar la seva figura', ha dit Mauri sobre Torra. ‘Els poders de l'estat volen passar per sobre de les institucions catalanes i els diem: no passaran. Perquè en democràcia, cap poder de l'estat pot arrabassar allò que els ciutadans han decidit a través de les urnes', ha declarat. Mauri ha advertit que tots els estats de la Unió Europea tenen l'obligació de complir amb les sentències del Tribunal de Justícia de la UE, que va considerar que Oriol Junqueras tenia immunitat. Així mateix, ha carregat contra el nou executiu de Pedro Sànchez, per haver nomenat com a ministre de l'Interior ‘un dels principals artífexs del fals relat de violència que va permetre la detenció i l'aïllament dels companys dels CDRs', que avui han estat alliberats. També ha llegit una carta que ha fet arribar el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, des de la presó dels Lledoners. Cuixart ha enviat ‘escalf' a Torra i Junqueras i s'ha mostrat fidel a les institucions i al servei del poble. Cuixart també ha felicitat l'entitat per la feina feta fins ara.

vilaweb

El diputat de la CUP Carles Riera ha afirmat que és partidari d'aturar el Principat de manera indefinida com a resposta a la sentència del judici contra el procés. ‘Per nosaltres una vaga general seria un recurs, una resposta potent? És clar, seria fantàstic que fos una vaga general continuada', ha dit. En una entrevista d'Europa Press, es plany que el Suprem dictarà sentència sense que hi hagi una proposta ferma per a resoldre de manera democràtica el conflicte polític de Catalunya. Per això, assegura que la situació ‘requereix una agudització, una escalada del conflicte'. ‘Mobilització social, institucional, desobediència civil i també, evidentment, aturar el país', ha declarat. Segons Riera, una vaga general continuada és un recurs molt valuós i positiu. De tota manera, ha matisat que no depèn de la CUP, sinó dels sindicats, d'impulsar aquesta aturada. Riera ha insistit que, per arribar a aquest punt, cal generar les condicions comparables a les de l'1-O i el 3-O, però que ‘aquesta vegada sigui efectiva i no sigui només simbòlica'. A més, ha avisat que, en la mesura que s'aconsegueixi aquesta aturada de país o no, es marcarà el pols de confrontació amb l'estat espanyol. A més a més, ha criticat amb duresa que ara mateix que ‘l'independentisme hegemònic i majoritari de JxCat i ERC i el govern es mogui molt còmodament en el simbolisme i la retòrica, en compte de crear les condicions que no es creen amb declaracions simbòliques'. ‘Això es fa posant en escac l'ordre jurídic i polític, fent actuar les institucions amb sobirania i apropiant-se del control del territori i dels recursos, acompanyat per un cicle de mobilitzacions', ha conclòs.

mitologia

Huangdi, Huang Di o l'emperador Groc (xinès: 黃帝/黄帝, pinyin: Huángdì), és un dels cinc emperadors llegendaris que va regnar, segons la tradició, des del 2698 fins al 2598 aC. Se'l representa com un conquistador, jutge, immortal, déu de la muntanya Kunlun i del centre de la Terra. Es tracta d'una figura molt important tant per a la mitologia com per a la historiografia xinesa tradicional. Sembla que, originàriament, era una figura mítica o un déu que fou posteriorment reinterpretat durant la dinastia Zhou. Al principi hauria estat un déu de la guerra que en les tradicions primerenques exercia un paper poc important, però que més endavant es convertiria en un dels "immortals" del taoisme. S'explica que la seva mare quedà embarassada per un llamp caigut del cel nocturn i que, després de vint anys d'embaràs, va néixer Huangdi, que parlava des del naixement. N'hi ha històries sobre la seva lluita amb el seu germà Shennong, i amb un diluvi causat per un monstre. També s'explica que posseeix un tambor fet amb pell de kui (un ésser mitològic que pot produir pluja, vent o sequera). La llegenda de la seva retirada cap a l'oest en la guerra contra l'emperador de l'est Chi You, en la batalla de Zhuolu, es considera com l'establiment de l'ètnia Han. A l'emperador Groc, se li atribueix la invenció dels principis de la medicina xinesa: el Neijing (内經, Nèijīng) o Cànon mèdic de l'emperador Groc que, segons la llegenda, fou fet en col·laboració amb el seu metge Qi Bo (岐伯). Tanmateix, alguns historiadors moderns consideren que va ser compilat a partir de fonts antigues per un estudiós entre les dinasties Zhou i Han, més de 2.000 anys després. Així mateix, el seu historiador Cang Jie hauria estat el creador dels caràcters xinesos. Segons una altra llegenda, la seva dona Luo Zu (螺祖) ensenyà als xinesos com teixir la seda dels cucs. Els xinesos de l'ètnia Han consideren que Huangdi és el seu avantpassat, juntament amb Shennong, també anomenat Yandi, 'l'emperador Yan', i es refereixen a si mateixos amb la fórmula "els descendents de Yan i Huang" (炎黄子孙, Yán Huáng zisun).

vilaweb

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha fet una intervenció molt dura contra el govern espanyol, que ha descrit com a ‘irresponsable‘, i contra el decret de l'estat d'alarma, que el considera ‘insuficient'. Per això ha demanat a la població que es confini i que només surtin de casa els qui treballen en l'alimentació, l'atenció i assistència sanitària i els serveis essencials. ‘Us demano a tots els ciutadans, treballadors i empresaris, un acte de responsabilitat i de generositat, un compromís cívic i solidari. Hem de fer una aturada de país solidària‘, ha dit Torra, que ha afegit que ja no som en la fase de prevenció, sinó de mitigació. Després d'una reunió amb el seu executiu, s'ha comunicat per videoconferència amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i els presidents autonòmics. Ha estat llavors quan li ha expressat que el decret de l'estat d'alarma ‘només serveix per a recentralitzar competències'. Creu que amb aquesta decisió, Sánchez es posa ‘al servei d'una idea antiga d'Espanya i d'un pla de mesures insuficient, ineficaç i perillós'. Torra també ha lamentat que no s'hagi comptat amb el govern de la Generalitat per definir les competències i ha tornat a reclamar que atengui les peticions de confinament domiciliari total, tancament de ports, aeroports i trens, tancament de fronteres i isolament dels focus principals. Podeu llegir ací el discurs complet. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Consells per als qui hagin d'aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

mitologia

Diomedes (en grec antic Διομήδης), segons la mitologia grega va ser un rei traci dels bístons, fill d'Ares i de Pirene. Tenia quatre cavalls (o eugues) que vomitaven foc i es nodrien de carn humana, i per alimentar-los capturava els estrangers que passaven per aquelles terres. Euristeu va encarregar a Hèracles en un dels dotze treballs que acabés amb aquesta situació i portés les eugues cap a Micenes. Hèracles les buscà, amb una colla de voluntaris, i una vegada eliminats els nois encarregats de pasturar els animals, se les va endur. Però a la platja el van atacar els habitants del lloc, que defensaven les eugues. Davant d'això, Hèracles confià els animals al seu amic Abderos, fill d'Hermes i nascut a Opus, a la Lòcrida. Mentre Hèracles lluitava i vencia els indígenes, Abderos va ser devorat per les eugues. Hèracles va matar Diomedes i va fundar a la costa una ciutat anomenada Abdera, en memòria del seu amic. Tot seguit va portar les eugues a Euristeu, però aquest les va deixar en llibertat i van acabar devorades pels animals salvatges de les muntanyes de l'Olimp. Una altra tradició diu que Hèracles va matar Diomedes posant-lo davant de les seves eugues perquè se'l mengessin. Després l'heroi va portar els animals a Euristeu que els va consagrar a Hera. Els descendents de Diomedes encara existien en temps d'Alexandre el Gran. La tradició ha conservat el nom de les eugues: Podarg, Lampó, Xantos i Dinos. Es deia que estaven lligades amb una cadena de ferro a les seves menjadores, que eren de bronze.

vilaweb

La Magda és una vídua recent que prova de tirar endavant amb els discos de la Núria Feliu i una fotografia del seu difunt marit en què dóna la mà a un antic president del govern català. Però encara no sap que l'ex-president, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública que farà trontollar tot el món que l'envolta, amb la Magda inclosa. Aquest és l'argument de la nova comèdia de Marc Rosich, A tots els que heu vingut, que s'acaba d'estrenar al Teatre Nacional de Catalunya. Protagonitzada per Mercè Arànega, l'obra és un mirall deformat que mira de reüll l'actualitat del cas Pujol, amb molta ironia. La Magda queda totalment destarotada arran de la confessió de l'ex-president, perquè li ha caigut un referent. Però, tal com explica Rosich, ‘l'obra no és una ficció política sinó un retrat familiar'. Per això a partir d'aquest moment, tota la vida de la Magda va de gairell: entra en un estat depressiu, van sortint draps bruts del passat de la família i la protagonista fa cada vegada coses més excèntriques –com ara acollir un indigent– que sorprenen tota la família. Això obliga la germana, les filles i a la néta –interpretades per Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Màrquez i Mireia Pàmies– a entrar en acció. Marc Rosich, autor i director de l'espectacle, explica que moltes vegades ha pensat que tot esdeveniment amb una certa importància necessita el contrapunt d'una mirada irònica. I així va néixer A tots els que heu vingut, que manlleva el títol d'uns versos d'una cançó de Núria Feliu. Rosich diu: ‘Volia crear per al TNC una peça que no defugís de parlar de la nostra realitat recent i que, tenint com a eina principal l'humor, funcionés com un mirall deformat de les nostres darreres vicissituds com a país.' L'obra es podrà veure a la sala petita fins al 7 de maig.

mitologia

Els Gegants de la Ciutat de Barcelona o Gegants de la Ciutat són una parella de gegants, anomenats Jaume I i Violant d'Hongria, propietat de l'Ajuntament de Barcelona i delegats a la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Són els gegants més antics documentats de Catalunya, tot i que no en la seva forma actual. Les figures actuals daten de 1992 i són obra del solsoní Manel Casserras i Boix basant-se en la reproducció de les figures del 1921. L'aspecte actual de vestidures i pintura és obra del seu fill Manel Casserres i Solé de l'any 2006. Els seus noms, Jaume I i Violant d'Hongria, són en honor d'aquests importants monàrques catalans, si bé, val a dir que durant la dictadura franquista s'imposà que fossin rebatejats amb els noms de Fernando i Isabel, en honor dels Reis Catòlics. Els Gegants de la Ciutat són la més alta representació del protocol barceloní, juntament amb l'Àliga de Barcelona i formen part del Seguici Popular de la Ciutat de Barcelona, juntament amb els Capgrossos Macers, el Bestiari Històric de la ciutat, els Gegants del Pi i els Gegants de Santa Maria del Mar. En Jaume I i na Violant tenen un ball propi, El Ball dels Gegants de la Ciutat, i són mencionats a la cançó infantil del Gegant del Pi. Els Gegants de la Ciutat estan en exposició permanent al Palau de la Virreina de Barcelona. Els Gegants de la Ciutat de Barcelona són els padrins dels Gegants de Santa Maria del Mar, dels Gegants del Pi, dels Gegants de Gràcia, dels Gegants d'Ulldecona, dels Gegants de Sant Cugat del Vallès, dels Gegants de Manresa, dels Gegants de Montblanc, dels Amics dels Gegants, del Gegant Don Miguel de Cervantes Saavedra d'Alcalá d'Henares i dels gegants de la Corunya.

mitologia

Santa Victòria (? - Còrdova, 17 de novembre de 303), junt al seu germà Sant Aciscle, foren dos cristians cordovesos que per les seves creences els apressaren i martiritzaren, en temps de l'emperador Dioclecià. Santa Victòria no apareix associada a Sant Aciscle ni com a màrtir hispana fins al segle viii en un document poc fiable, i en Còrdova només és reconeguda al segle xi. Canonitzada per l'església catòlica, la seva festivitat se celebra el 17 de novembre. Sant Aciscle i Santa Victòria són el patrons de la ciutat de Còrdova. La seva influència es troba en esglésies on la litúrgia visigoda es mantingué fins als segles X a XII, com l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp, entre altres, en Catalunya; l'església de San Acisclo y Santa Victoria en Arroyuelos, Cantàbria; l'església de San Acisclo y Santa Victoria en Lanciego, Àlaba; o l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Sureda, al Rosselló. Se la representa junt amb el seu germà Iscle. Ell acostuma a anar vestit amb una única curta, la pròpia dels joves romans, mentre que ella porta una túnica llarga fins als talons. En l'art de l'Edat Mitjana i de l'època moderna porten indumentària pròpia d'aquestes èpoques. Com a atributs porten la palma del martiri (tots dos), una espasa (ell) i unes fletxes (ella) Obresː

mitologia

Api Claudi Pulcre (llatí: Appius Claudius Ap. f. P. n. Pulcher) va ser un magistrat romà del segle ii aC. Era fill d'Api Claudi Pulcre, cònsol l'any 212 aC, i germà de Publi Claudi Pulcre, cònsol el 184 aC. L'any 197 aC i fins al 195 aC va ser tribú militar i va servir sota Tit Quinti Flaminí a Grècia en la guerra contra Filip V de Macedònia. L'any 191 aC era altre cop a Grècia servint sota Marc Bebi Tàmfil contra Antíoc III el gran, i més tard sota el cònsol Marc Acili Glabrió contra els etolis. El 187 aC va ser pretor i li va correspondre la regió de Tàrent com a província. El 185 aC va ser elegit cònsol juntament amb Marc Semproni Tudità i va derrotar parcialment als ingauns lígurs. Va interferir violentament als comicis per afavorir l'elecció del seu germà Publi al consolat. Va dirigir una ambaixada al rei Filip V de Macedònia l'any 184 aC, quan se sospitava que aquest rei preparava una nova guerra, i el 176 aC va ser enviat com ambaixador a la Lliga Etòlia on es va oposar a la influència de Perseu de Macedònia.

books

Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funeràries despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es referien històries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren tristes, o fúnebrement dramàtiques. Anècdotes luctuoses, episodis de desolació, escenes commovedores, fins casos tètrics i sinistres s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que ell havia presenciat en una ocasió el singular espectacle d'un sepeli alegre. -Un dia- va dir -un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadàver d'un conegut. Feia un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els panteons. Mentre ens esperàvem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort. Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d'un negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses traspuava una mena de pobresa i de tristor… Perquè més trista i pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien… cara de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol. Jo vaig preguntar a un home de per allí: -De qui és aquest enterro? -De l'amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de l'Allada… per allà els barris de Sant Cugat… -I aquestes noies?… -Les treballadores de la casa… Com és gent que ho pot ben fer, la família del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit… i hi ha fet venir totes les noies de la fàbrica…