Datasets:

projecte-aina

/

CoQCat

like 2

Follow

Projecte Aina 122

vilaweb

El Tribunal de Comptes espanyol ha decidit d'obrir una investigació sobre la possibilitat que s'haguessin malversat cinc milions cent vint-i-vuit mil euros durant el procés participatiu del 9-N. D'aquesta manera, podria demanar a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau que paguessin de la seva butxaca aquests diners. Durant els cinc dies vinents, els acusat poden presentar un recurs contra la decisió del tribunal. Fa unes setmanes, la fiscalia va presentar un informe al Tribunal de Comptes espanyol demanant que ho investigués. Segons la fiscalia, la investigació contra l'ex-president de la Generalitat i els ex-consellers Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau hauria de determinar ‘la seva responsabilitat en la despesa de més de cinc milions d'euros en la consulta del 9-N'. Les entitats Societat Civil Catalana i Abogados Catalanes por la Constitución també van defensar la necessitat d'aquesta investigació: ‘L'arxivament de la causa penal seguida contra ells pel delicte de malversació de cabals públics no els eximeix del fet que hagin de respondre per la seva responsabilitat comptable i pressupostària', van argüir. Segons que van dir, en el marc del 9-N es van fer servir ‘fons públics per a dur a terme un procés de participació ciutadana que no disposava de cobertura constitucional, legal i pressupostària'. Malversació comptable, no penal La jurisdicció comptable preveu un concepte propi de malversació denominat malversació comptable, que és independent del que es fa servir en l'àmbit penal. A més, segons la fiscalia, la jurisprudència del Tribunal Suprem estableix que el Tribunal de Comptes és l'òrgan encarregat d'exigir aquesta responsabilitat comptable, per mitjà dels procediments de reintegrament i de judici de comptes. Segons l'informe de la fiscalia del Tribunal de Comptes, els fets denunciats per les entitats poden ser constitutius de responsabilitat comptable perquè es pot constatar l'existència de nombrosos pagaments amb càrrec als fons públics amb la finalitat de fer la consulta del 9 de novembre del 2014, una finalitat ‘radicalment aliena a la funció pública' i, per tant, ‘sense justificació'.

bios

Marta González i Crivillers (Vic, 9 d'abril de 1995) és una nedadora d'estil lliure catalana. El 7 de juliol de 2011 es va convertir en la primera nedadora del Club Natació Vic-Estadi Torras i Bages (CNV-ETB) en aconseguir una medalla en un Campionat d'Europa de natació júnior. Concretament, en el campionat que organitzat a la ciutat sèrbia de Belgrad, va guanyar la medalla de bronze en el relleu dels 4x100 metres lliures femenins. Del quartet de la selecció espanyola, va saltar en tercer lloc i va fer el millor temps de l'equip amb un registre de 56.60 segons. L'any 2012 es va proclamar campiona d'Espanya en piscina curta de 50 i 100 metres lliures, i l'any 2014 de 50 metres lliure. Com a membre del Club Natació Sant Andreu va fer la seva primera aparició internacional en categoria absoluta al Campionat del Món de natació de 2013 a la prova de 4x100 metres lliures femenins al costat de Melani Costa, Patricia Castro i Beatriz Gómez, fent un temps de 3:42.08 i batent el rècord estatal, encara que finalment va quedar eliminada després de finalitzar en la dotzena posició. Aquell mateix any també va participar als Jocs Mediterranis de 2013, disputats a la ciutat turca de Mersin, on es va penjar la medalla d'argent després de disputar novament la prova dels 4x100 metres lliures femenins amb el combinat espanyol. Després de passar una lesió al braç, al Campionat d'Espanya Open de primavera de 2015 va aconseguir la millor marca dels 100 metres lliures femenins amb un registre de 55.98 segons així com la medalla de bronze de la competició Open. Un any després va participar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro de 2016, nedant en la prova de 4x100 metres lliures. Va nedar en la segona sèrie en el primer carrer al costat de Melani Costa, Patricia Castro i Fátima Gallardo, quedant en setena posició de la seva sèrie amb un temps de 3:40.46, batent de nou el rècord estatal, encara que insuficient per passar a les semifinals ja que va quedar en 13a posició de la classificació absoluta. El 25 d'abril de 2016 va batre el rècord de Catalunya dels 100 metres lliures femenins amb un temps de 55.40 durant el Circuit Català de Trofeus disputat a les piscines del CE Mediterrani. Un mes després va participar al Campionat d'Europa de natació de 2016, disputat a la ciutat anglesa de Londres. El 16 de novembre de 2018, juntament amb les companyes de club Lidón Muñoz, Àfrica Zamorano i Júlia Pujadas, va assolir batre el rècord d'Espanya dels 4×200 metres lliures femenins. A la prova del Campionat d'Espanya de piscina curta, disputada a les instal·lacions del CN Barcelona, es van penjar la medalla d'or amb un temps de 7:51.72 i van superar així el seu anterior rècord de 7:51.87. A més, en aquell campionat, també va guanyar la prova dels 4x50 metres lliures femenins, formant quartet amb Lidón Muñoz, Àfrica Zamorano i Laia Sicart. Un any després, el 22 de desembre de 2019, aquest mateix quartet va batre el rècord d'Espanya dels 4x50 metres lliures femenins, a la prova disputada a la Copa de Clubs en Divisió d'Honor. L'equip del CN Sant Andreu va aturar el cronòmetre a 1.42:80, una marca que posseïa des del 2009 el Real Canoe NC de Madrid amb un temps de 1.42.87. Un any més tard, el 22 de desembre de 2020, va tornar a batre el rècord estatal amb el club. Juntament amb Lidón Muñoz, Àfrica Zamorano i Alba Guillamon, van fixar el nou registre en 1:42.59 durant el matí de la darrera jornada de la Copa d'Espanya de clubs de natació, que es va disputar a Castelló de la Plana. En aquell campionat també va pujar al podi en la prova dels 50 metres lliures femenins, després d'aconseguir la medalla d'argent amb un temps de 25.02 segons.

mitologia

Cynric fou rei de Wessex del 534 al 560. L'etimologia del sufix -ric, present en la paraula Cynric, procedeix de l'anglès antic i significa "governant". Tot i que alguns estudiosos han proposat que els noms de Cynric, el del seu predecessor, Cerdic, i el del successor, Ceawlin, eren noms d'origen celtobrità,, derivat d'una arrel que significa "rei perseguidor" o "rei gos de cacera" i que s'escriu cinir en gal·lès antic i kynyr en gal·lès mitjà. La pedra de Wroxeter, desenterrada el 1967 en un context post Imperi Romà i datada en un període anterior entre el 460 i el 475; té una inscripció que diu CUNORIX MACUS MAQVI COLINE, que s'ha tradueix «Cunorix fill de Maqui Coline», ambdós considerats noms propis irlandesos. Cunorix és doncs una altra forma del nom Cynric. Tot el que es coneix d'aquest rei prové de la Crònica anglosaxona, on es diu que era fill de Cerdic, una contradicció respecte al que posa al prefaci de la llista de reis, on diu que era fill de Creoda, fill de Cerdic. Durant el seu regnat es diu que els saxons s'expandiren cap al Wiltshire contra una gran resistència i que capturaren Searobyrig o Old Sarum, proper a Salisbury, el 552. El 556 ell i el seu fill Ceawlin guanyaren una batalla contra els britans a Beranburh, avui identificat com el castell de Barbury. Però l'any és una imprecisió de la crònica, ja que també es diu que van arribar a l'illa de la Gran Bretanya el 495. Cynric apareix com a personatge en la llegenda artúrica. Ell mori a mans del rei Artús, mentre que sir Lancelot mata a Cerdic a la batalla de Badon Hill (Mons Badonicus).

bios

Francesca Ferrándiz i Castells (Barcelona, 5 de maig de 1921 - Barcelona, 31 de gener de 1996) fou una actriu teatral catalana, més coneguda com a Paquita Ferrándiz, i germana del dissenyador Joan Ferràndiz i Castells. Mare de la també actriu Maife Gil. Francesca Ferràndiz i Castells va iniciar la seva sòlida trajectòria teatral en la infantesa. L'any 1928, amb set anys, va actuar a La Glòria, de Ramon Garriga, i als onze, al teatre Romea amb La volta al món en patinet, de Jordi Canigó. L'any 1935 va estrenar al Teatre Novetats l'obra Roser florit, representant el paper de Maria dels Àngels, que Josep M. de Sagarra havia escrit expressament per a ella. L'any 1931 va entrar a la companyia Vila-Daví, on va treballar fins a l'any 1939. Entre 1939 i 1946, Ferràndiz va treballar en companyies de teatre espanyol, com la de María Fernanda Ladrón de Guevara. De tornada a Barcelona, Paquita Ferràndiz va participar activament en la represa del teatre català. Així va estrenar obres de Josep Maria de Sagarra com El prestigi dels morts (1946), L'hereu i la forastera (1949), Els comediants (1950) o Les vinyes del Priorat (1950). Cal destacar Bala perduda (1951), de Lluís Elias, que es va representar durant vuit mesos seguits, en plena postguerra. Entre 1952 i 1955, va treballar en la companyia d'Alejandro Ulloa com a primera actriu, amb clàssics com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Shakespeare o Zorrilla, amb què va fer gires per Amèrica. També va treballar sota la direcció d'Esteve Polls al Teatre Romea. Durant els anys quaranta va fer doblatge de pel·lícules en castellà i una gira per Amèrica amb la companyia d'Alejandro Ulloa, a finals dels seixanta actuà amb la Companyia Adrià Gual, i des dels anys setanta va intervenir amb Pau Garsaball a les obres d'Àngel Guimerà La filla del mar (1971) i Terra baixa (1976), aquesta darrera protagonitzada per Enric Majó, i El Cafè de la Marina (1983), de Sagarra. Junt amb l'actor Pere Gil, el seu marit, va inaugurar el teatre Alexis amb l'obra Camarada Cupido, de Xavier Regàs (1955). L'any 1960 va guanyar el premi d'interpretació especial del Cicle de Teatre Llatí pel paper d'Antònia de La dida, de Frederic Soler. L'any 1962 va actuar a Joc de taula d'Enric Ortenbach, el 1968 a Cara de plata, de Valle-Inclán, i el 1969 a Los delfines, de Jaume Salom. Cap a la fi dels anys seixanta va col·laborar amb la Companyia Adrià Gual, i des dels setanta va actuar, al costat de Pau Garsaball a les obres La filla del mar (1971) i Terra baixa (1976), d'Àngel Guimerà. També amb Garsaball va participar en la reeixida reposició d'El cafè de la Marina (1983), de Sagarra, al Teatre Romea. L'any 1981 rebé el premi Ciutat de Barcelona i el 1983, la Creu de Sant Jordi, per la seva dedicació i fidelitat a l'escena catalana, a la qual havia dedicat tota la vida.

bios

Dolors Juanpere i Viñeta (Reus, 11 de setembre de 1943) és una professional de la ràdio, escriptora, actriu i directora de teatre activa a Reus des del 1970. Ha estat reconeguda per la seva tasca com a directora i actriu en grups de teatre independents, especialment La Tartana. Teatre Estudi, Col·lectiu de Teatre La Vitxeta i Col·lectiu En Veu Alta. Va treballar com a presentadora i periodista de ràdio a Ràdio Reus i a Ràdio Nacional d'Espanya a Tarragona. Es va iniciar en el teatre amb la creació de la companyia La Tartana. Teatre Estudi (1967-1977), amb Ramon Gomis, Lluís Pasqual, Rosa Cabré i Xavier Amorós, un grup lligat al Teatre Bravium de Reus que tenia per objectiu fer teatre català i traduccions d'autors silenciats durant el franquisme. Va ser cofundadora, directora i actriu del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta (1983-2003), radicat al Teatre Bartina del Centre de Lectura de Reus, tot i que també va fer actuacions en diferents teatres de Catalunya. Amb La Vitxeta va posar en escena obres d'autors catalans i traduccions d'obres internacionals, tant clàssiques com contemporànies. En aquest grup de teatre i sota la seva direccció s'han iniciat actors populars com Andreu Buenafuente o David Bagés. Des del 1999 dirigeix el col·lectiu En Veu Alta, que fa presentacions i lectures dramatitzades de textos poètics o teatrals a la Biblioteca del Centre de Lectura. En ocasions ha actuat exclusivament com a actriu, com en "Dies feliços", de Samuel Beckett, amb traducció i direcció de Joaquim Mallafré (1977) Ha publicat diversos llibres, entre els quals hi ha adaptacions per a teatre com ara Temps estranys i El Reus de l'Amorós, o entrevistes, com la col·laboració al llibre 20 dones parlen del Segle XX. És autora de nombrosos articles de tema literari o cultural a la Revista del Centre de Lectura de Reus. Ha dirigit una cinquantena d'espectacles i obres de teatre, en molts dels quals també ha fet l'adaptació dels textos i la representació de papers dramàtics. Destaquen, amb La Tartana, Les tribulacions del comerciant Macheart, obra de Pere Prats Sobrepere (1977), i amb La Vitxeta, No trenqueu avellanes amb les dents, de Xavier Amorós (1983); El barret de cascavells, de Luigi Pirandello (1984); L'amor em fa fàstic, adaptació de textos de Mercè Rodoreda (1985); L'hostal de l'amor, de Ferran Soldevila (1985); Antígona, de Salvador Espriu (1987); Pigmalió, de Bernard Shaw (1988); Dansa de mort, d'August Strindberg (1989), i Sorra calenta, de Josep Maria de Sagarra (1994).

vilaweb

L'ex-president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha respost avui a les declaracions de José María Aznar, en les quals assegurava que calia ‘reconstruir el centredreta' espanyol arran del cas Gürtel i la moció de censura. Per a Rajoy, el PP ‘és el partit de centredreta' hegemònic de l'estat i ha recordat que treu més de cinquanta escons al segon partit del parlament. En aquesta guerra oberta entre presidents, a banda de la voluntat de fer-se mal, impera una altra cosa: els rivals no s'esmenten directament. En una entrevista sorpresa a la cadena COPE, Rajoy ha dit: ‘Crec que el centredreta no cal reconstruir-lo. El partit de centredreta és el PP, que té 137 escons, cinquanta més que el segon, que no és de centredreta.' L'ex-president ha reiterat que ha guanyat les últimes tres eleccions espanyoles i que ‘els ciutadans no m'han retirat la confiança, ha estat la cambra.' Rajoy també s'ha referit Aznar quan ha dit que descarta donar ‘lliçons i instruccions' a la militància perquè triïn el seu successor. ‘Pot ser que no em facin cas o deixin de prendre'm seriosament', ha afegit. L'ex-president no ha volgut posicionar-se sobre el seu relleu, quan Carlos Herrera li ha proposat noms com Feijóo o Cospedal. ‘No té cap sentit que entri en això', ha conclòs.

vilaweb

Les famílies alguereses que ho vulguin podran escolaritzar els fills en català. Ho ha aprovat el parlament de Sardenya després de les esmenes presentades per la Plataforma per la Llengua al projecte de llei sobre la regulació de les llengües de l'illa. A banda l'opció immersiva en català o en sard, també podran triar l'ensenyament en italià amb classes de català, cosa que assegurarà l'aprenentatge de la llengua pròpia de l'Alguer. Aquest és un dels punts més importants de la nova llei, que equipara els drets lingüístics dels parlants de català amb els de sard, llengua autòctona de l'illa i la més estesa juntament amb l'italià. La proposició de llei que va arribar al parlament no garantia els mateixos drets i previsions per a les dues llengües, tot i reconèixer el català com una llengua a tutelar tant com el sard. La nova llei de Sardenya, a banda l'opció d'immersió en català a l'escola algueresa, també permetrà als catalanoparlants sards d'adreçar-se en la seva llengua a l'administració regional. Es crearà una estructura d'oficines lingüístiques que vetllaran perquè l'administració utilitzi les llengües pròpies amb normalitat. En el cas de l'Alguer, l'oficina instal·lada a la ciutat incorporarà treballadors que hauran de tenir el certificat C1 de català. Com a la resta de la llei, la proposta original només protegia el sard a la ràdio i la televisió. Després de les esmenes presentades per la Plataforma per la Llengua, la llei finalment aprovada també protegeix el català pel fet de ser la ‘llengua d'una minoria històrica'. D'aquesta manera es converteix en una llengua que cal promoure i incentivar en les produccions audiovisuals i haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l'administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l'illa.

vilaweb

El govern espanyol reconeix que la nova direcció del PDECat significa un canvi en l'escenari polític i parla de ‘inestabilitat' després d'haver-los advertit ahir el partit de Puigdemont que d'ara endavant serà més difícil tenir el seu suport al Congrés espanyol. Per a la Moncloa, la situació ara és ‘complexa'. El PDECat va ser un dels qui va donar suport a la moció de censura del primer de juny que va fer fora Rajoy i va investir Pedro Sánchez. Llavors l'antiga direcció del PDECat veia bé aquest posicionament i JxCat el qüestionava. Ahir, la nova vice-presidenta del partit, Míriam Nogueras, ja va avisar a Catalunya Ràdio que en endavant el suport del PDECat serà més difícil d'aconseguir. Tot i això, el govern espanyol vol esgotar la legislatura. ‘Mantenir el rumb i esquivar els obstacles', afirmen. Ara bé, la portaveu, Isabel Celáa, ha avisat que seria ‘absurd' mantenir-se al poder a qualsevol preu. ‘Ningú resistirà més enllà d'allò raonable, seria absurd', ha reiterat. Segons la portaveu, Sánchez està ‘determinat' en continuar en el camí del diàleg que ha obert amb la Generalitat i, per això, demana a Torra que faci el mateix i que ‘arraconi el passat embrollat'.

bios

Anna Turbau (Barcelona, 1949) és una fotoperiodista catalana. Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana i després a l'Escola Elisava, on es va interessar per la fotografia. Després de fotografiar el Barri Xinès de Barcelona del 1975, en unes imatges que mostren la pobresa i marginació que el franquisme volia amagar, va decidir aparcar el disseny i centrar-se en la fotografia. El 1976 va anar a Galícia a viure, on va documentar les lluites socials. Les seves imatges van mostrar la realitat dels pobles petits i oblidats en el temps, la seva arquitectura, la seva gent i el paper de les dones a la societat rural. Ha treballat per revistes com Interviú, Primera Plana i Actual. També ha fet diverses exposicions com Galicia 1975-1979. A intimidade da imaxe, el 2018 al Palacio Municipal de Exposiciones de La Corunya, i le 2019 a Pontevedra. També va fer l'exposició ''Documentalismo fotográfico en los 70'' el 2014 al Jardí Botànic de Madrid, juntament amb Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Koldo Chamorro i Ramón Zabalza. El seu estil fotogràfic s'ha comparat al de Pilar Aymerich o Manel Armengol. Ha publicat el llibre ''Anna Turbau. Galicia, 1975-1979'', editat pel Consello da Cultura Galega, que acompanya l'exposició del mateix nom amb una selecció dels 10.000 negatius d'aquesta època.

bios

Ariadna Gil i Giner (Barcelona, 23 de gener de 1969) és una actriu de cinema i televisió catalana. Va començar el 1986 amb la pel·lícula de Bigas Luna Lola. Després de 4 pel·lícules en català, va protagonitzar Amo tu cama rica d'Emilio Martínez Lázaro el 1991. Del 1993 al 2007, ha fet més de 31 pel·lícules, com ara Libertarias (de Vicente Aranda), El laberinto del fauno (de Guillermo del Toro) o Soldados de Salamina (del seu excompany sentimental David Trueba). També ha aparegut a les sèries de televisió Crónicas del mal (1992), Arnau (1994), i Estació d'enllaç (1995). És filla de l'advocat August Gil Matamala i d'Isabel Giner de San Julián. Actual parella de l'actor Viggo Mortensen. Va debutar al cinema amb tan sols 17 anys, de la mà del director Bigas Luna, que va ser qui la va descobrir, oferint-li un paper en la seva pel·lícula Lola. Després d'aquest llargmetratge va participar en diverses pel·lícules catalanes, com "El complot dels anells", que tracta d'un suposat atemptat als Jocs Olímpics de Barcelona, o "Un submarí a les tovalles", una divertida sàtira política. El salt al cinema espanyol va ser l'any 1991, en protagonitzar la pel·lícula "Amo tu cama rica", amb el director Emilio Martínez Lázaro. Amb la seva interpretació va guanyar el Premi Ondas a la millor actriu, aconseguint una gran popularitat, i consolidant-se com a actriu. Més tard va participar en la pel·lícula "Belle Époque", dirigida per Fernando Trueba, que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, i amb la qual Ariadna va aconseguir el Premi Goya a la millor actriu. En tot aquest temps ha participat en un considerable nombre de pel·lícules, encara que cada vegada més espaiades, ja que es tracta d'una actriu exigent que tria cada vegada millor les seves pel·lícules. El mateix podem dir pel que fa a la pantalla petita, mitjà en el qual no s'ha prodigat massa, apareixent només en alguna producció de qualitat com la sèrie "Arnau". L'any 1987 va dirigir el curtmetratge "Bar", el guió l'havia escrit ella mateixa. Així mateix, l'any 2006 es va estrenar com a productora amb el documental "La Silla de Fernando".Tot i que ha guanyat un Premi Goya, és de destacar que ha estat nominada cinc vegades més, pels llargmetratges "Antártida", "Lágrimas negras", "Soldados de Salamina", "Alatriste" i "Sólo quiero caminar". Entre altres premis, també ha aconseguit el Premi Còndor de Plata, l'any 2001, per la seva interpretació a "Nueces para el amor", i el 2002 va estar nominada novament per "El lado oscuro del corazón 2". Quant a la seva vida personal, va estar casada amb el director David Trueba, amb qui va tenir dos fills. Actualment, manté una relació de parella amb l'actor nord-americà Viggo Mortensen, amb qui va coincidir en el rodatge d'Alatriste. D'entre altres títols no esmentats de la seva filmografia podem destacar: "Todo es mentira", "Los peores años de nuestra vida", "Malena es un nombre de tango", "Libertarias","El laberinto del fauno" o "El baile de la victoria".

bios

Carmen Solero Asturiano (València, 20 de febrer de 1914 - 21 de juliol de 1996) fou una mestra comunista valenciana. Va nàixer a València el 1914. Sa mare era portera i son pare policia municipal. Es va casar molt jove –als 18 anys– pel civil, amb el pintor valencià Francisco Carreño Prieto, de qui després es divorciaria. El marit, quan esclata la guerra, s'havia integrat en la secció d'arts plàstiques de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i havia fet nombrosos cartells. El 1956 es traslladà a Palma, on ocupà una càtedra de dibuix. Es va casar de nou amb Carmen Gómez, filla del pintor Constantino Gómez, professor de pintura i dibuix al col·legi de l'Alameda de València, l'Institut per a l'ensenyament de la dona, que es regia per la docència de la Institució Lliure d'Ensenyança. Per la seua banda, Carmen Solero va arribar a l'URSS enviada –en companyia de Concha Bello, ambdues amigues íntimes d'Alejandra Soler– en comissió de serveis pel Ministeri d'Instrucció Pública de la República. Com molts altres mestres espanyols, hi atengueren l'educació dels xiquets evacuats d'Espanya per la Guerra Civil. La major part dels xiquets procedien del País Basc i d'Astúries –entre aquests últims hi havia els germans de Francisca Puelles, Amaya, dona de Vicente Muñoz Suay. Aquests mestres impartien classes a les Cases de nens, normalment en el camp pels voltants de Moscou, i residien en pavellons annexos al principal, on es trobava l'escola, les dependències dels xiquets, els menjadors i la infermeria. Carmen Solero i Concha Bello vivien a Prarda. La Segona Guerra Mundial separaria les amigues. Alejandra Soler va marxar al sud i després a l'oest de Rússia, fins que, després de moltes peripècies que relata en el seu llibre La vida es un río caudaloso…, tornà a Moscou amb el seu marit, Arnaldo Azzati, i es retrobà amb Carmen Solero. Com que no tenien casa, Carmen, que s'havia casat amb Peregrín Pérez –heroi de la guerra espanyola i cap militar en la Segona Guerra Mundial–, els va cedir una habitació en un pis comunal, mentre ella estudiava en una escola del partit. Hi visqueren part de l'any 46 i el 47. Carmen Solero tornà amb Arnaldo i Alejandra a Espanya i va viure amb ells a Madrid, fins que va aconseguir una feina de mestra en una escola privada de València. Amb el temps tornaria amb Alejandra en un viatge a Moscou, també feren altres viatges, com a la Xina, a Mèxic… No va tenir fills. Al final de la seua vida s'estigué en una residència de Torrent (Horta Oest), malalta d'Alzheimer, d'on s'escapava contínuament. Va morir a València, a la clínica El Consuelo, el 1996.

bios

Margarita Padilla García (Barcelona, 22 de gener de 1957) és una enginyera i programadora informàtica catalana, autora de diversos textos de pensament crític a les tecnologies i a la societat xarxa en la societat de la informació i una de les fundadores de Sindominio, projecte que es crea a Madrid entre 1998 i 2000 per al suport de col·lectius socials a la xarxa. En els seus treballs analitza l'evolució de l'ús de la tecnologia social, la lluita de col·lectius a la xarxa i l'emergència d'un nou ecosistema social i col·laboratiu enfront de l'ús comercial, aprofitant les possibilitats de la xarxa distribuïda. Va estudiar enginyeria tècnica en informàtica de sistemes a la Universitat Politècnica de Catalunya (1985-1994) de Barcelona. En 1997 es va traslladar a Madrid. En 1998 comença el seu itinerari tecnopolític. Va participar en l'assemblea del Node50 organització dedicada a potenciar l'ús de la tecnologia en la societat civil que va abandonar en 1999 per participar en la creació de sinDominio al centre social okupado El Laboratori I. En deixar el Node 50 va publicar el text Porqué Nodo50 ha dejado de interessarme on Padilla, a més d'explicar les seves raons per deixar el projecte, realitza una àmplia anàlisi del procés de transformació que està vivint internet, la privatització i liberalització de serveis l'expansió de les multinacionals i reivindica la necessitat de construir un model de “telemàtica antagonista” des del sud i la utilització de programari lliure. A més adverteix que les noves tecnologies no basten per modificar pràctiques profundament arrelades en les velles formes de fer política. En el 2000 va participar en el hacklab Cielito Lindo creat al barri de Lavapiés de Madrid. De 2000 a 2006 va dirigir la col·lecció de fascicles Linux Fàcil i la revista mensual Mundo Linux dirigida a programadors professionals, la primera dona que dirigeix una publicació entorn del programari lliure. En el 2006 és una de les fundadores de la cooperativa Dabne dedicada al desenvolupament i implementació de projectes basats en programari lliure on està especialitzada en la gestió de projectes tecnològics i comunicació, accessibilitat i gestió de continguts digitals. En 2009 va formar part de la creació del grup que fins a 2013 va emetre el programa Una línea sobre el mar en Radio Circulo, del Cículo de Bellas artes de Madrid un espai dedicat al que denominen filosofia de garatge. En 2010 va publicar l'article “Qué piensa el mercado” en la revista Espai en Blanc sobre com les noves tecnologies estan transformat els models de negoci i els mercats. En 2012 va publicar El kit de la lucha en Internet on analitza la nova política que sorgeix a partir d'internet que estem en un món en el qual la possibilitat de mantenir el control i el poder sobretot el que esdevé és absurda i pueril i que el món al que ens porta Internet és un món d'ambigüitat, incontrolabilitat i obertura. Una forma de pensar i de fer molt allunyada del tradicional command and control característic de la vella política. No es tracta que uns cuidin de tot, decideixin per tots, sinó que entre tots aconseguim trobar els mitjans per afrontar problemes i oportunitats.

mitologia

Anaconda (títol original: Anaconda) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Luis Llosa, estrenada el 1997 i doblada al català. Un equip de rodatge s'aventura pel riu Riu Amazones, al Brasil, per rodar un documental. Tot va bé fins que la tripulació embarca a bord un aventurer de nom Paul Sarone, caçador d'una de les majors serps del món: l'anaconda. El nou passatger desvia el vaixell cap a una regió on aquests animals abunden. El que hi descobreixen no és una serp ordinària, sinó més aviat un depredador mortalment perillós que sembla impossible de vèncer. L'anaconda és efectivament una serp molt perillosa però no es desplaça amb la rapidesa i l'agilitat (i fora de l'aigua encara menys, és incapaç escalar els obstacles) que se li veu a la pel·lícula: caça amb emboscades. D'altra banda, no s'empassa més que una presa cada sis mesos. Més tard a la pel·lícula, el dolent intenta d'atreure l'anaconda posant sang de simi sobre els herois, mentre que la serp localitza les seves víctimes per la calor. James Berardinelli va escriure a movie-reviews.colossus.net que la pel·lícula li agradaria si fos encara un nen. Criticava com a "fins" ("thin"), els personatges i com "sense interès". Les imatges animades per ordinador de la serp les trobava convincents. Roger Ebert marcava la pel·lícula al Chicago Sun-Times de l'11 d'abril de 1997 com a "Conversa|Entreteniment|Manteniment per un públic ampli|ample|extens". Lloava la direcció de Luis Llosa i la representació de Jon Voight.

mitologia

Les orèades (en grec antic Ὀρεάδες), orestíades o orodemníades van ésser nimfes que protegeixen les muntanyes, d'acord amb la mitologia grega, i acompanyaven Àrtemis (o Diana). Segons Estrabó hi havia cinc orèades mentre que Virgili, a l'Eneida, parla de mil orèades seguint a Diana. Entre les més conegudes trobem Eco (muntanyes de Citeró), Cal·listo (transformada en l'Ossa Major) o Britomarte (mont Dikti). Solen viure a les muntanyes però, de vegades, les nimfes caçadores podien trobar-se a altres indrets, com per exemple a les grutes de les nimfes dels rius i del mar, en escrits de Virgili. Formen part de la vida dels déus i dels humans. Són mortals, però viuen de l'ordre de milers d'anys. S'alimenten d'ambrosia, com els déus, i pot ser aquesta la causa de la seva llarga vida, i també de castanyes, glans i mel, sent els primers mortals que van deixar de menjar carn d'altres mortals, i en particular carn d'humans. Hi ha diferents opinions dels seus orígens, segons els autors, sent una de les més esteses que són «filles de Zeus» o del seu equivalent romà Júpiter. Segons Homer tenen el mateix origen que les nàiades. Són educadores d'alguns déus, com per exemple Bacus, a qui acompanyen sempre als seus seguicis. Ballen a les muntanyes i les roques, vessant i fent créixer els dons de Bacus i de Ceres (Vegeu també Bacants). Tenen cura de les muntanyes, els terrenys salvatges, els boscos, els arbres i de vegades els animals salvatges, que també poden caçar. No s'ocupen en canvi dels animals domèstics ni dels pastors. Són estimades i acompanyades per Hermes i els sàtirs. Els antics grecs pensaven que cada element, herba, arrel, fruit de l'arbre o de la terra, entre d'altres, tenia una divinitat pròpia, de manera que algunes tenen noms diferents segons el nom propi de la muntanya o del llac que protegeixen, per exemple, o també segons cada element de la natura. Així, per exemple, les orèades o orestíades podien referir-se específicament a les muntanyes, les dríades als boscos i selves i les hamadríades a un arbre en particular, naixent i morint amb ell.

vilaweb

L'equip de futbol dirigit per Pep Guardiola, el Manchester City, va guanyar anit la copa de la lliga anglesa en vèncer per zero gols a tres l'Arsenal. El partit era marcat per la polèmica decisió de la Federació anglesa de futbol d'expedientar l'entrenador català per lluir un llaç groc en suport als presos polítics, motiu pel qual milers d'aficionats del seu equip se'n van posar un en solidaritat. En acabar el joc, Guardiola va insistir en la conferència de premsa que continuarà portant el llaç groc. El tècnic va dir que acceptaria qualsevol mena de comentari de la federació, però va deixar clar que el seu comportament no és cap falta de respecte envers ningú. ‘Si trenco les normes, accepto la sanció. Sóc un ésser humà, això és terrible per a la humanitat', va dir. ‘Porto el llaç sempre amb mi i serà així fins al final perquè no es tracta de polítics, sinó de democràcia. Es tracta d'ajudar una gent que no va fer absolutament res.' Guardiola va comparar la situació a Catalunya amb la política britànica dels darrers anys, quan s'han fet els referèndums del Brexit i la independència d'Escòcia. ‘Això demanen, i ara són en presó preventiva', va dir sobre els presos polítics.

bios

Montserrat Sagarra i Zacarini (Barcelona, 1925) és una fotògrafa catalana. Bibliotecària de formació, va deixar aquesta professió per convertir-se en la primera professional catalana de la fotografia durant la dictadura franquista. L'any 1963 va establir l'estudi fotogràfic al carrer Domènech. Pionera a incorporar-se en una professió acaparada llavors pels homes, també va introduir innovacions formals en la fotografia catalana. Per exemple, va ser de les primeres persones a treballar en color, després de fer-ne un curs a Alemanya l'any 1963 i d'incorporar un laboratori de color al seu estudi. D'altra banda, el 1966 es va convertir en una de les primeres fotògrafes a introduir la modalitat de fotos mogudes. Amb motiu d'una exposició a Grifé i Escoda (1966) va utilitzar aquesta tècnica en unes imatges de curses de braus. Els laboratoris, sense entendre'n la proposta, es negaven a revelar-li les fotos. Els temes que més li han interessat han estat la cultura popular catalana, el món rural i la fotografia geogràfica. Durant molts anys va treballar com a fotògrafa de Pau Vila, alhora que li feia de xofer. Són seves les fotografies del llibre La casa rural a Catalunya i ha fet també gran part de les fotos de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Pensa que dedicant-se a la fotografia ha pogut fer la vida que desitjava. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Es tracta del material que l'autora va descartar de tot el que produí per encàrrec d'Enciclopèdia Catalana per a la Geografia Comarcal de Catalunya. Ofereix una visió àmplia del país; esglésies, monestirs, pobles i ciutats, edificis emblemàtics, llocs, d'interès, natura i paisatges. Tanmateix s'inclou una petita col·lecció de retrats de consellers de la Generalitat Republicana. El darrer ingrés correspon a material de diverses publicacions de l'autora.

books

Vagant sota els ombratges odorants dels grans sapins i cedres, polsats per una aura melodiosa, com un vol d'àngels; per una praderia, dolça al peu, florida de safrà; en solaç i conversa, de dos en dos o de tres en tres, trobaren els monjos, Sants i Santes, qui els feien una graciosa salutació. Tots ells eren bells de veure i polidament abillats. Però ningun d'ells els va dir res, sinó Henoc i Elias, els quals eren vilment vestits, amb grosses vestedures de sac, a guisa d'ermitans. I de veure els monjos advinguts, molt s'alegraren, i els saludaren afectuosament i els demanaren de noves. Sant Brandan, el capitost de l'expedició, duc i guia dels monjos errants, els respongué i els va dir com eren partits del cenobi, per gran amor enyorívola de la Terra de promissió, i com en el viatge septennal havien trobades malanances i ventures. I el mateix abad els demanà qui eren ells ni qui era aquella altra gent qui per allà vagava. I el més ancià d'ells dos i el qui portava el sac més gros, sí obrí la boca a semblant parlament: -Nosaltres dos som profetes: aquest és Elias i jo som Henoc. Dret, enmig d'una plaça, abans que el diluvi fos, jo predicava al poble i el sermonava de la fi del món, i li explicava com Déu havia comanat a Noé que fes l'arca per ésser ell i sa família, escàpols de la pluja i del davassall de les catarates imminents. I moltes més coses bones encara deia. I veu's aquí que, arribat el temps, un jorn dementre al poble incrèdul predicava, foren sobtats de llampegueig i tronadissa; i jo, així vestit de sac, com me veig, oí sobre ma testa esclafir un tro fortíssim, i em vaig sentir abraonat no sé per qui, i em viu portat en aquest lloc, i fou-me dit: -Estigues aquí, fins a tant que vindrà l'Anticrist, el qual, voldrà raure de la faç de la terra la fe del Crist, amb sermons i amb miracles, amb benanances mundanals que prometrà, i amb turments que farà patir. Llavors tu novellament seràs tramès al món, i el convenceràs de falsedat i de pecat el reptaràs, i amb ell lluitaràs baronívolment i retràs a Déu testimoni, remembrant el Vell Testament. Quan Henoc hagué dites aquestes coses, callà; i Elias digué: -Jo som aquell gran profeta, del qual, en molts indrets i bells, parla l'Escriptura. Ja feia temps que el món era estat renovellat, i eren ja ben eixutes les aigües del diluvi. Un dia jo predicava, voltat de poble, i sobtadament vingué del cel un llamp encegador i jo em sentí arrabassat per sa urpa de foc i emportat en el tro de ses ales acérrimes; i deixat en aquest paratge noble; i fou-me comanat que d'aquí no em departís, fins a tant que Déu trametrà el fill de la perdició, el Dragó de Babilònia, ço és, l'Anticrist; el qual molts profetes profetaren, i no res menys Sant Joan l'Evangelista en l'Apocalipsi. La qual és una visió que li aparegué, quan estava transportat i esbaleït la nit de la Cena del Senyor, per la greu fellonia que n'hagué quan oí que Judas lo traïria. Vius i sans nosaltres dos, amb aquestes mateixes vestidures de drap vil, aquí estarem fins que el dit temps de la vinguda de l'Anticrist sia arribat. I del temps ençà del nostre transportament, no hem menjat ni begut res, ni dormit; ni hem tornat a veure fosca ni hem tinguda malaltia ni qualsevulla altra cosa desplaent. Sempre és de jorn clar, com ara veis, i el temps sempre és temperat, ço és, primavera. I no ens reca gens d'estar-nos aquí tant n'és l'estatge delitós per l'aire pur, per les pedres precioses, per les herbes balsàmiques, per les flors odorants, per les aus cantadores qui mai callen. I tals serem el dia que d'aquí ens partirem, com érem el jorn que hi arribàrem. I no serem més vells ni més febles, i no perdrem un cabell del cap ni un pel de l'esquena. D'ençà que nosaltres som aquí, altres pelegrins són arribats i s'hi varen estar fins que a Déu va plaure. Vosaltres haveu d'estar-hi quaranta dies i no pus. Anau i vejau ço que us placia.- Els monjos se n'anaren, vagant sense camí cert, i trobaren velles fontanes molsoses que infantaven rius, i rius que en mil rierols se departien, trobaren frescors opaques i belles valls per on corrien, lliscant amb peus d'argent, els flumicells reguívols. El procurador acompanyava'ls per tot arreu. Però els monjos tenien desig molt viu de veure l'arbre d'on Adam collí la poma, ço és, l'arbre de la ciència del bé i del mal, l'arbre de la vida. A Déu no plagué que el veiessin. Ni fam ni set sentien, ni ninguna altra cosa que els fos desplaer ni enuig. Vera cosa és que un dels monjos volgué gustar, mes no per set que hagués, l'aigua d'aquelles fonts; i en trobar una font ja bevia de l'aigua. L'aigua que bevia de continent s'evaporava en suor, que per altre conduit corporal no eixia. I encara tocava aquelles herbes suaus qui li embaumaven les mans i palpava la seda viva de les flors i les fulles dels arbres meravellosos. Camina caminaràs trobaren una bella selva espessa d'arbres. Central i immens senyorejava aquella foresta un arbre insigne, de fulles blanques com la neu, daurat i carregat de fruites grogues. I en el cim d'aquest arbre hi havia un enorme plomall, ço és, un aucell grandiós semblant al paó en el coll i en la cua i en les ales; pero la grandària era deu voltes major. I cantava amb sobirana dolçor un càntic més dolç que la mel i la bresca. I el seu càntic era de veu humana i de versicles de salm: Quis similiter tui, Domine Deus, quis similiter in virtute est qui faciat magna opera virtutis? Tu solus qui regnas in aeternum (Qui és semblant a Vós, Senyor Déu, qui és semblant a Vós en la virtut, qui fassi grans obres de virtut? Vós sol qui regnau eternament).

bios

Alícia Gili Abad (Terrassa 14 de maig 1966) és una escriptora catalana. Ha escrit principalment novel·les, incloent novel·la, novel·la fantàstica i juvenil, però també conte, Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals destaquen el Premi de Narrativa juvenil Premi Columna Jove. Alícia Gili és Medievalista especialitzada en Història d'Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a edició de diversos llibres de reculls de relats d'autoria compartida, amb títols com L'últim esglaó, Una mort d'amor, Pagava la pena morir, Amor d'amo (Premi Ciutat de Banyoles). Va formar part de la junta de l'Associació de Relataires en Català des de juny de 2010 fins a octubre de 2012 i va participar de diverses publicacions i activitats solidaries com el llibre de relats Joc de guerra, cosa d'infants de la Fundació Akwaba. Des de lany 2012 va ser editora de la revista de literatura de gènere fantàstic i de terror Catarsi. Actualment és editora d'Edicions Secc i porta la coordinació i conducció de diferents clubs de lectura i activitats d'incentivació lectora dins de la Xarxa de Biblioteques en diferents poblacions.[cal citació] La seva primera novel·la, Iskander, un viatge a la màgia dels llibres (Premi Ciutat de Lleida 2006) va ser publicada al 2008 i al 2010 va sortit la seva segona novel·la, Premi Columna Jove: El camí del Bandama Vermell sobre els nens soldats a Costa d'Ivori, ambdues amb coautoria de Sílvia Romero Olea. El seu darrer llibre, en llengua castellana, i amb coautoria amb Carlos Castro és El camino de los ancestros. En el 2018 ha publicat una novel·la jove, de nou en tàndem amb Sílvia Romero i Olea, El donyet perdut d'Edicions Secc. Actualment col·labora amb el projecte el Concili Fetiller, de promoció de narrativa fantàstica d'espasa i fetilleria en català. En aquest projecte ha participat en relats curts en el llibre El quest del Concili Fetiller: Masmorres i Les cròniques del Concili Fetiller: Arcana

books

-Si l'estimo?- exclamà ella amb foc. -Ni ho sé, perquè no sé pas lo que és estimar una persona de fora casa, ni tinc termes de comparació amb què expressar-me; només puc dir-li que n'estic corpresa des de què el vaig conèixer, que no més penso amb ell nit i dia; que em sento amb ell tan identificada, que ses paraules, sos conceptes i ses doctrines m'entren a dins com cosa pròpia; que el veig gran, molt gran, per sobre de mi i per sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan petits que fins me féu llàstima, despertant-se'm un sentiment de fonda commiseració que em mou a estimar-vos més del que us estimava, amb el desig de veure-us grans com ell, igual que aquella mare que sent augmentar son amor envers el nen malaltís i neulit, després d'admirar la robustesa i plenitud dels altres. Perquè en bona veritat me sembla que tots som malalts, tots som raquítics i disminuïts, i sols ell és sanitós i ple de vida, i al veure-li escampar arreu aquesta salut, oferint-la a dojo, al veure tothom abocar-se a la font del seu remei, me'n sento plena d'admiració, sense mica de gelosia, compadint caritativament als que es neguen a beure en la seva font. I quan penso que ha posat els ulls en mi, convidant-me a associar-me a la seva obra, no puc menys que beneir a Déu, pregant-li sols que em faci digna d'ell. En mig del trastorn que li produí a don Eudald l'exaltament de la seva filla, començà a entreveure un món nou; aquell món del qual sovint n'havia sentit rafagades i ecos confosos, que prevenia per fantasies i veus de boigs, arribant a compendre una existència moral superior a la vulgar i instintiva en què fins ara havia viscut. Perquè fins aquells sentiments de família que havia fruït i aquelles pràctiques cristianes que l'havien fet gosar en sa vida patriarcal, eren sensacions que, ben considerades, no li entraven gaire més fondo que els egoismes de la carn. Llarga estona estigué contemplant a sa pobra filla que, amb la cara llagrimosa caiguda sobre el pit, semblava gosar-se en les pròpies amargures i fins trobar dolces les fiblades que li partien el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments anessin adquirint una perfecció desconeguda, pressentí aquelles dolceses del dolor resignat, dolceses inexplicables, que sols és dat assolir-les a les ànimes redimides de les misèries del món. I el nou curs de sos sentiments, esterrejant les crostes d'egoisme que encara entelaven son amor de pare, deixà aquest al descobert i triomfà, no podent resistir ja la temptació d'atraure sa filla sobre son si. -Tant l'estimes?- repetí amp veu baixa i tremolosa. -Sí!- respongué ella amb tendríssim esclat. Allavors ell començà a amanyagar-li la testa, desembullant els abundosos rinxos que li tapaven la cara, separant-los poc a poc a una l altra banda, acabant per estampar-li un òscul al front. Com la sensitiva es reviscola al bes del sol ixent, així aquella ànima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, a l'escalf de la besada paternal, i la mirada de sos grans ulls blaus se creuà amb la de son pare, que la contemplava embadalit. Animada amb aquelles mostres d'entendriment, alçà els braços, passant-los-hi per sobre les espatlles, i allargant el coll, refregà ses fresques i humides galtones amb les d'ell, decaigudes i pansides.

vilaweb

En els darrers anys ha crescut l'interès per la utilització de la literatura en el context mèdic amb diferents objectius. En primer lloc, fer-ne ús com a instrument pedagògic en estudiants de medicina ha permès millorar competències professionals necessàries però difícils d'assolir en la formació biologista tradicional. En segon lloc, les narracions dels pacients han esdevingut un element de gran interès per comprendre la vivència de les malalties. Finalment, es va reconeixent la utilitat de les obres literàries com a instrument adjuvant en la millora de la qualitat de vida dels pacients. En conclusió, la literatura constitueix un element de gran interès formatiu i pot millorar la relació amb els pacients perquè permet comprendre millor els aspectes emocionals de la seva malaltia. Una llarga relació bidireccional Medicina i literatura comparteixen nombrosos elements per sentir-se còmodes l'una al costat de l'altra. La medicina té com a objectiu principal l'alleujament dels patiments humans, ja sigui curant les malalties o almenys esmorteint els símptomes que són motiu de sofriment en els que les pateixen. La literatura té múltiples objectius, però un dels principals és descriure allò que causa preocupacions als humans i que sovint és també motiu de patiment. Així, algunes de les obres màximes de la literatura universal estan dirigides a explorar aquestes situacions i a interpretar les conductes dels éssers humans en situacions més o menys límit. Això és evident quan considerem els arguments de les obres de Sòfocles, Shakespeare, Cervantes, Tolstoi, Ibsen o Montaigne, entre altres. Per què la medicina s'interessa per la literatura? Hi hauria múltiples raons per explicar-ho. En primer lloc, cal recordar que els metges han estat tradicionalment persones il·lustrades i, de fet, van ser dels primers professionals a ser formats en les universitats occidentals des del segle XIII. En segon lloc, l'experiència clínica és sovint massa intensa per comprendre-la i acceptar-la només seguint patrons exclusivament biològics. Finalment, la narració permet incloure matisos absents en el discurs mèdic tradicional. Llig l'article sencer al web de Mètode Josep Eladi-Baños i Elena Guardiola Què és Mètode?

vilaweb

El parlament britànic reprendrà les sessions demà a dos quarts de dotze. Ho ha anunciat als mitjans el president de la Cambra dels Comuns, John Bercow, poca estona després de saber-se que el Tribunal Suprem del Regne Unit havia declarat ‘il·legal, nul·la i sense efecte' la decisió del primer ministre britànic, Boris Johnson, de suspendre el parlament de Westminster durant cinc setmanes. ‘Els jutges han de protegir el dret i el deure del parlament de reunir-se en un moment crucial per examinar el govern i demanar explicacions als ministres', ha dit Bercow en un comunicat. El Suprem ha determinat, en primer lloc, que tenia competències per a pronunciar-se sobre la qüestió, perquè entenia que analitzar els límits d'aquesta mena de suspensions era també una ‘qüestió dels jutges' i que no formaven part únicament del debat polític. I ha sentenciat que la pròrroga de les vacances parlamentàries de Westminster que va fer aprovar Boris Johnson perjudicava l'activitat legislativa i que no hi havia cap justificació per a una mesura que podria tenir conseqüències ‘extremes' per a la democràcia. Els onze magistrats del tribunal consideren que no és ‘una suspensió normal', pel temps triat pel govern, en la mesura que l'activitat no es reprendria fins al 14 d'octubre, quinze dies abans de la data del Brexit. El Suprem diu que ara correspon a les cambres dels comuns i dels lords decidir què fer. Johnson havia forçat que s'allarguessin les vacances parlamentàries per mirar de blocar qualsevol intent de la cambra d'impedir un Brexit sense acord. Tanmateix, el dirigent conservador va perdre la majoria parlamentària i l'oposició i diputats díscols van imposar-li una llei que prohibia una sortida de la Unió Europea sense acord. Peticions de dimissió L'oposició laborista i els partits nacionalistes d'Escòcia i Gal·les ja han demanat la dimissió de Johnson. ‘Convido Boris Johnson a considerar la seva situació i esdevenir el primer ministre amb el mandat més curt mai vist', ha dit el dirigent laborista Jeremy Corbyn. ‘Obeïu la llei, retireu l'opció d'un Brexit sense acord i fem unes eleccions per a elegir un govern que respecti la democràcia, l'estat de dret i retorni el poder a la gent', ha afegit. La portaveu dels independentistes escocesos de l'SNP, Joanna Cherry, ha dit que Johnson havia ‘de tenir la valentia de dimitir'. ‘La seva situació no és sostenible', ha remarcat. La cap del Plaid gal·lès a Westminster, Liz Saville Roberts, ha acusat Johnson d'haver actuat com un ‘dictador, tancant la democràcia per evitar l'escrutini públic': ‘No hi ha cap dubte que el primer ministre ha de dimitir immediatament i que s'ha d'aturar un Brexit dur d'una vegada.'

books

-Basi, cadascú al seu lloc!- cridà en Montbrió, separant-se dels que joiosament li donaven la benvinguda. I enfilà l'ampla escala amunt, saltant els graons de dos en dos. Mig enlluernat per l'esclat de sol que deixava a fora, a penes s'adonava de l'ombra graciosa d'una dona que, mig esvaïda sobre el catxapit de ferro, l'esperava al replà de davant del vestíbul. La llum que queia de la claraboia, il·luminant-la pel cim de la testa, feia joguinejar, com una boirada de primavera, una tofa de cabells artísticament descuidats sobre son front. Sos ulls, encesos per l'insomni i les angúnies, brillaven plorosos sota ses negres celles, i sa boca, tristament plegada, no jugava quasi amb els clotets d'aquelles galtes abans tan xamoses i ara ben desmaiades. Ses mans s'allargaren dolorosament vers el jove, que, adonant-se'n, es parà corprès. Aquella malencòlica visió de linies ascètiques i pures, de tal manera transparentava els sofriments de l'ànima aclaparada per un dolor sense expansió, que, malgrat sa bellesa, que sintetitzava totes ses aspiracions i follies d'artista enamorat, li produí un sentiment de pietat profundíssima. Més, encara, quan sentí sa veu dolça i baixa com un sospir que li deia: -T'he vist venir i aquells trets se m'han clavat al mig del cor, penedint-me greument d'haver-te cridat. Perdona'm, que no pensava posar en perill la teva vida. Has pres mal, estimat del meu cor? -No, hermosa- féu ell, prenent-li ambdues mans i rabejant-se dins la dolorosa serenitat de ses mirades. -No, hermosa; allò eren salves que galejaven la bona arribada del teu enamorat. La delicada transposició del jove féu somriure amargament la donzella.

books

Se'n anava!… Se'n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia. La primavera esclatava; l'immensa plana fins llavors coberta d'una patina de boira, de fredor, de quelcom glaçat que s'arrapava a la terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enllà s'aixecaven, ratllant la monotonia d'aquell grandiós horitzó; l'immensa plana fins llavors mig morta, es deixondia, s'esparvillava, esmaperduda entre la son del fred que se'n anava i la vida de l'estiu que venia. El cel era blau pur, somrient… ni una boira, ni una taqueta en sa superba arcada… I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra per on divagava somort un alè de desvetllament, passava voluptuós, refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d'esclats de festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i esclatar. Tot era animació, tot feia pensar en demà, un demà alegre, interminable, un demà blau, sense núvols ni boires, com aquell cel… Tot feia pensar en la Vida… i, no obstant, ell pensava en la Mort. -Se'n anava!… Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia. I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra, retallat sobre el cel blau… el cap acotat… l'esquena en cercle, com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava… aquell pes que a bon segur l'hauria estenellat per terra, si no hagués estat aquell bastó, nuós com ell, com ell revellit i encorvat, però encara ferm, que l'aguantava. Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que el dia més impensat s'esfondraria… I no obstant, els anys havien passat, el pont es tenia ferm… i ell se'n anava. I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria… i el veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar amb la noia… la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual aquell prat on començava d'apuntar-hi el verd naixent de l'herba, amb aquells plàtans altíssims d'entortolligat brancatge, per on, saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes verdes, i el veia igual, allà al fons, tot i petit, com una miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta, amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la mateixa impressió de pessebre que li feia aquell paisatge llavors… en aquell temps, sols que aleshores aquella impressió anava acompanyada d'un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de Novembre… entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a l'entrar-hi havien de sortir els vells d'aquell temps, que havia de sortir ella, tan fresca i riallera… Tot restava igual, tot hi restaria… i, no obstant, tots se n'havien anat… i ell se'n anava!…

mitologia

Kato Simi (en grec, Κάτω Σύμη) és un poble i una comunitat local de Grècia situat a l'illa de Creta. Pertany a la unitat perifèrica d'Iràklio i al municipi de Viannos. L'any 2011 tenia una població de 107 habitants. En aquest poble es troba un jaciment arqueològic, situat a la part meridional de la mont Dikti, a 1.200 m d'altitud, on s'han trobat restes d'un santuari minoic de muntanya —el santuari, però, no se'n situa al cim, com altres santuaris minoics, sinó en un vessant— que va estar en ús des del període minoic mitjà II. S'ha suggerit que ací es duien a terme ritus d'iniciació de joves. La seua importància augmentà en el minoic recent i, posteriorment, continuà usant-se fins a l'època romana. En el període hel·lenístic era un lloc de culte d'Hermes i Afrodita. Les troballes inclouen inscripcions en lineal A, ossos d'animals, ceràmica, taules de libació, figuretes masculines i zoomorfes, espases, escuts de bronze, terracota i argent. A més, s'ha suggerit que se celebraven processons en un camí pavimentat que es dirigia a l'entrada del santuari. Cal destacar que hi hagué un edifici amb unes onze habitacions en el minoic mitjà III-minoic recent I amb un pati pavimentat petit, però després aquest santuari estava a l'aire lliure i mancava d'estructures arquitectòniques associades. Les excavacions, les feu el servei arqueològic de Grècia, sota la direcció d'Angeliki Lebessi, al 1972.

bios

Carme Lluveras Puig (l'Hospitalet de Llobregat) és una entrenadora de basquetbol catalana. Va jugar la temporada 1979-80 al CB Peter Pan Cibes, però a partir de 1980 començà a exercir d'entrenadora en les categories inferiors del CB l'Hospitalet. El 1984 debuta a primera divisió femenina dirigint el Natural Cusí del Masnou, on roman quatre temporades. Posteriorment va entrenar el RC Celta de Vigo, Dorna Godella, CB Xerox Vigo, CD Reus Ploms i Bàsquet Draft Gramenet. El 1995 passà a entrenar equips masculins. S'incorpora al CB Aracena (1995-99), ascendint des de la segona categoria catalana fins a la Lliga EBA. La darrera temporada aconsegueix el títol de Lliga Catalana EBA i el tercer lloc en la fase final de la categoria. La temporada 1998-99 fou nomenada millor entrenadora amateur per l'ACEB. El 2000 fitxa per la Universitat de Barcelona BF, on assolí un títol de Lliga femenina el 2003. El 2005 fitxa per l'Unicaja Màlaga per a formar part del cos tècnic de Sergio Scariolo i al gener del 2006, el Ros Casares de València la incorporà com a mànager general, càrrec que exercí fins a la desaparició del club el 2012.

books

Encara que aquest bé de Déu de coses varen ser dites en no gaires minuts, jo temia pel pobre malalt i per la mateixa força expansiva de la tia Paulina: vaig aprofitar un moment de calma per a acomiadar-me. La tia Paulina es manifestà molt joiosa de haver feta la meva coneixença. Jo, per part meva, vaig correspondre amb tota la cortesia de què disposava. En Víctor Buxareu m'acompanyà fins a la porta el reixat, i mentre baixàvem les escales jo li vaig dir: -Caram, caram, Víctor! ¿Sap que té una parenta envejable? En Víctor somrigué, i contestà, amb resignació: -Pobra tia Paulina! És la germana petita de la mamà (al cel sigui). -I viu amb vostès? -No, encara que tot el dia se'l passa a casa nostra! I, després d'un silenci enutjós afegí: -És una mica especial, com haurà pogut veure; però ens estima molt.

bios

Àngels López Artiga (Massamagrell, 10 de abril de 1939) és una compositora, cantant, pianista i pedagoga valenciana, membre del Consell Valencià de Cultura. Va iniciar els seus estudis de piano, harmonia, contrapunt i fuga, composició, cant i declamació lírica a València, obtenint les màximes qualificacions, premis extraordinaris final de carrera i el Premi Mercedes Massi al millor expedient acadèmic. Posteriorment va estudiar virtuosisme de piano al Real Conservatori de Madrid, a l'Akademie von Musik de Graz i al Mozarteum de Salzburg. Com a compositora té editades, obres simfòniques, òperes, sonates, cicles de cançons, obres per a piano i música de cambra. Les seues composicions han estat estrenades a Holanda, Bèlgica, Àustria, Alemanya, Canadà, Estats Units, Dinamarca, Rússia i Itàlia entre d'altres països, per solistes tan famosos com Sir Walter Boeykens, Enrique García Asensio, Steven Mead o Dimitar Furnadjiev. Convidada per la Universitat Harvard (Cambridge, USA) per presentar les seues composicions, ella mateixa va interpretar la seua obra vocal i pianística efectuant l'estrena mundial de la primera sonata que s'ha escrit en la història de la música per a veu i piano. La seua òpera "L'adéu d'Elsa", amb llibret d'E. Quiles, es va estrenar a Broadway (New York, USA) interpretant ella mateixa el personatge d'Elsa. Ha impartit al Conservatori Superior de Música de València la classe de Repentització instrumental, Transposició i Acompanyament, publicant el material per al temari amb el llibre Escuela del bajo cifrado, on ha estat catedràtica numerària. També ha sigut directora de l'Institut de Musicologia de la IVEI de la Generalitat Valenciana i membre del Consell Assessor de les Arts de la Universitat internacional de València El 5 de juliol de 2018 va ser nomenada com a membre de Consell Valencià de Cultura.

bios

Anna Maria Tugas i Masachs, apareguda en castellà en els registres esportius com Ana María Tugas o simplement Ana Tugas, (Badalona, 7 d'abril de 1911-Barcelona, 28 d'agost de 2015) fou una atleta catalana de la dècada de 1930, campiona de Catalunya i d'Espanya en la modalitat de llançament de pes i de javelina en diversos anys. Brodadora de professió. Fou iniciada en l'atletisme pels seus dos germans, Felip i Josep, que també foren atletes destacats, campions d'Espanya en alguns proves d'atletisme. El 1928, quan tenia 17 anys, va començar els primers entrenaments de llançament de pes, disc i javelina al Club de Futbol Badalona. Va ser la primera dona atleta en representar el club badaloní arreu de Catalunya i d'Espanya, i també la primera que obtingué una llicència de la Reial Confederació Espanyola d'Atletisme. Va participar en els primers campionats femenins d'atletisme espanyols organitzats per la Societat Atlètica de Madrid. Se celebraren a la capital espanyola el 24 d'octubre de 1931, i va quedar primera en la competició, quelcom que va fer que fos rebuda i felicitada per Francesc Macià al Palau de la Generalitat. Hi seguí participant en els següents anys fins al 1936. A les competicions era especialista en diverses proves de llançament, però va destacar especialment en la de pes. Fou campiona de llançament a Catalunya de 1931 a 1936, i d'Espanya el 1931, el 1933 i el 1935; també fou campiona de javelina el 1935 i de disc el 1936, amb una marca de 22,97 metres. En la modalitat de pes, de fet, es va convertir en una recordwoman de Catalunya i d'Espanya, de 1931 a 1936, la seva marca va passar dels 8,19 als 9,77 metres; la marca no seria superada per una altra atleta fins al 1966. El 1933 formà part de l'equip català que va anar a Albí i, per la seva destacada actuació, la federació francesa d'atletisme li va imposar la Medalla de Joana d'Arc. Després del campionat del 1936 s'incorporà al grup d'atletes femenines de Palestra, dirigit per Pompeu Fabra, per participar en l'Olimpíada Popular, que finalment no se celebrà. Va finalitzar la seva carrera amb l'esclat de la guerra civil espanyola el 1936, poc després dels campionats d'Espanya d'aquell any. La seva carrera, tot i que curta fou brillant, i el 1987 li valgué un reconeixement públic, la Generalitat de Catalunya li va atorgar una medalla de Forjador de la Història Esportiva de Catalunya, que es lliurava aquell any per primera vegada. D'altra banda, la ciutat de Badalona la va homenatjar atorgant-li un carrer a la ciutat, al barri de Montigalà, en acord aprovat el 1992, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

bios

Nuria Belén Salido Reyes (Alacant) és una exgimnasta rítmica valenciana que va ser component de la selecció espanyola en modalitat individual. Va ser campiona d'Espanya en la categoria infantil en 1981 i d'honor en 1985. És germana de la també exgimnasta rítmica Jéssica Salido. Es va iniciar en el Club Atlético Montemar d'Alacant. En 1980 va ser 4ª en la 3ª categoria del Campionat d'Espanya Individual, celebrat a Alacant. En 1981, va ser campiona d'Espanya infantil en el Campionat d'Espanya Individual, disputat a Pamplona.[cal citació] El 1985 va ser convocada per Emilia Boneva per formar part de la selecció nacional de gimnàstica rítmica d'Espanya en modalitat individual. Aquest mateix any va ser 10ª en la I Copa Internacional Ciutat de Barcelona i gimnasta suplent en el Campionat Mundial de Valladolid. Al desembre de 1985, amb sols 13 anys, va ser campiona d'Espanya en categoria d'honor a Cadis. En 1986 va participar en la II Copa Internacional Ciutat de Barcelona, sent 7ª, el torneig de Maco de Compostel·la (Filipines), aconseguint la 6a plaça, i en el de Corbeil-Essonnes (França), on va ser 29a.[cal citació] Després de la seua retirada, es va formar com a Entrenadora Nacional de Gimnàstica Rítmica, Diplomada en Magisteri (especialitat d'Educació Física) i TAFAE (Tècnica en Activitats Físiques i Animació Esportiva).[cal citació] Com a entrenadora de gimnàstica rítmica, ha treballat en el Club Atlético Montemar, en diferents col·legis alacantins i en el Patronat Municipal d'Esports d'Alacant. A més, ha estat entrenadora de l'equip nacional júnior de gimnàstica rítmica per a 4 Campionats d'Europa. En el Club Atlètic Montemar ha dirigit a gimnastes com Jennifer Colino, Marta Linares o Isabel Pagán. En l'actualitat segueix sent entrenadora en el Club Montemar, del que és directora tècnica la seua germana Jéssica. Amb ell ha aconseguit nombroses medalles a nivell provincial, autonòmic i nacional. El 1985 obtingué el premi a la Millor Esportista Femenina de 1985 en els Premis Esportius Provincials de la Diputació d'Alacant (1986).

vilaweb

Simpatitzants del València CF, del Vila-real CF i del Llevant UE han deixat la rivalitat de banda per unir-se per una causa comuna: l'ús i la normalització de la llengua dels equips de futbol. D'aquesta manera ha sorgit Juga en Valencià, una associació que impulsa accions perquè el català tingui més visibilitat en el futbol. Volen estendre-ho a l'afecció però també als estadis i, fins i tot, a les plantilles dels clubs. Tot va començar fa uns mesos, a partir d'una proposta de Plataforma per la Llengua al País Valencià sorgida dels afeccionats. Una manera d'aparcar les diferències ideològiques i competitives per centrar-se en la defensa de la llengua. A partir d'un grup de WhatsApp, els seguidors dels equips van començar a reunir-se i, finalment, el passat 4 de juliol van constituir-se com a associació. Ara són una trentena de persones, però aspiren a aglutinar molta més gent. Algunes penyes també hi han volgut participar, és el cas de la Tòtil del Llevant i la Colla Blanc-i-Negra. A les comarques de l'Alacantí i del Baix Vinalopó, també s'hi han afegit els seguidors de l'Hèrcules CF, de l'Elx i del CE Castelló. Ara són en període d'inscripció dels socis.

books

-De franc. Però a tu sol i que ningú ho sàpiga. -Visqueu molts anys. No tingueu por: ningú haurà esment des nostre tracte. Sóc reservat com sa mort. Oh! ¡i que em sabria greu que en Pau pogués goldir-se'n! -Ai, ai! per què? -Perquè ès una mala pua. ¡Si el sentíssiu, com xarnega, pes fogons! ¡Maleeix cel i terra, i malparla des vostro pare, i fins de vós i tot! -De mi? -Ui, ui!… -I què en diu?

mitologia

Odin Sphere (オーディンスフィア, , Ōdin Sufia?) és un videojoc d'acció RPG de fantasia amb gràfics en 2D desenvolupat per Vanillaware i localitzat i publicat per Atlus en la PlayStation 2 en el 2007. Conta les entrellaçades històries de cinc protagonistes diferents. Odin Sphere és considerat un successor espiritual d'un joc d'Atlus titulat Princess Crown i agafa alguns conceptes de la mitologia nòrdica. Square Enix llançà el videojoc en Europa el 14 de març del 2008. Odin Sphere té cinc històries. Els protagonistes de cada història són connectats a la reialesa de cada de les cinc nacions guerreres en el món d'Erion. Cadascú d'aquests protagonistes brandeix un 'Psypher', Una arma amb un cristall gran capaç d'absorbir 'Phozons', espurnes d'energia alliberades quan alguna cosa (com un enemic) és mort. Estes cinc històries se solapen i interconnecten, i el protagonista d'una història pot ser l'antagonista d'un altre. Odin Sphere està dividit en diversos capítols, durant els quals la història d'un dels cinc personatges jugables es desenvolupa progressivament. Dins dels actes de cada capítol, el jugador pot obtenir informació relativa a la propera "missió", així com efectuar una compra i venda de les mercaderies abans de sortir cap a la següent destinació.

vilaweb

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha argumentat que no deixava que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez ni Joaquim Forn poguessin assistir a la sessió constitutiva del parlament pel gran suport social que tenen els presos polítics. En el text en què denega la petició formulada per tots ells, Llarena diu que deixar-los anar perjudicaria ‘el manteniment de la pacífica convivència' perquè hi podria haver ‘greus enfrontaments ciutadans'. En el fons, el seu argument es basa en el fet que tots ells han tingut ‘un estès suport social', demostrat per exemple en grans manifestacions de rebuig a la presó condicional. A més, el jutge deixa veure en aquesta resolució el ressentiment pel gran suport que tenen també ‘els investigats que han fugit de l'exercici jurisdiccional d'aquest instructor', en referència a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín. En aquest sentit, cal recordar que Llarena va arribar a retirar l'euroordre de detenció contra tots ells enviada a les autoritats belgues tan bon punt va quedar clar que el jutge de Brussel·les no acceptaria d'extradir-los pels delictes de rebel·lió ni de sedició. Llarena passa comptes D'entrada, Llarena recorda que el motiu de la presó preventiva és, d'una banda, ‘evitar la reiteració delictiva', i d'una altra, ‘per la possibilitat que el seu lideratge tornés a manifestar-se amb mobilitzacions ciutadanes col·lectives violentes i enfrontades al marc legal de la nostra convivència'. Diu que el control sobre això es desactivaria si els deixés anar a una sessió del parlament. Per què? Vegeu aquest paràgraf: ‘El comportament delictiu que s'investiga s'ha caracteritzat per una crida a la ciutadania a replicar multitudinàriament la seva desobediència . S'ha impulsat que sectors importants de la població resistissin o s'enfrontessin a una actuació nodrida dels cossos i forces de seguretat de l'estat. No ha mancat una fatxenderia explícita de la seva determinació i perseverança, i de no sotmetre's a les normes més bàsiques de la nostra convivència, apel·lant a una ruptura estructural. I que el substrat de risc perviu avui es visualitza tant per l'estès suport social als investigats que han fugit de l'exercici jurisdiccional d'aquest instructor, com per haver-se impulsat mobilitzacions de desenes de milers de ciutadans que rebutgen explícitament les mesures cautelars adoptades en aquest procés.' Dit això, conclou: ‘Amb aquests precedents i amb aquestes condicions actuals, encarar unes conduccions de sortida i retorn del centre penitenciari, en una data i unes hores determinades, amb un punt de destí i de retorn ben conegut, i de fer-ho amb la garantia que es desenvoluparan sense el greu enfrontament ciutadà que es pogués impulsar o brollar en ocasió del trasllat d'uns presos que susciten el seu suport incondicional, és quelcom que aquest instructor no percep amb la garantia que reclama el manteniment de la pacífica convivència que precisament va justificar l'adopció de la mesura cautelar.'

vilaweb

El cap de llista de Més Compromís al Congrés per València, Joan Baldoví, ha demanat la confiança de tots els valencians que van votar el PSOE i Podem les eleccions passades perquè ‘s'ha demostrat que va ser un vot inútil' i ha reivindicat que el seu partit sí que ha demostrat que sap fer acords. Ha estat avui, en l'acte central de Més País, amb qui Compromís concorre en coalició a les eleccions generals, en què també ha comparat els dirigents del PSOE –Pedro Sánchez– i de Podem –Pablo Iglesias– amb dos ‘cérvols enganxats que han anteposat les sigles del seu partit al bé comú'. ‘La política dels dos cérvols enganxats és la política inútil, que anteposa la testosterona dels cérvols envestint la capacitat d'arribar a acords i que ha jugat amb el vot de les persones progressistes', ha sostingut, davant un aforament de 900 persones segons l'organització, i ha defensat que la política útil, com la de Compromís, ‘és la que sap acordar i gestionar i es posa al servei de la gent i no al servei dels líders'. ‘Nosaltres apel·lem a aquests 450.000 valencians que van dipositar la confiança en nosaltres a les autonòmiques passades perquè no els hem defraudat i hem estat capaços d'acordar i conformar un nou govern. I, a aquests 270.000 valencians que de bona fe van dipositar el seu vot per a Madrid al PSOE o Podem, que s'ha demostrat que van votar d'una manera inútil, els demanem la seua confiança', ha reclamat. Ha afirmat que ja no es creu ningú que Pedro Sánchez no pactarà amb la dreta, per moltes vegades que ho digui i que li recorda al conte del Pere i el llop. ‘Ni un minut més sense govern progressista, sense un govern que regule el preu del lloguer, que derogue la reforma laboral, que ataque l'emergència climàtica i que faça un nou finançament', ha conclòs. Errejón ha assegurat que seria un orgull de poder formar grup amb Baldoví, que ha ‘brillat molt sol i ara ho farà en un grup federal'. Ha qualificat de referent la vice-presidenta del Consell i coportaveu de Compromís, Mónica Oltra, que s'ha preguntat ‘de què serveix tenir les millors idees del món si després no ens posem d'acord per portar-les a la pràctica' i ha sostingut que la política ‘parla molt i escolta poc' i que per acordar ‘s'ha de tenir clar que ningú no té la veritat absoluta i tothom et pot ensenyar alguna cosa'. Segons la seua opinió, ‘això ha fallat aquests últims sis mesos' entre el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, a l'hora de negociar un executiu i ha sentenciat: ‘Hi havia molta testosterona i molt poca oxitocina.' ‘S'han entestat a guanyar un relat i s'han oblidat de la realitat', els ha acusat, i ha assegurat que, si no s'hagués ‘anteposat l'ego a la vida real', hi hauria hagut govern, al mateix temps que ha qüestionat a Sánchez perquè ‘qui en el seu sa judici, podent ser president, dóna una oportunitat al trifachito?' Als seus socis de govern socialista els ha dit que no volen governar contra ells, sinó amb ells, però ha advertit: ‘No toqueu la gent, la terra i el país i partir d'ací, podem acordar.' Per últim, Ribó ha reivindicat que a València ‘canvia la ciutat d'una manera que han d'aprendre els de Madrid' i ha recalcat que volen tenir-hi ‘una gran representació però no oblidar els problemes' que cal reivindicar, com ara el finançament, la xarxa de Rodalia, el deute de la Marina o el túnel passant.

vilaweb

El PSOE ha rectificat el programa electoral que va filtrar-se ahir i que van publicar ElDiario.es i la SER i finalment ha inclòs la plurinacionalitat i el compromís de reformar la constitució espanyola en clau federal. Tanmateix, a diferència del 28-A, el PSOE no descarta ara explícitament l'aplicació de l'article 155, i torna a tancar la porta al referèndum d'autodeterminació. Els socialistes han hagut de sortir al pas de la polèmica provocada ahir perquè el seu programa electoral havia eliminat qualsevol referència a la plurinacionalitat de l'estat espanyol i al federalisme, una proposta que sempre ha estat declarativa i buida de contingut. El programa del 28-A assegurava que ‘ni des del dret a l'autodeterminació ni des d'un estats d'excepció territorial amb caràcter permanent a través de l'article 155 es pot construir el futur'. Ara es limita a dir que en el model ‘integrador' basat en la ‘diversitat, igualtat i solidaritat' que defensen ‘no hi té cabuda un referèndum d'autodeterminació, que el Tribunal Constitucional ha considerat contrari a la constitució i que des d'una perspectiva política provoca el trencament de la societat', sense fer cap referència al 155. Sánchez s'intenta justificar El candidat socialista, Pedro Sánchez, s'ha intentat justificar aquest matí en una entrevista a Antena 3 assegurant que el document filtrat no era el programa definitiu. ‘Clar que incorporarem la declaració de Granada i la de Barcelona al text programàtic', ha dit. Respecte de Catalunya, el text diu: ‘Abordarem el conflicte de convivència a Catalunya impulsant el diàleg entre catalans i també entre el govern d'Espanya i la Generalitat de Catalunya sempre dins del marc de la Constitució i de l'Estatut d'Autonomia'. Assegura que el PSOE s'ha compromès a fer reformes per a millorar l'autogovern, com ara un nou model de finançament. També es compromet a ‘clarificar' la distribució de les competències i a promoure la participació de les CCAA en les decisions de l'estat.

books

Tornava a ensopir-se. Un mosquit! El llum el devia haver atret, i es devia haver escolat pel balcó mig obert. Li gira al voltant del cap. Escolta el seu murmuri, que s'apropa i s'allunya interminablement. Alça la mà per esclafar-lo tan bon punt es deturi sobre el seu rostre. Dues o tres vegades pega infructuosament. Pausa. Temptativa d'adoptar una actitud estoica. És debades. Torna a bufetejar-se sense solta ni volta, posseït, d'una furor sangunària. A la fi es convencé que el mosquit no l'havia ofès ni tan sols tocat. Cantava, seguia cantant al seu entorn. Era, doncs, un líric, i no cap insecte d'acció. De tota manera, En Llucià no podia pas dormir, amb aquella serenata circulant. Es recordà d'una capsa de pastilles insecticides. Per a heure-la, només calia que fes dues passes sense sortir de la cambra. Tampoc li mancaven cerilles. Per què no es resolia a produir la fumera llibertadora? És que per a produir-la amb eficàcia calia que tanqués el balcó: temia que la calor d'aquesta nit de setembre barceloní el sofoqués, i sospesava en sos dubtes quin element era més essencial per al seu son: l'extermini del mosquit o bé la fresca nocturna.

mitologia

Goði o godi (del nòrdic antic: (pl.) goðar, (f.) Gyðja) és un terme que identifica un sacerdot i cabdill tribal a l'Escandinàvia precristiana. El bisbe arrià Ulfilas esmenta el terme en el seu Codex argenteus en idioma gòtic com a gudja, i l'equipara a sacerdot, però en nòrdic antic gyðja correspon només al sacerdoci femení en la seva forma gòtica. A Escandinàvia, sobreviuen testimonis en idioma protonòrdic de la forma gudija en pedres rúniques com la catalogada N KJ65 O a la rundata, i en nòrdic antic a la pedra rúnica de Glavendrup (DR 209) i pedra rúnica d'Helnæs (DR190), ambdues de Dinamarca. Hi ha alguns llocs, com Gudby a Södermanland, Suècia, l'origen dels quals probablement està vinculat als godi. No hi ha altres testimonis històrics llevat d'Islàndia en què el qualificatiu goðar hagi tingut un significat propi. El perfil dels goðar apareix en les sagues nòrdiques com a cap visible, religiós, polític i judicial, en la seva zona d'influència, districte (nòrdic antic: goðorð). El goði, però, no era un cap territorial; més aviat era líder de diversos grups d'interès que contínuament feien plets o negociaven per afavorir el seu estatus. A la Islàndia precristiana, els temples pagans pertanyien i eren mantinguts de manera privada per un hofgoði o sacerdot del temple. Van ser part important en el sistema polític islandès, fins i tot molt després de la introducció del cristianisme. El seu nombre, il·limitat en un principi, es va fixar més tard cap a l'any 964 en tres per cada districte judicial, nombre que es va incrementar en els primers anys del segle xi. La jerarquia d'un goðorð era hereditària i comprometia el clan familiar, encara que no necessàriament havia de passar al fill primogènit. El goðorð podia ser comprat, compartit i fins i tot regalat. Aquesta autoritat va desaparèixer cap al 1262, quan l'Estat Lliure d'Islàndia es va incorporar a la corona de Noruega. El terme goði es fa servir sovint com un títol sacerdotal entre els creients del neopaganisme germànic, especialment el corrent Ásatrú.

books

Ella. -Oh! ¡Aquests sí que s'estimaven de petits! Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats. Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu que tant se li endona? Ell. -Però que no puc mirar enlloc? Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè… no digui… que per Carnestoltes sempre anava amb ella. Ell (molt suau). -I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo? Ella (tota roja). -Jum… Vosteees… Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima? Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap? Ell (amb el cap tort). -De veres?

vilaweb

Pagès Editors presenta una nova col·lecció per donar a conèixer la història i la cultura del conjunt dels Països Catalans. Es tracta de Divèrsia.cat, una sèrie de breus manuals d'història sobre diferents moviments i expressions culturals, socials, polítiques, religioses i econòmiques que han tingut lloc a la societat contemporània. L'objectiu de la col·lecció, dirigida per l'ex-vice-president del govern i filòleg Josep-Lluís Carod-Rovira, és oferir a un ‘públic divers' una ‘aproximació a diferents temes d'interès general', com la maçoneria, la llengua, l'art o el feminisme amb un llenguatge entenedor. D'aquesta manera, i presentada en el marc de La Setmana del Llibre en Català, la col·lecció es començarà a publicar aquesta tardor amb dos primers volums, ‘Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans' i ‘Breu història de la llengua als Països Catalans'. ‘La cultura catalana i la quotidianitat del nostre dia a dia no s'explica només amb una visió regional, sinó que cal una visió global, general, nacional del conjunt del territori', ha afirmat Carod-Rovira. Per aquest motiu, Divèrsia.cat proposa una aproximació transversal a diverses temàtiques arrelades a la societat catalana amb els Països Catalans com a unitat d'anàlisi. El director de la col·lecció ha explicat també que les generacions més joves ‘han crescut amb un marc mental autonòmic', motiu pel qual ha assegurat que hi ha un “dèficit de coneixement general” que ‘valia la pena eliminar' amb aquests títols. D'altra banda, segons la directora de Pagès Editors, Eulàlia Pagès, la immediatesa de la informació i el canvi constant de la societat fan ‘oblidar quins són els orígens de moltes coses', motiu pel qual ha insistit en el fet que la col·lecció Divèrsia.cat s'ha creat per buscar una aproximació general a diversos temes des de les ‘seves arrels' fins a la seva ‘actualitat històrica'. Transversalitat temàtica i territorial ‘És una col·lecció que està oberta a moltes possibilitats temàtiques', ha assegurat Carod-Rovira, i ha afegit que des de la direcció tenen l'objectiu de fer aparèixer als manuals ‘tots aquells temes que cal conèixer' per així també poder ‘transformar' el territori. És per aquest motiu que s'està treballant en la creació de manuals històrics que tractaran temes diversos com el feminisme, l'esperantisme, el comunisme o l'independentisme als Països Catalans, alguns d'ells escrits per personalitats reconegudes com Xavier Domènech, Manuel Forcano o Mireia Boya. A més, Pagès Edicions ha afirmat també que, a més de la transversalitat temàtica, cada manual proposarà també una transversalitat territorial pel que fa a l'autoria. Així doncs, es comptarà amb autors i especialistes procedents de tot el conjunt dels Països Catalans. En aquest sentit, els dos primers volums de la col·lecció són un exemple de transversalitat temàtica. ‘Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, de Jordi Bertran, repassa l'origen de la tradició castellera amb la muixeranga valenciana i ‘Breu història de la llengua als Països Catalans', dels illencs Bernat Joan i Esperança Marí, presenta una síntesi de la història de la llengua des d'un punt de vista global. Format de butxaca per a tots els públics Carod-Rovira ha emfatitzat que l'objectiu de la col·lecció no és ‘arreglar el món', sinó ‘facilitar el coneixement' amb la ‘naturalitat més absoluta'. D'aquesta manera, segons explica la direcció, la sèrie de manuals breus té al voluntat d'adreçar-se a tots els públics amb un llenguatge divulgatiu perquè, així, periodistes, mestres i el públic general interessat en aspectes relacionats amb els Països Catalans puguin trobar en aquests llibres ‘eines' per entendre i explicar temes d'interès. Els manuals es començaran a comercialitzar a partir de la tardor en format de llibres de butxaca i inclouran també una cronologia amb les dates més importants sobre el tema que tracten, a més d'un conjunt de referències bibliogràfiques per als lectors que vulguin aprofundir més en les temàtiques.

mitologia

La llegenda de Dame Carcas és un mite fundacional sobre l'origen del nom de Carcassona. La llegenda té lloc al segle viii, durant les guerres entre cristians i musulmans al sud-oest d'Europa. En aquella època, Carcassona estava sota el regnat sarraí i l'exèrcit de Carlemany n'era a les portes per reconquerir la ciutat pels francs. Una princesa sarraïna anomenada Carcas va governar els cavallers de la ciutat després de la mort del seu marit. El setge va durar cinc anys. A principis del sisè any, l'aliment i l'aigua s'acabaven. Carcas va fer un inventari de totes les reserves restants. Els vilatans li van portar un porc i un sac de blat. A continuació, va tenir la idea d'alimentar amb blat el porc i després tirar-lo de la torre més alta de les muralles de la ciutat. Carlemany va aixecar el setge, creient que la ciutat tenia prou de menjar fins al punt de perdre porcs alimentats amb blat. Alegrada per l'èxit del seu pla, Carcas va decidir fer sonar totes les campanes de la ciutat. Un dels homes de Carlemany exclamà: "Carcas sona!". D'aquí el nom de la ciutat. Carcas sembla un personatge de ficció. La llegenda es remunta a tradicions orals del segle XII; Jean Dupre l'escrigué al segle xvi i al segle XVII l'historiador Guillaume Besse i Guillaume Catel. Carlemany no podia haver assetjat Carcassona, perquè el seu pare, Pipí I el Breu, ja havia pres la ciutat als sarraïns el 759. Algunes llegendes semblants uneixen diversos personatges històrics en altres ocasions i llocs amb idees similars. Una de les primeres n'és del segle VI aC del grec Bies de Prienne, que va resistir amb èxit al rei de Lídia, Aliates II, engreixant un parell de mules i expulsant-les de la ciutat assetjada. Quan l'enviat d'Aliates va tornar de Priene, Bies tenia munts de sorra coberta de blat de moro per fer la impressió de recursos abundants.

books

La llumenera, penjada del sostre, aclaria feblement el cos de l'infant, que jeia sense vida al cim del llit de peu de gall on en Biel i la Malena havien dormit el son de nuvis. La testa, badada per la picassa d'en Jan, es mostrava tota sagnosa; els punys, closos fortament, semblava que es volguessin escorxar els palmells de les mans; la cara, contreta horriblement, transparentava la dolor i la ràbia que s'havien barrejat, dintre aquell cos tendre, a l'hora de la mort. A un costat del llit dormisquejava la Llogaia; i a l'altre vetllava en Biel, amb els ulls fixos en el rostre del menut, mirant-lo i no veient-lo, com si, del cop rebut a l'ànima, s'hagués quedat sense sentits. Un ensopiment estrany s'havia fet amo d'ell. No pensava, no raonava, no es feia càrrec del que tenia a l'entorn. Ni tan sols plorava. Els que ploraven eren els núvols. Ploraven seguit-seguit, amb un gotejar espès que, en topar amb les teules, n'arrencaven una cantúria pesada i trista. En tota la nit no havia parat de ploure; i s'hi havia posat, a primera hora, tan de ferm, que el córrec havia vingut gros al cap de poca estona, i, en anar la justícia per fer-se càrrec del petit cadàver, ja no havia sigut possible travessar el corrent. Amb tot, cap a la matinada va començar a minvar el xàfec, però la rierada no: la rierada venia cada cop més grossa, degut a les aigües que, davallades de les terres de més amunt, s'hi ajuntaven a milers de cascades i reguerons. Per això tot el poble estava en vetlla, esporuguit per l'aiguat, sense recordar-se gairebé de les horrors de la batussa. Tothom se n'oblidava, de la víctima innoscent; tothom se n'oblidava, d'aquell pobre pare ferit al mig del cor per la pèrdua de l'única esperança que li quedava a la terra; tothom se n'oblidava, del matador, que, tancat al soterrani de la casa del comú, es barallava amb la pròpia consciència i començava a tastar les asprors del remordiment. Només els seus pares i els seus fills i la seva dona hi pensaven, en el pres. I sabent-los greu la seva absència, més que per altra cosa per la falta d'un parell de braços que els ajudessin a salvar de l'aiguat els béns que tenien en perill.

books

-Aquest el podreu desmamar amb arengades! I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament. -I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!… Gràcia, puja un ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte. -Ara dóna-li el pit, que ja no és moro. La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient: -Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera. El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de plom, no va poder alçar-los en tot el camí. -Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un mussol. ¿Que esperaven una mossa?… -Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de petits!

mitologia

Segons la mitologia grega, Polifides (en grec antic Πολυφείδης), va ser un endeví, fill de Manci, i per tant, descendent de Melamp. Havia rebut d'Apol·lo el do de la profecia. L'Odissea diu que era "el millor endeví de la terra després de la mort d'Amfiarau". Per desavinences amb el seu pare, s'establí a Acaia, on donava els seus oracles. Ferècides diu d'ell que va viure a Eleusis i es va casar allí. Se li atribueix la paternitat d'un noi, Teoclimen i d'una noia, Harmònides. Eusebi de Cesarea ens transmet una tradició que diu que Polifides va ser el nom del vint-i-quatrè rei de Sició, i que regnava a la ciutat abans de la guerra de Troia. La mainadera de Menelau i Agamèmnon envià els dos nois a la seva cort per salvar-los de la persecució de Tiestes. Polifides els va confiar després al rei Eneu d'Etòlia. Si Polifides, tal com diu la crònica d'Eusebi, encara regnava quan els grecs van prendre la ciutat de Troia, se l'hi ha d'atribuir una longevitat extraordinària.

books

Vingué la primavera i ni tan sols vaig adonar-me de la seva arribada. No vaig sentir, com en altres anys, la seva influència, que solia enfortir les palpitacions de la meva vida i m'inspirava arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir. Vaig continuar fred, abstret per les meves cabòries, balb i sord i cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant des de casa a la Universitat vaig passar per un carreró rònec a la vora de la tanca d'un jardí, m'esdevingué d'un plegat una mena de desvetllament, una impressió, que difícilment sabré explicar. Vaig sentir una flaire sui generis i sentir-la i experimentar una gran emoció fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me amb el cor palpitant. Què em passava? Aquella olor despertava en mi sense dubte una associació d'idees quasi esborrades, que jo retrobava vagament sense poder-les seguir. S'havia apoderat de mi una fresca precepció de poesia i una certa enyorança intensa, intensíssima. Com més m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, pero era una tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament de quelcom molt formós, molt estimat. Què seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig esforçar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar tots els registres de la meva memòria. No en vaig treure res. Ja havia renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat, en que vaig reflairar l'olor emocionadora, es destacà dins la meva imaginació la visió d'un paisatge: feixes verdes… una ermita rústega, bruna… muntanyes, llunyanies blavisses mig esbalaïdes entre boirines…

mitologia

La Batalla de Tegira va ser un enfrontament entre les forces d'hoplites de Tebes i d'Esparta l'any 375 aC. L'exèrcit tebà sota Pelòpides va ser desafiat per una força espartana considerablement major mentre es retiraven d'un atac fallit a Orcomen, però els tebans van atacar amb èxit i van derrotar els espartans. La batalla va marcar la primera ocasió en què una força espartana havia estat derrotada per un enemic numèricament inferior. Després d'una insurrecció el 379 i 378 aC es va eliminar el control espartà sobre Tebes, la ciutat es va dedicar a restablir el seu control sobre la Lliga Beòcia. Després de diversos anys de campanya, els tebans van aconseguir expulsar a les guarnicions espartanes de cada ciutat de la Beòcia, excepte d'Orcomen. El 375 aC, Pelòpides, va saber que la guarnició espartana d'Orcomen havia anat a una expedició a Lócrida, llavors, Pelòpides va partir amb el Batalló Sagrat i una petita força de cavalleria, amb intenció d'apoderar-se de la ciutat mentre estava sense vigilància. Quan els tebans van arribar a la ciutat, però, van saber que una força important havia estat enviada des d'Esparta per reforçar la guarnició d'Orcomen, i s'acostava a la ciutat. En conseqüència, Pelòpides es va retirar amb la seva força, però abans que els tebans poguessin arribar a Tegira, es van trobar amb la guarnició espartana original que tornava de Lócrida. La força tebana era superada en nombre pels espartans. El Batalló Sagrat era d'uns 300 hoplites, mentre que la guarnició espartana es componia de dues companyies, el que significa que la força espartana contenia entre 1.000 i 1.800 hoplites. Plutarc assenyala que un soldat tebà, en veure la força enemiga, li va dir a Pelòpides "Anem a caure en mans dels nostres enemics", a la qual cosa va respondre Pelòpides "I per què no en el nostre". Pelòpides a continuació, va ordenar a la cavalleria tebana a carregar mentre la infanteria adoptava la falange obliqua. Quan les dues falanges es van enfrontar, la compacta formació tebana va trencar la línia espartana en un punt de contacte i després es va tornar a atacar els flancs vulnerables dels espartans a cada costat. El grup d'espartans es van dispersar i van fugir, encara que la persecució tebana es va veure limitada per la proximitat d'Orcomen. La victòria tebana en Tegira va tenir poca importància militar de forma immediata, més enllà de la supervivència de la força de Pelòpides, la força espartana, un cop que es reagrupà a Orcomen, era massa formidable per l'exèrcit de Pelòpides. Tot i això, la victòria va ser un esdeveniment d'importància simbòlica per a ambdues parts. Diodor de Sicília registra que la victòria en Tegira va marcar la primera vegada que els tebans havien aixecat un trofeu a la victòria sobre una força espartana, ja que mentre els tebans havien derrotat als espartans abans, aquestes victòries havien estat en general petites escaramusses. Per als espartans, en canvi, la seva derrota a Tegira va marcar la primera ocasió en què una de les seves formacions havia estat derrotada per una força igual o més petita. Per aquestes raons, Plutarc va veure en la victòria de Pelòpides en Tegira un "preludi de Leuctra".

books

Als darrers mots se li havia trencat la veu; i, deixant-se caure de gairell, mal asseguda, en una cadira, es recolzà en una taula que hi havia al mig de la cuina, i esclatà en un gran plor. Amb tot això en Temme estava verament consternat. Aquelles injúries tan inesperades, enc que injustes, l'esglaiaven venint d'un ésser tan august i estimat com la seva mare. Més d'una volta havia volgut protestar-ne i obert la boca i allargat els braços amb aquest intent; però no havia trobat paraules, ni manera d'encabir-les entre el davassall de les que el ferien, i havia romàs mut i astorat. Mes, en veure que la dona plorava, l'envaí una tendresa tota dolorida, i, humilment agemolit a la seva cadira, entre sospirs, brandant el cap apesantit, va dir dolçament: -No m'heu entès, mare… creieume. ¡Jo, passar-vos comptes!… I ara! Quan hai dit tal heretgia?… Anem, dona, no ploreu. No crec pas haver-vos trencat es respecte; però, sigu com vulgu, ja em sap greu d'haver-vos parlat de res. Si m'hagués figurat que sa cosa podia costar-vos una sola llàgrima, hauria callat com un mort. No ploreu, dona, no ploreu. Us hai proposat sa compra d'es gussi d'en Bonosi perquè em sembla un negoci bonic: encara estic a ses mateixes; però, si us desagrada… fora! Façus sa vostra voluntat. I jo, content. De sa vostra boca no pot eixir cap paraula que no miru as meu bé: tan bo n'ès un sí com un no. ¿Que m'hai de pensar que em vulgueu perdre vós? ¿No m'heu servit de seny, quan jo encara no en tenia? ¿No m'heu acampat, quan no em podia valdre de mi mateix? Doncs de qui m'hai de fiar, jo? Anem, no ploreu, dona. Jo estic sempre a ses vostres ordres.

vilaweb

L'Audiència espanyola ha acordat deixar en llibertat sota fiança Jordi Pujol Ferrusola, que està intern a la presó de Soto de Real. La secció tercera de la sala penal modifica l'ordre de presó sense fiança del jutge José de la Mata. Ara, Jordi Pujol Ferrusola podrà sortir de la presó, on hi era des del 25 d'abril acusat de presumptes delictes d'emblanquiment de capitals, delicte contra l'Hisenda Pública i falsedat documental, si diposita una fiança de tres milions d'euros en metàl·lic. La Secció Tercera entén que la fiança de tres milions garanteix la prohibició que se li imposade gestionar per si mateix o per persones físiques o jurídiques el seu patrimoni, per la qual cosa haurà de demanar l'autorització del jutge. De la Mata va enviar Pujol Ferrusola a presó en considerar que en el transcurs de la investigació havia desenvolupat activitats delictives. Es basava en els informes policials elaborats des del febrer del 2016, l'anterior compareixença de Pujol davant del jutge, que afirmaven que havia continuat fent tota mena d'activitats comptables, bancàries i d'altres tipus a través de la utilització de socis, amics i testaferros per ocultar fons i posar-los fora de l'abast dels tribunals. La defensa de Pujol Ferrusola va presentar un recurs on demanava l'excarceració argumentant que en cinc anys d'investigació no s'ha pogut provar, al seu parer, cap dels delictes que se li imputen. De la Mata, però, va confirmar la presó incondicional comunicada i sense fiança per al primogènit dels Pujol, i la defensa va presentar un recurs d'apel·lació. A més, el tribunal ha decidit de mantenir les mesures cautelars que De la Mata ja va imposar a Jordi Pujol Ferrusola el febrer del 2016. Així, un cop dipositi la fiança, quedarà en llibertat, però seguirà vigent la retirada del passaport, la prohibició de sortir de l'estat espanyol sense prèvia autorització judicial i l'obligació de comparèixer setmanalment al jutjat més pròxim al seu domicili mentre duri la instrucció del cas.

mitologia

Ió (Ion, Ἴων) fou el mític ancestre del jonis i és descrit com el fill d'Apol·lo i de Creusa (la filla d'Erecteu i esposa de Xutos). Eurípides esmenta una història d'Ió que diu que Apol·lo va visitar a Creusa en una cova i quan va donar a llum a un fill, el deu el va portar a Delfos i el convertir en sacerdot al temple. Anys més tard Creusa i Xutos van anar a l'oracle a preguntar que havien de fer per tenir un hereu i l'oracle va dir que la primera persona que veurien en sortir seria el seu fill; i efectivament en sortint van veure Ió, que era fill de Creusa. Xutos el va acceptar com a fill, però Creusa va sospitar que es tractava d'un fill extra matrimonial de Xutos i el va enverinar amb sang de drac; però abans de beure'n Ió va adonar-se de la presència del verí i Creusa va fugir; Ió la va empaitar i l'anava a matar quan un sacerdot els va aturar i els va explicar la història que Ió era fill extra matrimonial de Creusa; mare i fill es van reconciliar i a Xutos no se li va dir res. Temps després Xutos fou expulsat de Tessàlia pels seus germans Èol i Doros i se'n va anar al país d'Egíal a la costa nord del Peloponès, el que més endavant seria l'Acaia, on va morir. Ió va anar a la ciutat el rei de la qual, Selí, li va oferir la mà de la seva filla Hèlice, i a la mort de Selí, Ió el va succeir i els egialeus van rebre el nom de jonis; la ciutat d'Hèlice es va construir en honor de la reina. Altres tradicions el fan rei d'Atenes. Segons la mitologia va deixar quatre fills: Geleon, Aegicores, Argades, i Hoples, que van donar origen a les quatre classes d'atenencs. La llegenda diu que fou enterrat a Potamos. Viccionari

mitologia

La mitologia albanesa comprèn mites i llegendes dels albanesos. Molts dels personatges de la mitologia albanesa s'inclouen en les Cançons albaneses dels Guerrers de Frontera (Albanès: albanès: Këngë Kreshnikësh or Cikli i Kreshnikëve), i en el cicle tradicional de cançons folklòriques albaneses. Els elements de mitologia albanesa són d'origen Paleo-Balcànic, i gairebé tots ells són pagans. Els mites albanesos es poden dividir en dos grans grups: llegendes de metamorfosi i llegendes històriques. Els contes populars albanesos van ser registrats a mitjans del segle XIX per estudiosos europeus com Johann Georg von Hahn, el cònsol austríac a Janina (Ioannina), Karl H. Reinhold, i Giuseppe Pitrè. La propera generació d'erudits per interessar-se en la recopilació de contes populars albanesos van ser principalment filòlegs. Els lingüistes indoeuropeus coneguts que van tractar d'enregistrar i analitzar aquest llenguatge europeu fins al moment poc conegut van ser: Auguste Dozon, Jan Jarnik, Gustav Meyer, Holger Pedersen, Gustav Weigand i August Leskien. El moviment nacionalista a Albània a la segona meitat del segle xix, conegut com a període Rilindja, va augmentar les col·leccions natives de material folklòric, com l 'Abella albanesa' (Albanike melissa / Belietta shqiptarë) per Thimi Mitko, el 'Llibre d'Ortografia albanesa' (Albanikon alfavetarion / Avabatar arbëror) pel greco-albanès Anastas Kullurioti, i el 'Ones del Mar' (Valët e Detit) per Spiro Sopa. En els últims trenta anys, s'ha fet molta feina de camp per part de l'Institut de Cultura Folk a Tirana, i per l'Institut d'Estudis Albanesos a Pristina. Aquests han publicat col·leccions nombroses de contes i llegendes folklòriques. Malauradament, molt poc d'aquest material substancial ha estat traduït a altres llengües.

bios

Maria Dolors Bargalló i Serra (Barcelona, 31 d'agost de 1902 – Ciutat de Mèxic, 2 d'agost de 1980) fou una política catalana. Els seus pares eren Josep Bargalló i Creus, de Gelida, i Dolors Serra i Basas, de Vilacolum. Estudià a l'Institut de la Dona que Treballa i treballà primer com a modista i després fou funcionària de l'Ajuntament de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va militar a Estat Català, col·laborà escrivint articles de temàtica feminista a La Humanitat i L'Opinió, i el 1931 va ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya. El 1932 fou nomenada secretària de la secció femenina de la Joventut Nacionalista La Falç, aleshores ja adherida a ERC. Aquell mateix any fou nomenada secretària del Comitè Central del Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya que va promoure l'organització de les dones d'ERC. Va participar força activament en la recollida de signatures a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i a favor del vot femení a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 amb Anna Murià i Romaní i Núria Montserrat Oromí. L'any 1934 també participà en el Congrés Mundial Femení contra la Guerra i el Feixisme. Va ser elegida presidenta de la Unió de Dones de Catalunya en el marc del Primer Congrés Nacional de la Dona de 1937, demostrant els seus dots d'oradora en el míting del Dia Internacional de la Dona Antifeixista del mateix any. Des de la Unió de Dones es proposà lluità per la igualtat laboral de la dona, la supressió de la prostitució, la protecció de la salut tant de les mares com dels nens, i per la millora de l'educació, de la formació professional i de l'assistència social de les dones en la rereguarda. El 1938 formà part d'una comissió que visità la Unió Soviètica. En acabar la Guerra civil espanyola es va exiliar a França i després a Mèxic. Allí va trobar feina com a mecanògrafa de la fàbrica de teixits La Alpina i després treballà com a agent de vendes de la fàbrica de filats La Hormiga, a Puebla. Membre actiu de la Comunitat Catalana de Mèxic i membre de l'Orfeó Català de Mèxic des de 1945, es feu responsable del programa radiofònic L'hora catalana a la ràdio pública mexicana, i fins al 1962 a l'emissora XESM. El setembre de 1953 formà part del secretariat de la comissió organitzadora de la Conferència Nacional Catalana a Mèxic.

vilaweb

El president espanyol i candidat a la reelecció, Pedro Sánchez, s'ha reunit avui amb l'executiva del PSOE per analitzar uns resultats electorals, que li obren la porta d'un pacte d'esquerres o bé un acord amb Ciutadans. La possibilitat d'una entesa amb Albert Rivera va topar aquest diumenge a la nit amb el criteri de la militància, que va deixar clar al president espanyol que ‘amb Rivera no'. Aquesta tarda, després de l'executiva, el secretari d'organització dels socialistes espanyols, José Luis Ábalos, no ha tancat cap porta, però ha afirmat que la direcció del PSOE ‘tenim molt clar el sentiment de la nostra militància i no els decebrem'. Ábalos ha insistit que la seva formació se centra ara en les eleccions autonòmiques i locals del 26 de maig i no espera assolir acords abans dels comicis, i ha explicat també que Rivera ni tan sols ha trucat Sánchez per felicitar-lo. La prioritat, segons Ábalos, és un projecte progressista i per això ‘parlarem amb tots', sense excloure tampoc ERC. Ábalos ha comparegut per celebrar la victòria i analitzar el resultat que deixen les urnes. ‘Hem aconseguit aturar el penal que l'extrema dreta va voler colar a la democràcia espanyola quaranta anys després del franquisme gràcies al suport de les dretes mentre posaven un veto a la socialdemocràcia', ha dit. Segons el secretari d'organització del PSOE, la dreta ‘ha fracassat en formar una coalició anti-PSOE' i els resultats a Catalunya i al País Basc són ‘un toc d'atenció a qui proposa mesures de recentralització'. Els paràmetres que vol la societat, segons Ábalos, són el ‘diàleg, autogovern i la constitució'. Acords amb tots els grups i mà estesa a l'esquerra Ábalos ha insistit que el seu executiu busca formar govern arribant a acords ‘amb tots els grups' des d'una ‘inspiració socialdemòcrata'. ‘Continuem valorant l'acord programàtic amb Unides Podem com una experiència positiva', ha afirmat abans d'insistir que caldrà una legislatura estable. ‘Els espanyols volen que ens entenguem, integren la diferència, però volen que dins de la diferència ens puguem entendre', ha afirmat. En tot cas, el PSOE no descarta explícitament cap escenari i aposta per ‘administrar bé amb tranquil·litat' el resultat. ‘Parlarem amb tothom i provarem d'arribar a acords per integrar la pluralitat que han expressat les urnes', ha dit Ábalos, que ha afegit que ara per ara ‘no renunciem a res'.

books

El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa. Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com una candela cap per vall. Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que havia sigut tota la vida, ara… en faltant-li ella tot li ha faltat. Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit… Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal? ¿Fa de bon anar pel món? De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles… Quan ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes aquestes cosetes encara són de la pobra Cinta. L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós… Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.

books

Llavors, amb llàgrimes als ulls i amb tremolor dins la veu, digué: -Benvinguts, germans! ¿I d'on sou? Per quin camí sou arribats fins aquí? Encara els ètnics persegueixen als creients?- Diguérem-li les dificultats del llarguíssim camí i com teníem en cor d'anar fins allà on el cel se té amb la terra. I ell ens digué: -No és possible que arribi al Paradís cap home mentre dugui el cilici de la carn i el sac feixuc d'aquesta mortalitat. Jo també, pobre de mi pecador, hi volguí anar algun dia… però una nit, l'àngel del Senyor m'aparegué, no lluminós com altres vegades, sinó roent d'indignació, i em digué: -No t'atrevesques a passar més avant i no vulguis temptar al Senyor. D'aquí al Paradís on Adam i Eva moraren en delícies, hi ha vint milles. Davant el Paradís hi posà el Senyor un Querubí roent amb un glavi de flama vincladiça perquè el servàs inviolat de petja humana. Dels peus fins a la cinta el Querubí té figura d'home: el pit dur i cerrut com el pit d'un lleó; el braç llampegant com el vidre. Llavors jo, miserable pecador Teòfil i mos dos germans Sergi i Higini, cap cli i genoll a terra, humilment adoràrem els incomprensibles camins de Déu. Ell ens digué: -Jo us prec, dilectíssims, que sortigueu un poc de la cel·la i m'espereu. Tinc amb mi dos lleons qui de dia tresquen el desert i a la nit retornen a la cova: no sia cosa que arribant inesperadament, vos facin mal.- Sortírem. Rossos com un incendi, xirricant de dents i bramulant, vet-los aquí! Arriben a l'home de Déu, li besen els peus i l'adoren inclinant l'àurea crinera. Ell, posant-los la mà damunt, els va dir: -Fills meus: tres sants monjos són arribats del monestir de Mesopotàmia aquí, no els faceu, doncs, mal!- Entràrem; els lleons ens miraren fixament amb els ulls d'òpal plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la sinaxis, i monjos i lleons menjàrem en pacífica companya aglans i herbes, i beguérem aigua en silenci i temor de Déu. L'endemà demanàrem-li: -Ens atrevim a demanar a la vostra beatitud que ens conteu la vostra vida, d'on sou i quin nom teniu.-

vilaweb

La portaveu de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, ha assegurat aquest diumenge que el PSOE deixa poc espai per a l'esperança i que tots els senyals que arriben dels socialistes l'allunyen d'aconseguir l'aval del seu grup. Borràs ha reiterat el seu ‘no' a la investidura de Pedro Sánchez i ha posat com a exemple la ‘sorpresa de darrera hora' del PSC amb la immersió lingüística. Per la portaveu de JxCat, des que Sánchez ha arribat a la Moncloa la repressió ‘no ha fet més que créixer'. Borràs ha retret al PSOE que no truqui al seu partit per negociar i ha insistit que el reconeixement dels governs és la màxima per poder dialogar. En declaracions als mitjans aquest diumenge a Lleida, ha destacat que el seu compromís és de no donar un vot a canvi de res, i ha assegurat que tenen voluntat i predisposició per parlar. ‘El que nosaltres volem és trobar solucions. I les solucions han de ser polítiques i, per ser-ho, cal aquesta interlocució', ha insistit Borràs, que ha defensat que el vot contrari no és un capritx, sinó que és fruit de la realitat actual. Després de conèixer el resultat de la consulta a les bases del PSOE sobre el pacte de govern amb Unides Podem, la portaveu ha reclamat ‘saber si progressaran en alguna cosa més que la repressió i la regressió democràtica'. També ha demanat que Sánchez reconegui tots els interlocutors polítics avalats per la ciutadania, en referència al president de la Generalitat, Quim Torra. A més, Borràs s'ha preguntat si Sánchez “atendrà la seva responsabilitat o permetrà que continuï progressant la retallada de drets fonamentals' a Catalunya.

mitologia

Crises (en grec antic Χρύσης), va ser un heroi, fill d'Agamèmnon i de Criseida. Era net de Crises, sacerdot d'Apol·lo. Quan Agamèmnon va tornar Criseida al seu pare, aquesta estava embarassada, però va dir que el rei l'havia respectada. Quan va néixer el nen, l'anomenà Crises, i va dir que era fill d'Apol·lo. Més tard, quan Troia ja havia estat vençuda, Orestes i Ifigènia es van presentar a casa de Crises, fugint de la venjança de Toant, rei de la Tàurida, i van demanar-li asil. Però el sacerdot els volia lliurar al seu perseguidor. Criseida li va dir que el pare veritable del seu fill era Agamèmnon, i que per tant hi havia lligams familiars que els unien amb els fugitius, ja que Criseida i Orestes eren germanastres. El sacerdot Crises va renunciar a entregar-los, i amb l'ajuda del seu net Crises van matar Toant. Viccionari

mitologia

La deessa serp és una figura clau de la religió minoica, una divinitat a la qual s'han atribuït diversos significats, probablement perquè va acabar sintetitzant diverses figures mitològiques anteriors. Les figuretes de la deessa serp sovint la representen envoltada de coloms i animals, per la qual cosa s'ha interpretat que seria una predecessora de la Pótnia Theron, la mestressa dels animals, un dels atributs de la Mare Natura. La serp és un animal associat a la terra, de manera que, igual que la terra engendra vida amb les plantes, la dea serp s'associa al principi femení de fertilitat. La serp també simbolitzava per als antics (com proven els mites semites, mesopotàmics i hindús, entre d'altres) la renovació i la resurrecció, pel canvi de pell, i en aquest sentit la deessa es lliga a la natura, que mor i torna a néixer amb el cicle de les estacions. Per últim, la serp pot relacionar-se amb la màgia, com en l'antic Egipte. La dea, malgrat els atributs femenins com els pits descoberts, pot anar acompanyada del labris, una destral que és símbol de masculinitat. Això s'ha interpretat com una prova del dualisme ontològic de la religió minoica, en què cada part masculina tenia la seva contrapart femenina per a indicar l'equilibri de la natura i la parella primordial. Igualment, el nus del vestit de les figuretes trobades als jaciments sol aparèixer al costat de divinitats mascles. S'ha indicat que la societat minoica conserva restes del matriarcat prehistòric i per això les divinitats femenines ocupen un lloc preeminent dins del panteó minoic. La dea serp manté al seu costat símbols de poder i força, com són les serps, que també es trobaran en divinitats guerreres gregues posteriors, com Atena Pàrtenos. La posició dels braços recorda la de les representacions tradicionals d'Astarte. El fet que s'hagin trobat restes que proven que les sacerdotesses, i no sacerdots, fossin les encarregades de dur a terme les cerimònies religioses reforçaria aquest paper privilegiat de la dona en l'esfera pública i sagrada.

bios

Núria Amat i Noguera (Barcelona, 1950) és una escriptora catalana en llengua castellana i catalana. És bibliotecària, llicenciada en Filologia hispànica per la Universitat de Barcelona i doctora en Ciències de la informació. Ha estat professora de l'Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació de Barcelona. Ha viscut llargues temporades a Colòmbia, Mèxic, Berlín, París i als Estats Units. Com a escriptora ha combinat gèneres com novel·la, assaig, poesia, conte o teatre. També col·labora regularment amb diversos mitjans de premsa. La major part de la seva producció literària és en castellà, en què destaquen obres com Narciso y armonía, Todos somos Kafka, Viajar es muy difícil i El país del alma. Amb la novel·la Reina de América guanyà el Premi Ciutat de Barcelona l'any 2002. En català ha escrit l'obra de teatre Pat's Room (1997) i la novel·la Amor i guerra, premiada amb el Ramon Llull l'any 2011. Núria Amat ha estat crítica amb la política lingüística a Catalunya. Es va adherir al manifest del Foro Babel i va criticar l'Institut Ramon Llull pel desistiment a convidar també escriptors en castellà que resideixen a Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt l'any 2007. En un article a El País i en una entrevista a TV3 va arribar a comparar la política lingüística de Catalunya amb la dels nazis. Posteriorment ha anat matisant les declaracions, assegurant que la Fira de Frankfurt va ser un èxit, acceptant que la immersió lingüística és positiva i animant a altres escriptors que vulguin fer el pas de canviar de llengua. El 2002, l'escriptora va ser condemnada per plagi de diversos autors, sense citar-los, en l'obra La documentación y sus tecnologías, publicada per l'editorial Pirámide, que va haver d'ésser retirada del mercat.

vilaweb

La fiscalia espanyola ha presentat un recurs contra l'aplicació de l'article 100.2 en el cas del conseller Joaquim Forn, que surt de la presó entre setmana per treballar a Mediapro. Igual com en el recurs de Jordi Sànchez, el ministeri fiscal espanyol avisa que portarà la qüestió al Suprem si es manté aquesta concepció del 100.2 com un ‘segon grau i mig'. Argumenta que l'activitat laboral a l'exterior de Forn no té cap relació amb el delicte comès, sobre el qual no s'ha fet cap tractament. L'àmbit laboral tampoc és un dèficit que presenti Forn, i més tenint en compte, diu la fiscalia, que ja s'ha demostrat que no tindrà problemes per a trobar feina una vegada tingui el tercer grau. En la línia d'allò que ja va exposar en el recurs de Sànchez, la fiscalia subratlla que el 100.2 és una mesura ‘excepcional', i per això exigeix una ‘interpretació restrictiva'. També critica que la consellera de Justícia digui que tots els presos s'hi podran acollir. En el seu escrit, diu que dels informes dels Lledoners es desprèn que s'aplica l'article 100.2 com un pas intermedi entre el segon grau i el tercer. Si es continua així, diu, hauria de ser el Suprem qui s'hi pronunciés i el possible recurs del ministeri fiscal tindria ‘efecte suspensiu i impediria la posada en llibertat del condemnat'. Dit això, en el cas concret de Forn, conclou que no ha passat per cap programa de tractament sobre el compliment de la llei, i afegeix que l'aplicació del 100.2 ‘no influirà de manera positiva en les mancances de tractament de l'intern'. Les seves tasques laborals en l'àmbit del dret, diu, no tenen res a veure amb el delicte pel qual va ser condemnat. Ja va exercir abans de la ‘comissió delictiva, sense que això impedís la perpetració del delicte', conclou.

books

En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que pensava; i Paulina ja no tingué cor per a mentir, i li digué la veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell! Hem fet notar pàl·lidament que en l'ànima de don Gaspar no havien finit les aspiracions matrimonials: el fracàs no duia el renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I aquesta era la desgràcia més gran que patia en Melrosada. A Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de resignació; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries de Paulina; però en el fons del fons en Melrosada estava més malalt del que semblés a primer cop d'ull. Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel, les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap esperança. Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser destruïria la seva vida miserable; però en Melrosada estimava sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que constituïen la seva persona; i que ell preservava del fred i la calor i nodria amb el queviure vulgar, però sa i digestiu, de la seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i sense entrabancs. Vet aquí per què en Melrosada, en mig de les seves desgràcies, respirava l'aire dolç de la nit, i trencava una branqueta de fonoll i se la posava a xuclar fent-se la il·lusió que prenia anís del Mono. S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta; però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents, existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna. Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una cosa semblant? No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts augmenten i disminueixen segons la situació en què ens trobem en rebre-les. Per exemple, és molt diferent rebre la notícia que has tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan estàs besant la nuca d'una veïna graciosa; i així mateix segons l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva ànima serà irresistible situació o una mena d'enllepoliment amb la pena. El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i això li passa aquesta nit, per primera volta, després de l'incident fatal que va malmenar els seus amors.

vilaweb

L'empresari Jordi Just ha estat escollit per unanimitat nou president de la Cambra de Comerç de Reus, en substitució d'Isaac Sanromà, que ha ocupat el càrrec des de 2006. Just ha rebut el suport de la totalitat del nou plenari de la Cambra. La corporació ha escollit també a Àgata Girbes i Jaume Batista com a vice-presidents i Francesc Lari com a tresorer. El nomenament de Just és conseqüència de l'acord entre les dues plataformes que havien anunciat la intenció de presentar-se a les eleccions i que finalment es van fusionar en una única candidatura. En virtut d'aquest acord, Just serà president els primers tres anys, mentre que l'empresària Àgata Girbes agarà el relleu el quart i darrer any del mandat. En el seu parlament, Just ha posat èmfasi en ‘seguir cohesionant les forces empresarials del territori per tenir més força a l'hora de perseguir els nostres objectius'. El nou president de la Cambra s'ha mostrat partidari ‘d'aixecar el to en la defensa dels interessos de l'empresariat i la recerca de solucions als dèficits de competitivitat com les infraestructures pendents'. Per la seva banda, Àgata Girbes, ha posat el focus en ‘articular una Cambra moderna, al servei de les persones i de les empreses'. Girbes ha remarcat línies mestres com ‘l'optimització de recursos, l'economia circular, el medi ambient i els nou paradigma de les empreses connectades en xarxa o la igualtat'. Segons Girbes ‘hem de liderar una veritable transformació que tingui com a valors la transversalitat, la transparència la sostenibilitat i el respecte a les persones i a l'entorn”. Tot plegat, “amb un equip multigeneracional, complementari i que aglutina un ampli ventall de competències'. A l'acte també hi ha pres part la secretària general del Departament d'Empresa de al Generalitat, Marta Felip, que ha destacat la renovació consensuada de la Cambra de Reus i ha constatat que ‘amb aquest nou equip, la Cambra de Reus té projecte i és un projecte actual, a mida dels temps que vivim'. Felip ha aprofitat per recordar que la Generalitat treballa en la nova Llei de Cambres de Comerç de Catalunya, un nou marc normatiu que ha de fixar ‘el rol d'aquests ens al país, actualitzant-lo, i també preveient el seu finançament en tant en quant presten serveis públics'.

books

Les altres portes ja no em donaven tanta d'ànsia perquè distaven més de la cambra del pare. Grapada a la una, grapada a l'altra, en un moment vaig ésser a l'escala. Però els meus treballs no eren pas acabats. Així que vaig haver tancat el cancell em vaig recordar que havia de passar per davant del portaló de la carbonera, un catau llòbreg, que sempre m'havia feta una gran basarda. Amb la fosca no podia pas obirar-lo, però sabia que era allí, obert sobre el segon replà. Vaig pegar-hi llambregada amb terror i vaig reparar-hi una cosa blanquinosa, una mena de mà, que em feia senyes. Aneu, atanseu- vos-hi. Tot jo vaig sentir-me amarat d'una freda suor. Li va venir d'un no-res com no em poso a cridar. Vaig arrambar-me d'esquena a la paret, a un recó, i no gosava moure-me'n. Ni tenia cor de seguir avant, ni gosava tampoc girar-me per entornar-me'n al pis: volia estar a l'aguait de la fantasma. I, així, mirant sempre de fit a fit cap a la carbonera, ja desenganyat de poder sortir de casa, vaig anar pujant l'escala de reculons, decidit a retirar-me a la meva cambra. Arribat al cancell, ja havia començat a furetejar amb la clau, per obrir-lo, quan la idea de la parada i dels companys, que m'esperaven, s'emparà de mi amb nova força, paralitzant els meus moviments. Perdre una ocasió tan somniada, que m'havia costat ja tants d'afanys, tantes d'angúnies, i perdre-la quan ja no em separaven del carrer més que algunes passes, quan s'escolaven els darrers moments de l'hora desitjada! Com se burlarien de mi en Lluís i en Xaneta! Quina excusa podría al·legar? I el jurament, que havia fet! Va entrar-me una gran desesperació; i de cop i volta la meva voluntat va desplegar-se poderosa per sobre les terrors i em va llançar… Si, em vaig sentir llançat, engegat.. Ja no era possible reflexionar. Amb els ulls clucs, amb els cabells eriçats, amb una mena d'udol, mig d'espant, mig de valentía feréstega dintre el cor, vaig davallar l'escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot.

mitologia

Dídima (en grec antic Δίδυμα) era un santuari grec dedicat a Apol·lo a la costa de Jònia, prop de Milet, a la rodalia del port de Panormos. El temple acollia l'Oracle de Dídima, que administrava el genos dels branquides, descendents de l'endeví Brancos, un purificador llegendari fill d'Esmicre, habitant de Delfos, que s'havia establert a Milet. Més tard, l'oracle en prengué el nom, i així passà a dir-se Branquídia (Βράγχιδαι), segons Estrabó, que diu: "en territori dels milesis trobem l'oracle d'Apol·lo Dídim a Branquídia, a uns 18 estadis de la vora del mar". Cresos, rei de Lídia, el consultà i a canvi va fer regals al temple, segons diu Heròdot. També el consultaven les ciutats de Jònia, Eòlia i fins i tot un faraó egipci, Necó II, que va oferir al temple l'armadura que portava quan va guanyar una batalla. Després de la Revolta Jònica l'any 494 aC, i la presa de Milet pels perses en temps de Darios el Gran, els vencedors van arribar al temple i a l'oracle i el van saquejar i cremar i els branquides es van exiliar a la Sogdiana. Segons Estrabó, Xerxes, el fill de Darios, va reconstruir el temple i li va donar riqueses. Estrabó diu que els sacerdots van posar el tresor del temple al servei de Xerxes quan aquest va envair Grècia i el van acompanyar en la invasió i, després, a la tornada, van seguir el rei a Pèrsia amb tots els tresors per evitar el càstig pel sacrilegi que havien comès. La sacerdotessa d'Apol·lo donava les profecies després de caure en èxtasi, tal com ho feia també el sacerdot d'Apol·lo a Claros o la pítia de Delfos. A Dídima, la sacerdotessa aguantava una vareta entre les mans, s'asseia sobre una fusta, es rentava els peus i la punta del vestit amb aigua sagrada, aspirava vapors, dejunava tres dies i es retirava al recinte sagrat. Apuleu diu que l'oracle de Branquídia responia per sortem, que tant pot voler dir que s'extreia a l'atzar una resposta com genèricament a la resposta oracular, perquè en podia donar moltes i es triava la més beneficiosa. Els milesis van reconstruir el temple, més gran que abans, però era tan gran, diu Estrabó, que el van haver de deixar sense sostre. Es va poder fundar una població dins d'aquest recinte, que a més de cases incloïa diversos temples i capelles. Pausànias diu que aquest temple era el més antic dels que hi havia dedicats a Apol·lo de tots els assentaments jonis a Àsia. D'aquesta obra només resten avui un parell de columnes i algunes ruïnes.

books

Al cap de tres mesos l'Adelaida abandonà el Dr. Roure amb una irritació general de totes les mucoses. Les experiències fallides la posaven de mal humor, però no li llevaven la fe. Insensiblement, es submergia en una mena de misticisme mèdic, en les pràctiques del qual consumia una aspra fervor teresiana. Entre les amistats i les coneixences descobrí aviat un veritable museu de persones amb malalties parelles de la seva. Foren els seus correligionaris. No cessava d'interrogar-los i fer-los confidències minucioses. Les persones gaudint bona salut no l'interessaven gens: en fugia. El seu marit precisament es trobava en un període de benanança física. Això vol dir que no coincidien en res. S'asseien a la taula plegats, però no compartien ni el pa. Ell, en front d'ella, engolia les menges ordinàries amb una mena de vergonya, com volent dissimular la seva gormanderia. Ella el mirava menjar amb un posat de fàstic o de displicència. Llurs àpats eren tristos com una litúrgia funeral.

books

Encamellat al cim de la mula, i amb en Biel per mosso de peu, davallava mossèn Esteve, rostos avall, cap a la plana. Les primeres lluïssors d'una matinada de juny tenyien de porpra els cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a través, en tots sentits, com si esperessin frisoses l'arribada del sol; i els crits dels galls que l'anunciaven eren respostos pels escatainets de les guatlles, que, amb llur blat-segat, semblaven menar la pressa als pagesos perquè cuitessin a esmolar la dalla. Un ventet suau i agradós feia gronxar al capdamunt de llurs tiges esprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquell ventet, recorrien l'espai flaires d'acàcia florida i sentors de terra frescal, ferum de reïna i fortor d'herba tendra. Muntanyes avall, al pas calmós de la Morica, anaven allunyant-se de Cassanelles el capellà i en Biel, bleixant i olorant a ple pulmó i amples narius el baf sanitós que surava arreu, alegrant-ho tot amb l'anunci d'un bon any. Amb tot i portar-lo al cap de bisbat una missió enutjosa, mossèn Esteve es mostrava alegre, amb l'alegria que dóna la netedad de consciència i la tranquil·litat d'esperit. Fins semblava que la benaurança que anunciava la natura l'hagues tornat jove, llevant-li del cim tota mena de xacres. -Mira, Bielet- deia al seu company, complaent-se a anomenar-lo com quan el tenia d'escolà: -Fa més de dues hores que davallem per aquests trencacolls, i encara no he tingut ni l'ombra d'un rodament de cap. Talment diria que m'han tret anys de sobre, veies!… I això ja és un bon començament de jornada. -Déu vulgui que acabi tal com comença- va fer en Biel, que caminava cap baix i pensatiu. -No hi ha d'acabar, home!… Ja veuràs com sa Il·lustríssima es fara càrrec de tot. És molt enraonat, sa Il·lustríssima. I molt entès en les coses del món. I té molt de talent. Per això confio que tot seguit coneixerà la cosa i la resoldrà amb tota consciència. I, un cop l'hagi resolta, ja tindrem camí ferm per anar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo: entenes? Qui cara veu, cara honra.

vilaweb

Fa poques hores que ha començat a circular una cadena de missatges a Whatsapp que afirma que l'estat espanyol pressiona aquesta empresa per fer desaparèixer l'emoji, el dibuix, del llaç groc. Actualment qualsevol usuari pot triar d'enviar-ne un. El missatge demana de mobilitzar-se per impedir-ho, però els fets que suposadament explica són falsos. No hi ha cap probabilitat que desaparegui de Whatsapp ni que el govern espanyol ho intenti. I això és perquè l'emoji amb el llaç de color, que en pot adoptar de diversos, inclòs el groc, no és un símbol que només representi els presos polítics de Catalunya, sinó que és un símbol internacional de significats diversos segons els país. A banda, el 2014 va ser inclòs a l'Unicode, l'estàndard internacional de codificació de caràcters en suports informàtics acceptat per totes les empreses del món. Ni el govern espanyol pot demanar que el retirin d'Unicode ni, en cas que ho fes, dependria d'una empresa en concret o afectaria només una aplicació. Caldria retirar-lo de l'estàndard i això significaria un procés d'anys de durada amb l'oposició de tothom i pràcticament sense cap possibilitat d'arribar a bon port. Els emoji, els caràcters consistents en dibuixos predeterminats, inclouen els llaços de colors des de la seva primera versió, del 2015, molt abans que hi hagués presos polítics catalans. Els colors es poden canviar per donar suport a diverses campanyes, com es pot veure en aquesta pàgina. A més, segons els país, el llaç groc té un significat o un altre. Als Estats Units i el Canadà mostra el suport als soldats que combaten a l'estranger i tradicionalment es posen en arbres a les portes de les cases. A Austràlia simbolitza el suport a les brigades forestals i el treball de manteniment de la natura. Arreu del món també té la significació de suport als malalts d'endometriosi i a Corea del Sud s'ha fet servir en suport de les víctimes de moltes catàstrofes i accidents. Els llaços groc o taronja també identifiquen arreu del món el suport als malats de leucèmia o esclerosi múltiple. En aquest context és absurd d'afirmar que el govern espanyol intenti que Whatsapp retiri aquest símbol, car s'hauria de retirar a tot el món i això implicaria prohibir-ne també l'ús per a totes les altres causes. En aquesta pàgina de la Viquipèdia trobareu més informació sobre el significat d'aquest símbol arreu del món.

vilaweb

La primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, ha reclamat la convocatòria d'eleccions generals al Regne Unit després de l'anunci de la dimissió de la primera ministra i cap conservadora Theresa May. Afegint-se així a la crida del partit laborista, Sturgeon ha criticat que ‘un altre ‘tory' es pugui instal·lar al 10 de Downing Street sense unes eleccions generals'. La sortida de May ‘no resoldrà l'embolic del Brexit', i l'única opció és ‘retornar la qüestió als ciutadans', ha dit, en referència a un nou referèndum sobre la relació amb la UE. A més, Sturgeon ha dit que la possibilitat que hi hagi un nou primer ministre britànic de la línia dura del partit conservador fa més important que mai reclamar també un referèndum sobre la independència d'Escòcia. Sturgeon ha agraït a Theresa May la seva feina, tot i admetre les seves ‘profundes discrepàncies', sobretot sobre el Brexit i la seva ‘manca de respecte', ha dit, ‘pels interessos d'Escòcia'. ‘Tot i això, el lideratge és dur, especialment en els temps que corren, i es mereix que li agraïm el seu servei', ha dit Sturgeon. En una sèrie de piulades, la líder escocesa també ha carregat contra la possibilitat que l'ex-ministre d'Exteriors Boris Johnson sigui el relleu de May. ‘Quin hipòcrita', ha piulat, en resposta a una piulada de Johnson agraint la tasca de May dins de Downing Street. ‘Que Boris Johnson com a primer ministre sigui una proposta seriosa és una prova més que el ‘tories' han perdut el nord. Res, a banda del Brexit, ha destrossat més la reputació internacional del Regne Unit en els últims tres anys que el seu mandat ridícul com a ministre d'Exteriors', ha assegurat.

bios

Maria Rosa Virós i Galtier (Barcelona, 1935 - ibid., 15 de maig de 2010) fou una advocada catalana, doctora en Dret per la Universitat de Barcelona i catedràtica de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat Pompeu Fabra, de la qual fou rectora del 2001 al 2005. Fou la primera dona que arribà al Rectorat d'una universitat catalana. Va estudiar Dret, seguint la vocació del seu pare, que era jurista i advocat; a la facultat va conèixer Josep Antoni González i Casanova, en una època en què l'oposició antifranquista es forjava a les aules universitàries. Des d'aquell moment amdbós van fer de la política un compromís ètic i ciutadà. A la seva càtedra de Teoria de l'Estat de la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB va defensar la tesi doctoral sobre el comportament electoral en els municipis de Girona en temps de la Segona República. Durant la Transició va dirigir juntament amb Josep Maria Vallès l'Equip de Sociologia Electoral de la Fundació Jaume Bofill, consolidant així la seva especialització en comportament polític i electoral. El 2004 va rebre la Medalla President Macià, instituïda el 1938 i que atorga el Govern de la Generalitat en reconeixement a la dedicació, constància i esperit d'iniciativa en la trajectòria professional. El febrer de 2005 va ser designada Vocal del Comitè de Supervisió i Seguiment del Centre d'Estudis i Opinió de la Generalitat de Catalunya. El novembre del 2005 fou nomenada Presidenta del Consell Econòmic i Social de Barcelona i el 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi. Morí a les 23h del dissabte 15 de maig de 2010 a l'Hospital Clínic de Barcelona.

vilaweb

La CGT de Lleida ha ofert el seu espai a les cartelleres sindicals que hi ha als centres educatius per a penjar-hi llaços grocs i altres símbols que van ser retirats pels Mossos d'Esquadra divendres. Segons el sindicat, en aquestes cartelleres que són obligatòries segons la Llei de llibertat sindical, s'hi pot penjar tot allò que sigui ‘objecte de persecució i no negui les llibertats bàsiques individuals i col·lectives'. La CGT ha criticat la intervenció policial ordenada per la conselleria d'Interior arran del requeriment de la Junta electoral espanyola i han remarcat que arrancar, tapar o esborrar símbols que les escoles i instituts han decidit penjar en les seves instal·lacions és negar la llibertat d'expressió. Divendres diversos grups de Mossos d'Esquadra van entrar en centres escolars que normalment són col·legis electorals i altres que no ho són per tal de comprovar si hi havia simbologia de caràcter polític. A partir d'aquí van retirar aquells elements com banderes estelades, llaços grocs o blancs amb ratlles vermelles i també fotografies de candidats o polítics, així com pancartes, cartells o qualsevol altre símbol partidista que contingués imatges o expressions coincidents o similars. Segons el sindicat, els mossos van actuar fent desaparèixer tot això, a més de llaços liles i senyeres en forma de llaç. La CGT ha criticat la intromissió policial en les escoles i instituts d'arreu del país en la pràctica docent de mestres, professors i professores. En aquest sentit, recorden que ja fa molts anys que policies armats entren als col·legis per fer tallers diversos i és per això que demanen que deixin d'entrar-hi armats, amb pistola i altres armes penjades del seu cos mentre es fa classe. El sindicat recorda que el darrer cop que la policia va fer una acció d'aquest tipus contra les instal·lacions escolars va ser l'1 d'octubre i per això insten tant a la conselleria d'Interior com a la d'Ensenyament que tirin enrere aquest tipus d'actuacions contra l'escola del país. El sindicat demana a ambdós consellers responsables de cada departament que si no poden complir amb aquesta retirada que ‘per dignitat, dimiteixin'.

books

En Magí mig embadalit va entrar a la cort… i va caure. Havia trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós per aquells recons i va trobar una ampolla… mig plena. -Maleïda!… mira com bevia!…- tot l'astorament d'aquell home va tornar-se rencúnia verinosa. -Si torna, la brularé de viu en viu!- va dir-se, i pujà dalt perque sentí la veu del nen que ploricava. El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit, mirava tot cridant, amb veu que enternia: -Mare!… Mare!…- veient que no hi era, es quedava en un recó, xuclant-se el dit gros de la mà dreta. -Prou… Anem-nos-en d'aquí… que si torna la maleïda, mengi terra lleca… Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats. Passà més d'un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes, l'una damunt de l'altre, com les dents d'una boca que la mort hagués closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no's movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i finestres sempre obertes. L'aigua passava pel riu sense fer runyigar les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s'anava rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls. Anava amb un altre home. Era el moliner nou.

bios

Glòria Ballús i Casòliva, neix a Manresa el 15 de maig de 1949. És doctora en musicologia i professora superior de piano i pedagogia musical. Compagina la investigació musicològica amb la de caràcter etnomusicològic i antropològic, principalment a la comarca del Bages. El seu pare era manresà, de jove tocava el violí i feia de guàrdia urbà i la mare, Matilde, provenia de Maçaners, que pertany al municipi de Saldes i fou cuinera a Cal Perdiu durant 50 anys. Als sis anys va començar a aprendre a tocar el piano per influència de la seva tieta. Estudia a Casa Caritat, on la seva germana Maria li ensenya música fora-d'hores lectives i s'examina lliure al Conservatori Superior de Música del Liceu. Més endavant obté els títols de professora superior de solfeig (1981), de piano (1983), de pedagogia musical (1984) i de musicologia (1997). Fou cap de Protocol de l'Ajuntament de Manresa fins l'octubre del 2016. Va rebre el títol del Mestratge en Protocol i Relacions Institucionals. Li han atorgat diferents premis, entre els quals destaquen, el Premi Nacional Aureli Capmany (1983), el Premi Oms i de Prat (1991), el Premi Lacetània del Centre d'Estudis del Bages (1993) i el Premi Antoni Esteve (2002). En el camp de l'etnomusicologia, des de l'any 1980, realitza diferents treballs de recerca al Bages, principalment, dins el Catàleg de Recerques impulsat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya. Ha publicat la Guia de Festes del Bages (2000), El Centre Excursionista de la Comarca de Bages: 1905-2005. Cent anys de vida musical (2006) i articles a les revistes Anuario Musical i Dovella, entre d'altres. Ha col·laborat també en diversos llibres de la col·lecció Patrimoni Festiu de Manresa: La Dansa, La Imatgeria, La Festa i Els Pastorets. Fou guardonada també amb el premi Oleguer Bisbal de l'any 2014.

vilaweb

El parlament ha demanat la retirada a Catalunya dels efectius de la Guàrdia Civil perquè han actuat obertament com una policia ‘de caire polític' centrada a perseguir determinats col·lectius. En una de les resolucions que clouen el debat de política general, la cambra també ha exigit la dimissió immediata de Teresa Cunillera, delegada del govern espanyol a Catalunya, per haver estat ‘manifestament incapaç' de garantir els drets fonamentals dels ciutadans. JxCat, ERC i la CUP han exigit igualment que s'aturin les operacions de les forces policials espanyoles que consideren prospectives i que utilitzen de manera especulativa i arbitrària els tipus penals associats al terrorisme per a reprimir l'activisme. A més, la iniciativa compromet els partits a impulsar una modificació al congrés espanyol de la reforma del 2015 del codi penal que va permetre aquest ús arbitrari i abusiu en la qualificació del tipus penal de terrorisme. Els socis del govern, amb l'aval de la CUP, també han fet un propòsit d'esmena amb les càrregues dels Mossos d'Esquadra contra manifestants o el fet que la Generalitat es personi en casos contra activistes independentistes. Per exemple, fent d'acusació en el cas dels nou dels Lledoners. A cavall de les contradiccions que genera a JxCat i ERC la gestió autonòmica, la cambra ha instat el govern a revisar la participació de la Generalitat com a acusació en processos jurídics que afectin els drets civils i polítics i a dur a terme un examen exhaustiu de les actuacions dels Mossos d'Esquadra ‘d'acord amb els mecanismes de transparència i control intern'. A més, el parlament ha denunciat que el judici del Tribunal Suprem contra l'1-O ha estat un procés arbitrari on s'han vulnerats diversos drets, com el dret a un jutge imparcial i predeterminat, el dret a la tutela judicial efectiva, a la defensa, a la presumpció d'innocència, al sufragi actiu i passiu i a la representació política de la ciutadania. La resolució aprovada també obliga la Generalitat a emplaçar el govern espanyol a complir les resolucions del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l'ONU, que reclamava l'alliberament dels presos polítics i l'arxivament de les causes obertes per l'1-O. Roldán, reprovada per construir un fals relat de violència El parlament també ha reprovat la líder catalana de C's, Lorena Roldán, per manipular paraules de Torra amb l'objectiu de ‘construir un fals relat de violència del moviment independentista', i ha explicitat la trajectòria cívica, pacífica i democràtica de l'independentisme arreu dels Països Catalans, en un intent de desmuntar els intents de criminalització del moviment. En la mateixa iniciativa, presentada conjuntament per JxCat i ERC i aprovada amb el suport de la CUP i l'abstenció dels comuns, la cambra ha expressat el suport al president de la Generalitat per la defensa a la llibertat d'expressió i les llibertats col·lectives davant del procés judicial obert pel manteniment de la pancarta dels presos i exiliats al Palau. La cambra ha denunciat que la Junta Electoral Central i el poder judicial atempten contra la separació de poders, contra l'autonomia i la inviolabilitat parlamentària. Una altra resolució conjunta de JxCat i ERC considera que l'acusació a Torra de desobediència i la petició de la pena d'inhabilitació demostren la deriva autoritària de la justícia espanyola per a atacar el president de la Generalitat. Acabar amb la vigilància especial dels edificis judicials A partir d'una altra proposta de resolució de JxCat i ERC igualment aprovada, el parlament ha instat la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a suprimir l'anomenada operació Toga, que obliga centenars d'agents dels Mossos d'Esquadra a vigilar nit i dia equipaments judicials, quan els efectius policials haurien de dedicar el seu temps a afrontar necessitats de seguretat ciutadana molt més rellevants i urgents.

bios

Johanna Givanel Pasqual (Barcelona, 1907 - Barcelona, 1989) fou una traductora barcelonina. Després de seguir els estudis primaris i de comerç a l'escola francesa Ferdinand de Lesseps, va treballar de secretària a la Companyia d'Aigües, fins que el 1937 va casar-se amb el periodista Joaquim Ventalló­ a Perpinyà. No van tornar de França, de París, fins al 1943. A partir d'aleshores va començar a traduir al català i al castellà tota mena de llibres literaris, tècnics i divulgatius, fins a més d'un centenar de títols; ocasionalment, també va traduir al francès: una obra de Pedrolo, Situació bis (1971), i, sobretot, nombrosos informes i estudis econòmics d'empreses diverses. Com a llengües de partida, predomina molt el francès; després, l'anglès, après amb l'ajut d'alguns cursos en escoles d'idiomes, i l'italià, amb què ja de gran, als anys cinquanta, va obtenir la llicenciatura de filologia. Al castellà, va traduir per a editors catalans com Josep Janés­, Aymà, Jaimes, Grijalbo o Taber textos molt diversos: des del Diario íntimo de Lord Byron (1944) fins a Conversaciones con Hergé (1986), a més de César Birotteau de Balzac (1962), Hugo el lobo d'Erkmann-Chatrian (1969), Lulú de Llorenç Villalonga (1973), La parte maldita de Georges Bataille (1974), La Barcelona tendra d'Alexandre Cirici Pellicer (1979) i còmics de Berk o Franquin (sovint traslladats al mateix temps al català i al castellà). Una heterogeneïtat semblant ateny les versions catalanes, sota l'aixopluc d'editorials com Mateu, Estela, Aymà, Jaimes, Grijalbo, Nova Terra, Aportació Catalana o Joventut. L'assaig pedagògic (Falisse, Leclerc, Evatard o Dana) es combina amb la narrativa d'èxit (West o Papini), la novel·la negra (Christie o Fleming), la literatura juvenil (Blyton o Spyri) o els còmics. Com a membre d'una família coercida pel franquisme, Givanel sempre va traduir per guanyar-se la vida, sovint en circumstàncies difícils. No obstant això, va afrontar aquesta activitat amb rigor i competència.

bios

Maria de la Mercè Abella i Alonso (Barcelona, 14 de maig de 1848 - 13 de desembre de 1924), coneguda com a Mercè Abella, va ser una actriu catalana de l'últim terç del segle xix. Va treballar, entre altres, als teatres de l'Odeon i Romea de Barcelona de primera actriu. Com moltes altres actrius, abans de dedicar-se al teatre català formava part de les companyies de declamació castellanes. Reeixí en els papers de dama jove i, més tard, fou primera actriu. Va començar en el món del teatre als 10 anys formant part d'una companyia d'aficionats representant l'obra de Francesc Camprodón Flor de un dia. El seu debut com a professional és també amb una obra del mateix Camprodón, La teta gallinaire. És contractada com a dama jove per primera vegada al Romea la temporada 1871-1872, on actua amb Caterina Mirambell, Balbina Pi i Olivella i Francisca Soler, i on representa El alcalde de Zalamea, de Calderón, La flor en la muntanya, de Ramon Bordas i Estragués, i El rector de Vallfogona, de Pitarra. Roman diverses temporades en aquest teatre, on estrena obres de Víctor Balaguer i d'Ubach i Vinyeta. També forma part de la companyia catalana del Teatre Romea que fa funcions al Liceu durant la temporada 1871-72 i 1872-73, sota la direcció de Joaquim Garcia Parreño, i a l'Olimp. El 1880 marxa a València, i a l'estiu d'aquest any actua al Teatre-Circ de Mallorca amb Lleó Fontova. Durant els anys següents, treballa al Liceu (1881-82), al Tívoli (83-84) i el 1886 torna al Romea, on s'hi està fins a la temporada 1891-92, quan passa al Novetats. Al teatre del carrer Hospital estrena La filla del mar, de Guimerà, per primera vegada com a primera actriu; a més d'altres obres de Guimerà, també representa peces de Soler i Hubert, Pitarra i Victor Balaguer, autors de moda llavors. A l'estiu de 1883 treballa al Novetats amb la companyia Valero-Vico. Malalties i problemes personals, entre els quals la mort d'un fill, la fan deixar la carrera d'actriu cap a mitjans dels anys 80. La seva situació econòmica era molt precària. Els últims dies de la seva vida va poder gaudir d'una petita pensió que li passava l'Ajuntament de Barcelona, gràcies a l'actor i director Ermengol Goula, a qui coneixia des que estudiava al Conservatori de Declamació, i que va deixar escrit que a la seva mort (1922) la seva pensió fos per a ella. Va morir al desembre de 1924, quan ja feia vint anys que s'havia retirat dels escenaris.

mitologia

Els tres augustos i els cinc emperadors (xinès: 三皇五帝, pinyin: sān huáng wǔ dì) són els governants mitològics de la Xina anteriors a la primera dinastia Xia. La tradició xinesa atribueix a aquests personatges mitològics la fundació de la civilització xinesa i la invenció de les institucions socials, culturals i econòmiques, com per exemple la família, l'agricultura, l'escriptura, etc. Tot i el caràcter llegendari de les històries que s'expliquen sobre aquests personatges, que haurien viscut centenars d'anys i serien els responsables de fets quasi miraculosos, és possible que a l'origen d'aquestes llegendes es trobin personatges reals, caps tribals del III mil·lenni aC que haurien aconseguit victòries militars prèvies a la unificació de la Xina de la possiblement llegendària dinastia Xia. Les fonts històriques xineses coincideixen en el nombre de tres augustos i cinc emperadors, però les identitats d'aquests varien segons les fonts, existint diverses versions tant pels augustos com pels emperadors. Existeixen diverses versions de les identitats d'aquests tres augustos (三皇 sān huáng) Una altra versió, citada en la Wikipedia Xinesa sense aportar fonts menciona el déu del foc Zhùróng (祝融) en comptes de Gonggong. Les identitats més habituals dels cinc emperadors (五帝 wǔ dì) són les que es mencionen en diversos escrits de l'antiguitat, com les Memòries històriques de Sima Qian, el Shìběn (世本) o el Dàdàijì (大戴記). D'acord amb aquestes obres els cinc emperadors són els següents: Altres versions de les identitats d'aquests cinc emperadors inclouen la del Llibre dels Ritus (禮記 Lǐjì): Taihao (太皞) （identificat con Fuxi）, Yandì (炎帝) （identificat con Shennong), l'Emperador groc, Shaohao (少皞) i Zhuanxu. Per la seva part el Prefaci al Clàssic dels documents (尚書序 Shàngshū Xù) i el Dìwáng Shìjì (帝王世紀) recullen una altra versió: Shǎohào (escrit aquí 昊）, Zhuanxu, Gāoxīn (高辛) （identificat amb Diku）, Tangyao i Yushun. A vegades s'identifica als cinc emperadors amb els cinc punts cardinals (en la tradició xinesa el "centre" es considera un punt cardinal més), com per exemple en la versió recollida en les Elegies de Chu (楚辭 chǔcí): Taihao (Est), Yandi (Sud), Shaohao (Oest), Zhuanxu (Nord) i l'Emperador groc (Centre). El primer mite de creador de l'univers normalment inclou Pangu en la mitologia. Després de la seva mort el seu ull esquerre va esdevenir el Sol, mentre que l'ull dret va esdevenir la Lluna. Diferents parts del seu cos, bàsicament es van convertir en el món. També hi ha la llegenda dels Quatre shi (四氏) que van participar en la creació del món. Els quatre membres són Youchao-shi (有巢氏), Suiren-shi (燧人氏), Fu Xi-shi (伏羲氏), i Shennong-shi (神農氏).

bios

Cintia Rodríguez Rodríguez (Inca, 16 de novembre de 1994) és una gimnasta mallorquina. És membre de la Selecció Espanyola de Gimnàstica Artística i ha participat en dues edicions dels campionats del món, una de les europees i, amb la selecció nacional júnior, al Gran Premi Città di Jesolo. Actualment[Quan?] forma part del club Xelska, de Mallorca, i estudia criminologia a la UNED. El 2010 va participar en la Copa del Món de Rotterdam amb la Selecció Espanyola, que va acabar en la 18a posició, a 5,6 punts del guanyador, la Selecció Russa. El 2011 va guanyar el campionat d'Espanya, tant en la modalitat individual com per equips amb el seu club, el Xelska. Després participà en la Copa del Món a Cottbus. El 2012 participà en els campionats de la Federació Espanyola i de les Illes Balears; també participa en la Bundesliga alemanya de gimnàstica. El 2013 participà en la Sèrie A1 italiana, cedida a l'equip Forza e Virtù 1892; guanyà els campionats d'Espanya absoluts per equips amb el Xelska; participa en la Bundesliga i, finalment, participà en la Copa del Món amb la Selecció Espanyola. Ocupà el lloc 48 en paral·lel, el 75 en la barra, el 26 en el cos lliure i el 44 en la competició general individual. El 2014 va tornar a participar en la Sèrie A1, cedida al Ginnastica Giglio. En la primera etapa només competí en barres (12.350) i biga (13.050). També participà en el Campionat d'Europa del 2014 a Sofia, on Espanya acabà en el 6è lloc en la final per equips. Al Campionat Nacional d'Espanya va guanyar el tercer lloc, amb un total de 53.017 punts, per darrere de Roxana Popa i Paula Vargas.

books

Abans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo a cal comte, mossèn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. De primer antuvi, amb l'intent de donar exemple als veïns del poble, l'havia pres a jornal perquè li arreglés l'hort. Després, un cop convençut que el minyó tirava per bon cap, havia fet mans i mànegues per trobar qui el llogués. Això sí, per a aconseguir-ho va caldre que portés la seva protecció fins al punt de parlar, un diumenge, a cor d'altar, de l'obligació que té tothom de donar adjutori al desvalgut, i dels mals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltes d'altri encara que vagin seguides d'un bon penediment. I va ser tan apropiada al cas la seva prèdica, que més de quatre feligresos, sentint-se'n corferits, en sortir de missa varen acostar-se al minyó i varen oferir-li jornals. Després, en els rotllos que es varen formar a plaça com cada festa, totes les converses varen recaure sobre les paraules del rector, naixent al punt dos partits: l'un format per la dotzena de pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que, acostumats de més de trenta anys a creure en un tot a mossèn Esteve, l'obeïen com les ovelles al pastor; l'altre compost dels joves eixelebrats que, enardits per l'hereu Bartra, sostenien a peu i a cavall que el capellà repapiejava i que en Biel era un murriàs de set soles. Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les lloances que feien del jove tots els que havien provat de llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom. L'alegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava que havia començat a viure de bell nou. Per això, sentint-se encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La llàstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu Bartra. Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentir nàixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundant les terres que l'enrondaven. I va corprendre'l amb tanta força aquell desig, que, ja abans de fer-lo avinent el capellà, va començar a esmerçar totes les estones que no treballava per altri, a apedaçar portes, tapar goteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de tal manera, que en poc temps va arribar a fer d'un tros d'aquells murs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual va poder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques eines que havia pogut comprar amb els seus estalvis. -Tanmateix és altra cosa, això, que no pas divertir-se fent mal!- va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la que havia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.

vilaweb

El jutjat de primera instància i instrucció número 6 de Llíria jutjarà, el 23 de maig, el president d'España 2000, José Luis Roberto, i dues persones més acusades d'un delicte lleu d'amenaces per haver fet un escarn el 18 d'octubre a la nit al domicili particular de la vice-presidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra. Segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia valencià, el magistrat cita el president d'España 2000, contra qui s'adreçava la denúncia interposada, i dues persones més que la Guàrdia Civil ha pogut identificar com a participants en la concentració. Segons el vídeo, que va ser difós a les xarxes socials per España 2000, una desena de persones encaputxades i amb màscares com les del film Scream es va concentrar durant la nit davant la casa d'Oltra amb una bandera espanyola que deia: ‘Visca la unitat d'Espanya'. Els concentrats van fer sonar l'himne espanyol i pasdobles mentre enregistraven l'interior del domicili i retransmetien l'acció per internet. La Fiscalia de València va investigar els fets després d'una denúncia interposada per l'advocacia de la Generalitat Valenciana en la qual s'adjuntava el vídeo difós i s'assenyalava el desconcert i la intimidació causada en l'entorn familiar d'Oltra per aquesta concentració. Segons el TSJ valencià, la jutgessa considera que aquests fets poden ser constitutius d'un delicte llei d'amenaces, castigats amb penes de multa segons l'article 171.7 del codi penal, que preveu d'un mes a tres de sanció per amenaces lleus. ‘Donar cobertura als nazis i als feixistes' Després d'aquest escarn, la secretària general del PP del País Valencià, Eva Ortiz, va justificar-lo i el va comparar amb la samarreta amb la cara de l'ex-president Francisco Camps i que Oltra que va dur l'any 2009. ‘Hi ha hagut persones que han portat a l'hemicicle de les Corts samarretes amb la cara d'un dirigent del PP', va dir Ortiz, després d'haver expressat la condemna del PP a l'atac contra Oltra. ‘Em sembla indignant que una alta dirigent política compare la samarreta de Camps que jo em vaig posar amb els feixistes que, encaputxats i amb la cara tapada per una màscara d'un assassí en sèrie, van venir durant la nit a la porta de ma casa', va dir llavors Oltra. Visiblement enfadada, va afegir que si Eva Ortiz ho deia seriosament, potser ja no calia que existís España 2000.

books

Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre… al seu detràs altres ombres formaven un petit bosc. -La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son camí, sense fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, però en gran silenci, una munió de petites gotes, de ruixims imperceptibles… Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia tornat a amagar fantàsticament en el si de la boirada… Després, el sol ja un xic alt, s'inicià un moviment en la gran buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un cantó a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinçaren com un vel, i per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, però clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de l'horitzó… I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre, però tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa… Llavores en Pau s'adonà de que tot ell regalava. -Valga el sol- pensà tot aixugant el canó de l'escopeta -que aviat em secarà!- I tornà a caminar; però als pocs passos suava de valent, i fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sinó amb un parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant valentes varen ser, que en Pau quedà tot encorbat, amb una cama enlaire el puny apretat a la galta. Una rialla que va esclatar al seu darrera, el tornà a la posició natural: -I doncs, Pau… que t'ha picat una vespa?… -Ah, ets tu, Pere?… aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat dormir en tota la nit i ara hi torna… Vet aquí la vespa que m'ha pessigat! -Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu… perquè ja et veig amb l'escopeta!… -Jo et diré: és per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma a coll… un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en Nandu… Cinc trets li he cascat ja… i tant campanta!… -Guatlles a aquest temps?…

vilaweb

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha denegat la petició de Joaquim Forn de deixar la presó provisional perquè veu que hi ha risc de reiteració delictiva. I ho argumenta dient que no es creu que ara es comprometi a respectar la legalitat espanyola, perquè no ha abandonat la seva ideologia independentista i perquè hi ha molta gent a Catalunya que continua essent independentista. I perquè Carles Puigdemont continua volent la independència. Llarena, en la interlocutòria, diu això: L'investigat, en l'expressió de la seva legítima llibertat ideològica, manté lògicament el seu ideari sobiranista, cosa que, tot i essent vàlida constitucionalment, no significa que s'hagi de renunciar a avaluar que el convenciment que manté possibilitat una reiteració del delicte que resultaria absurda en qui professi la ideologia contrària'. És a dir, Llarena diu que el risc de reiteració delictiva desapareix si deixes de tenir la independència com a idelologia o com a objectiu polític. I ho utilitza com a argument per a mantenir Forn a la presó. L'argument del jutge és encara més greu, perquè continua així: ‘La seva idelogia coexisteix a més amb un context polític en què hi ha certesa que hagi desaparegut la intenció d'assolir la independència de Catalunya, existint encara sectors que defensen explícitament que s'ha d'aconseguir de manera immediata i perseverant en el mecanisme de secessió contrari a les normes penals que aquí s'enjudicien. Precisament, aquesta última actitud és la que sosté qui va atorgar la confiança al senyor Forn perquè fos conseller d'Interior.' O sigui, que el fet que Puigdemont i una part molt important de l'independentisme pensi que s'ha d'assolir la independència i que considerin que la legitimitat democràtica hauria de prevaler a l'ordenament jurídic espanyol justifica que Forn continuï a la presó. Encara va més enllà en el seu escrit, dient que, com que és possible que una majoria política vulgui la independència, hi ha més risc de reiteració delictiva per part de Forn i que, per tant, ha de continuar a la presó. Vegeu ací la interlocutòria íntegra:

bios

Sabina Fluxà i Thienemann (Palma, 1980) és una empresària mallorquina, vicepresidenta i CEO del Grup Iberostar. El seu besavi, Antoni Fluxà (1853-1918), va fundar a Inca una fàbrica de calçat, pionera en la mecanització de la producció de sabates a Espanya. El seu avi Llorenç Fluxà Figuerola (1907-1993) va heretar el 1928 la fàbrica paterna, la va convertir en una empresa internacionalitzada i de prestigi en el seu sector i li va donar el nom pel qual és actualment coneguda: Lottusse. El 1956, Llorenç Fluxà va adquirir una petita xarxa d'agències de viatges, Viajes Iberia, i es va introduir en el negoci hoteler que començava en aquells dies a enlairar-se a les Illes Balears. El 1962, el segon dels seus fills homes, Miquel Fluxà Rosselló (1938), es va posar al front dels negocis turístics de la família i com a resultat de la seva activitat emprenedora va sorgir una de les empreses espanyoles més consolidades en el sector turístic: el Grup Iberostar, al qual Sabina Fluxà es va incorporar el 2005. Sabina Fluxà és la primogènita de les dues filles de Miquel Fluxà (Inca, 1938) i Sabine Thienemann (1951). És llicenciada en administració i direcció d'empreses i MBA per l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE). El 2013 va realitzar el Programa d'Alta Direcció d'Empreses de l'IESE Business School. Va començar a treballar al Grup Iberostar el gener de 2005. Al novembre de 2006 va ser nomenada co-vicepresidenta del grup i el 2017 co-vicepresidenta i CEO. El 2016 es va incorporar al Consell d'Administració de Telefónica com a consellera independent. També és membre de Consell Assessor Regional del BBVA, membre de Consell Rector d'APD Illes Balears, així com patrona de la Fundació Iberostar i la Fundació Endeavor. També va ser consellera d'ACS i Dragados. L'any 2017 va ser escollida una de les dones líders TOP 100 a Espanya.

mitologia

(11) Partènope és un asteroide gran i brillant del cinturó d'asteroides. Està compost d'una barreja metàl·lica de níquel-ferro amb silicats de ferro i magnesi. Va ser descobert des de Nàpols l'11 de maig de 1850 per l'astrònom italià Annibale de Gasparis. Va ser el seu segon asteroide descobert. Va ser batejat en honor de Partènope, personatge de la mitologia grega. Fins ara s'ha observat una ocultació estel·lar de Partènope (el 13 de febrer de 1987). Baer i Chesley l'any 2007 calcularen una massa i densitat de Partènope més alta basat en pertorbacions de l'asteroide de 90 km (17) Tetis. Baer i Chesley calcularen una massa de 6.3×1018 kg amb una densitat de 3.3 g/cm³. Baer estimà una massa de 6.15×1018 l'any 2008. Les estimacions de Viateau i Rapaport l'any 1997 i 2001 donaven una massa propera als 5×1018 kg. amb una densitat de 2.7 g/cm³. Viccionari

vilaweb

El Parlament de Catalunya ha reblat el seu caràcter plenament sobirà reafirmant-se en els continguts de la resolució d'inici del procés d'independència del 2016, amb què la cambra va refusar les imposicions el Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. JxCat i ERC han donat finalment suport a una iniciativa de la CUP que relliga la reclamació de l'amnistia a l'exercici de l'autodeterminació i que afirma la legitimitat de la desobediència civil i institucional com a instruments en defensa dels drets polítics, civils i socials que siguin lesionats. Abans del debat, C's i el PSC havien intentat que la cambra no tramités la proposta amb l'argument que la resolució del 2016 va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional. Malgrat això, la mesa ha refusat les peticions de reconsideració presentades i, inesperadament, la majoria independentista ha votat unida a favor de la proposta, que la CUP no ha volgut rebaixar. C's havia advertit també del perill d'incórrer en responsabilitats penals. Les tres forces independentistes han apujat així el llistó respecte a la resolució que havien consensuat, que també ha tirat endavant amb l'abstenció dels comuns, i que ha fixat l'amnistia i l'exercici de l'autodeterminació com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. Amb aquesta iniciativa, JxCat, ERC i la CUP s'havien assegurat ja la preservació de la unitat independentista fixant aquests dos grans principis sense concretar-ne els terminis ni la manera específica com s'han de desenvolupar. Aprovant la iniciativa dels anticapitalistes, el parlament també ha reconegut que Catalunya va exercir l'1-O el dret a l'autodeterminació en un context d'amenaces i repressió per part de l'estat espanyol. Segons el criteri de la cambra, la violència física, ambiental i jurídica exercida va impedir que la votació es desenvolupés en unes condicions de ‘normalitat democràtica', amb la paradoxa que no se n'ha perseguit els responsables i que hi ha presos polítics i exiliats per haver estat responsables del referèndum. Les dues resolucions s'han aprovat en un moment en què JxCat, ERC i la CUP tampoc no han acordat quines haurien de ser les actuacions alternatives en cas que sigui inviable una negociació amb el govern espanyol i que no es puguin dur a la pràctica l'amnistia i l'autodeterminació. En qualsevol cas, el parlament els ha instat ara a trobar ‘un acord nacional per l'amnistia, l'autodeterminació i els drets civils i polítics' obert a tots els agents polítics, socials i culturals dels Països Catalans. El president de la Generalitat, Quim Torra, i les tres forces independentistes ja es van emplaçar ahir a detallar-ne el quan i el com de la resposta al Suprem a partir d'ara. Segons el mandat parlamentari, l'exercici del dret a l'autodeterminació, concretament, ha de formar part de la resposta institucional que lideri el parlament si els presos polítics són condemnats. Per si això passés, la cambra també ha fet una crida a la ciutadania a manifestar-se per vies pacífiques i democràtiques. Acostament independentista al parlament: autodeterminació i amnistia per a respondre a l'estat espanyol

vilaweb

El president del govern espanyol, Marino Rajoy, es mostra convençut que els independentistes ‘no quedaran contents' amb la reforma de la constitució espanyola a les corts espanyoles perquè, segons ell, ‘volen liquidar la sobirania nacional'. És per això que Rajoy va descartar modificar la constitució sota els ‘paràmetres' de l'independentisme. ‘Ni el meu partit ni la majoria de formacions són partidàries de liquidar la unitat nacional ni la sobirania', va manifestar el president espanyol, que va assegurar que la reforma no s'abordarà abans que acabi la legislatura. Mariano Rajoy va fer aquestes manifestacions després de l'habitual trobada d'estiu amb el rei espanyol a Mallorca. La reunió va durar prop d'una hora i mitja i tots dos van abordar diversos temes de l'actualitat política, econòmica i social per la qual passa l'estat espanyol però en cap cas van tractar la qüestió catalana. Tot i no haver parlat de Catalunya, totes les preguntes que van dirigir els periodistes a Mariano Rajoy en acabar la reunió van ser sobre les eleccions del 27 de setembre vinent i sobre la possibilitat de reformar de la constitució per rebaixar el to de l'independentisme. Durant la seva compareixença, el president espanyol també ha descartat abordar la reforma constitucional aquesta legislatura perquè no té sentit fer-ho a les acaballes del mandat ni a les portes de dos processos electorals com el català i l'espanyol. Així mateix, Rajoy va insistir que ‘no es produirà cap secessió' a l'estat espanyol argumentant que plantejar-ho significa ‘ignorar segles d'història, de llaços, d'afectes col·lectius i de totes les coses que s'ha fet conjuntament i que es poden fer'. Així mateix va dir que ‘no té sentit' obligar les persones a decidir si volen ser ‘només catalans o espanyols i europeus'. ‘Garanteixo que no s'obligarà ningú a decidir això', va sentenciar. Participació activa en el 27-S Rajoy també va fer una crida a participar en les eleccions del 27 de setembre, com ja va fer fa uns dies des de Huelva, i va assegurar que tindrà una presència activa en el procés electoral: ‘Sempre m'involucro a les campanyes del meu partit i en aquest cas vull explicar a tots els catalans quina és la meva opinió'. ‘Seria un irresponsable si no ho fes', va concloure. Així mateix, va expressar la seva sorpresa per aquells que afirmen que amb la majoria parlamentaria o amb el 51% dels vots ja es pot iniciar el camí cap a la independència ‘quan cal el suport de dos terços del Parlament per iniciar una modificació de l'Estatut'.

vilaweb

El conseller de Justícia, Carles Mundó, ha fet una crida a la participació a les eleccions del dia 21. ‘Tenim l'oportunitat de transformar en vots tota aquesta indignació, tots els abusos i totes les imposicions', ha dit en una carta publicada a Nació Digital, titulada ‘L'hora de la política'. ‘Hem d'omplir les urnes en defensa de les nostres institucions i ens cal una victòria inapel·lable per a demostrar que la causa de la llibertat és la que ens assegura un futur en què les oportunitats s'obrin pas davant tots aquells que han volgut guanyar als despatxos tot allò que les urnes els havien negat', ha afegit. Mundó, empresonat a Estremera, ha agraït també totes les mostres de suport i solidaritat: ‘No estem sols. Ho sabem i ho notem. I el nostre agraïment és infinit.' ‘Des d'un punt de vista personal, estar a la presó és un preu molt alt, però alhora és l'evidència d'un estat incapaç de respondre amb altres arguments', ha dit. I també: ‘Cap jutge ni cap sentència no donaran una resposta útil a la situació política que vivim. En una democràcia madura i que no tingui por a la lliure expressió de la ciutadania, la constitució és sempre la clau que obre tots els panys, que és prou flexible per a adaptar-se i donar resposta als canvis socials i als reptes polítics que de manera sostinguda i legítima plantegen els ciutadans.' Mundó ha criticat durament el govern del PP i els seus aliats: ‘Han optat pel codi penal per respondre al repte democràtic plantejat pels catalans de forma pacífica i democràtica. El codi penal no servirà per a convèncer milions de ciutadans que desisteixin del seu compromís.' Així mateix ha dit, irònicament: ‘Ara, els mateixos que no han donat cap oportunitat al diàleg es presenten com els que tenen totes les respostes i les millors solucions.' La carta de Mundó acaba així: ‘Aplicar arbitràriament l'article 155 de la constitució per expulsar el govern electe de Catalunya, imputar de manera injustificable un delicte castigat amb fins a trenta anys de presó o tancar el vice-president i set consellers a la presó per un delicte que no han comès, no sembla compatible amb la lògica d'un estat que tingui una democràcia madura i consolidada.'

mitologia

En la mitologia grega Èleos (en grec Έλεος) era la personificació de la pietat, la caritat i la misericòrdia. Aquest esperit benigne era filla d'Èreb i Nix, i tenia com a oposat Anaideia, la crueltat. Els seus germans eren Caront, Hèmera, Èter i Epífron. Èleos tenia un altar a l'àgora d'Atenes. Tal com relata Pausànies (i.17 §1), «els atenesos són els únics entre els hel·lens que adoren aquest ésser diví, i entre tots els déus és el més útil per a la vida humana en totes les seves vicissituds». Era un temple de decoració modesta, sense estàtues ni rituals, car la deessa vivia només en els cors dels homes. En aquest temple s'escoltava tots els suplicants dia i nit per molt cruels que puguin ser els seus crims. Per això aquells que imploraven l'asil dels atenesos, com Adrast o els heràclides, acudien a l'altar d'Èleos demanant-hi clemència. El seu equivalent romà era Misericòrdia.

vilaweb

Donald Trump no pot blocar usuaris crítics a Twitter perquè utilitza la xarxa social per parlar d'afers oficials dels Estats Units. Un tribunal nord-americà ha obert una via nova sobre l'ús de les xarxes socials pels polítics, alguns avesats a blocar crítiques que els fan usuaris de les xarxes. Segons que explica The New York Times, la sentència pot tenir conseqüències a la constitució dels Estats Units, concretament obrint la porta per a modificar-ne la primera esmena. La sentència del tribunal d'apel·lació diu que Trump no pot excloure ciutadans nord-americans de la lectura de les seves publicacions. A la demanda, van argumentar que el blocatge selectiu de Trump pel fet d'expressar opinions crítiques és una discriminació inconstitucional. L'equip jurídic de Trump va contraargumentar assegurant que és un compte personal i que el molestaven que el critiquessin i se'n befessin. ‘Concloem que les proves de la naturalesa oficial del compte són aclaparadores. També concloem que, una vegada el president hagi triat una plataforma i hagi obert el seu espai interactiu a milions d'usuaris i participants, no pot excloure'n selectivament aquells amb qui no està d'acord', ha sentenciat el tribunal. Kelly Laco, portaveu del Departament de Justícia, ha dit: ‘Estem decebuts amb la decisió del tribunal i explorem quins passos podem fer. Com vam argumentar, la decisió del president Trump de blocar els usuaris del seu compte personal de Twitter no viola la primera esmena.' En canvi, la sentència ha satisfet els demandants. ‘La decisió garantirà que la gent no sigui exclosa d'aquests fòrums simplement pels seus punts de vista i que els funcionaris públics no transformin aquests espais digitals en càmeres de ressonància', ha dit Jameel Jaffer, director del Knight First Amendement Institute de la Universitat de Columbia i representant d'un grup d'usuaris blocats per Trump. ‘Ajudarà a garantir la integritat i la vitalitat dels espais digitals, cada vegada més importants per a la nostra democràcia', ha afegit. La sentència és pionera i obre un debat sobre l'ús de Twitter que fan els polítics, especialment els que tenen responsabilitats institucionals. Als Estats Units, fins i tot pot fer modificar la constitució per a adaptar-la a les transformacions que han originat les xarxes socials a la vida pública.

mitologia

Tisífone (grec: Τισιφονη, "venjadora de la mort") és una de les tres Erínnies de la mitologia grega. Segons Hesíode, ella i les seves germanes Megera i Al·lecto van néixer de la sang d'Urà quan Cronos va castrar-lo. Era l'encarregada de castigar al Tàrtar els crims d'assassinat: el parricidi, el fratricidi, i l'homicidi. Segons un mite, Tisífone s'enamorà de Citeró, a qui va causar la mort quan una de les serps del seu cap el va mossegar. Citeró es va convertir en la muntanya que porta el seu nom. Al llibre VI de l'Eneida, es descriu a Tisífone com la guardiana irascible i cruel de les portes del Tàrtar. També apareix a la Divina Comèdia de Dant, guardant les portes de la ciutat infernal de Dite. Una altra Tisífone s'esmenta en una tragèdia perduda d'Eurípides, que tractava de les aventures d'Alcmeó. Tisífone seria una filla d'aquest heroi, a la que el seu pare va confiar al rei de Corint, Creont, i va ser venuda com a esclava.

mitologia

Els skáldskaparmál (Dites sobre poesia en nòrdic antic) constitueixen la segona part de l'Edda prosaica de Snorri Sturluson. És un diàleg entre Ægir i el déu de la poesia Bragi amb el pretext de la presentació d'una llista de kenningar (perífrasi) i de heiti (sinònims) per a indrets, persones i objectes. L'explicació d'aquests kenningar permet a Snorri explicar molts relats mitològics o heroics. El diàleg es dona en el context d'un sumptuós banquet donat pels Æsir en honor d'Ægir, presentat ací com un mag arribat de l'illa de Laeso. Durant el festí, Bragi dona al seu veí de taula una llista de heiti i kenningar, i li explica històries sobre el seu origen. La majoria pertanyen a la mitologia: el rapte d'Iðunn per Tjazi i com Skaði triar Njörðr per espòs, l'origen i el robatori de la hidromel poètica, els combats de Thor contra els gegants Hrungnir i Geirröd; i l'elaboració dels objectes preciosos dels déus. La resta se'n refereix a herois o reis llegendaris: Snorri resumeix la història de Sigurd i Völsung. També evoca els reis Fródi i Hrólfr Kraki, i la Hjadningavíg. Les kenningar que figuren als Skáldskaparmál són d'antics scaldes. De vegades, l'Snorri no es contenta citant una kenning i afegeix extensos extractes de poemes que permeten explicar-la; cita així Haustlöng de Thjódólfur úr Hvini, Tórsdrápa d'Eilífr Godrúnarson i Ragnarsdrápa de Bragi Boddason. Apareix també en Skáldskaparmál un poema que es considera que forma part de l'Edda poètica tot i que no figura en el Codex Regius: el Gróttasöng. Els skáldskaparmál acaben amb una llista de heiti. La darrera part es presenta sota la forma de thulur (llista de noms i heiti versificats i emprats per a mitjans mnemotècnics); es presenten així les diferents maneres de designar els déus, gegants, homes, dones, batalles, armes i elements naturals. Els relats mitològics i heroics narrats als skáldskaparmál ens han arribat gràcies a l'Snorri; sense aquests, la majoria d'al·lusions que contenen els poemes escàldics ens serien desconegudes. Igualment, els poemes citats s'haurien perdut si no haguessen aparegut en els Skáldskaparmál.

bios

Elena Jaumandreu (Barcelona, Barcelonès, 22 de juny de 1936) és una muntadora cinematogràfica catalana. Aprengué l'ofici del seu pare, Francesc Jaumandreu, un dels primers muntadors a l'Estat espanyol. I el seu germà Francesc l'aprengué d'ella. Va treballar també com a ajudant de Petra de Nieva i de Pedro del Rey. Residí a Madrid del 1942 al 1969, i des d'aquest any, després de casar-se i tenir fills, es dedicà sobretot al muntatge de doblatge. Col·laborà en l'edició de ‘Los golfos' (1960), de Carlos Saura. La seva primera pel·lícula com a primera muntadora fou ‘Chimes at Midnight' (1965), d'Orson Welles. Treballà en una quinzena de produccions, entre les quals destaquen el muntantge de la primera cinta d'Eloy de la Iglesia, ‘Fantasía... 3'; i després ‘El cochecito', ‘Las Vegas, 500 millones' (1968), d'Antonio Isasi Isasmendi i ‘Interior roig' (1983), d'Antoni Anglada. El 2015 colabora a Cerdanyola del Vallès amb l'associació TCC, un taller de cinema per a gent gran. L'any 2019 fou nomenada membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català.

vilaweb

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, s'han reunit aquest matí i han acordat de començar les negociacions per fer un ‘govern de cooperació'. Ho ha explicat Pablo Iglesias després de la reunió, que ha servit per a pactar el suport de Podem a la seva investidura. Iglesias ha dit que havia reclamat a Sánchez que aquestes negociacions acabin amb un govern de coalició, en què Podem tingui els ministeris amb matèries socials. I ha afegit que, a parer seu, més que els integrants de l'executiu ara són importants els continguts del govern. ‘Per nosaltres el nombre de ministeris tant se val', ha dit. La reunió ha durat poc més d'una hora, però la valoració d'Iglesias ha estat positiva. El PSOE parla d'un govern plural i integrador Després de Pablo Iglesias, ha fet una conferència de premsa la portaveu del PSOE, Adriana Lastra, qui ha dit que aquest govern de ‘cooperació' hauria de ser plural i integrador i tenir fórmules innovadores, amb gent representativa de tots els àmbits. Lastra ha afegit que l'últim any s'ha constatat que l'esquerra es pot posar d'acord per aplicar polítiques socials. Així mateix, ha dit que el PSOE estava molt satisfet de la reunió amb Iglesias, en què hi ha hagut grans coincidències programàtiques. Tanmateix, ha recordat que PSOE i Podem no tenen prou vots i que caldrà explorar la possibilitat d'un govern –ha dit– ‘integrador, no excloent i no tancat'.

books

-Patllari! o Patllari!… El sacsejava el mateix que si hagués de socórrer, un cop despert, una gran necessitat. Ell es desvetllà de mal humor, i ella no sabé pas explicar-li el perquè del seu esverament il·lògíc. Nevava, nevava, i seguia nevant; però fins aquí no succeïa pas res de l'altre món. * * * Cap a la matinada la Tereseta tornà a esparvillar el seu marit: tenia l'aprehensió d'oir una mena d'ahuc llunyà. A vegades li semblava un crit ronc de persona demanant auxili. Discutiren el que podia ser: si provenia d'això o d'allò, i si els cornaven les orelles o cornava el vent per la sureda. Cornava el vent! De sobte una ratxa furiosa lliscà per la teulada. Un traüt enorme, muntava dels fondals. Entre els bruels de l'oratge i el gemegar de la selva, ben definits, es percibia un rumor sord, de catàstrofe, compost de crepitacions, xocs i retrunys inexplicables. Era el cruixir de milers i milers de branques esqueixant-se alhora; era que els grans arbres embalumats de neu, vinclats per l'huracà, es rompien en sec a mitja soca; era que, estimbant la tofa de llurs ramatges, en feien seguir d'altres, i junts esmicolaven els més xics, i per les valls i per les serres el desastre repercutia horríson. La caseta d'en Patllari, pataquejada pels bufaruts, semblava alçapremada per una força sobrenatural. Ell recorria els llocs de perill, apuntalant fustatges i tapant forats; ella arrupida al llit, recordant-se del Cerdà, resava parenostres.

vilaweb

Després de la sentència del cas Palau, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, creu que els dirigents polítics de Convergència i també del PDECat ‘han de dir explícitament què sabien i què no', a banda de prendre les ‘responsabilitats pertinents, que poden passar per abandonar la política'. Així de clara ha estat, i ha apuntat cap a Artur Mas, però també altres polítics en actiu, com Josep Rull, Jordi Turull i Carles Puigdemont. Colau considera que, com a màxims dirigents de les formacions polítiques implicades en el cas, els toca de respondre. La batllessa també ha dit que durant deu anys CDC havia ‘estafat als ciutadans' mentre ‘governava i, al mateix temps, saquejava el Palau de la Música'. Tot i que Colau ha declarat que no li pertocava a ella dir si Puigdemont, Rull i Turull havien d'abandonar la política o no, sí que els exigeix explicacions i que demanin disculpes a la ciutadania després que la sentència confirmi el finançament il·legal del partit. El tinent de batlle de Transparència de Barcelona, Jaume Asens, ha anat més enllà i ha dit que, si bé ara ja se sabien les responsabilitats penals del cas, calia continuar investigant. En aquesta línia, i fent un paral·lelisme amb la trama Gürtel, creu que ara cal esbrinar qui és l'M.Rajoy del cas Palau. Asens també ha aprofitat per fer una crida a la justícia perquè els diners que han d'abonar Millet, Montull i Osàcar retornin al Palau de la Música o a l'Ajuntament de Barcelona, però creu que en cap cas no són diners que hagin d'anar cap a Madrid. Considera que la decisió del govern de Xavier Trias de fer sortir l'Ajuntament de Barcelona de l'acusació del cas Palau ara els podria sortir molt cara i podria comportar que aquests diners acabin al govern espanyol en compte d'anar a les institucions pertinents. Un altre dels objectius que el govern municipal ha volgut remarcar arran de la sentència és que l'administració local posava tots els controls necessaris per a evitar futurs casos de corrupció. La batllessa ha dit que, des que va entrar a l'ajuntament, havia convertit tot els murs en ‘parets de vidre' per tal que la ciutadania pugui tenir tota la informació del que hi passa. Per últim, Ada Colau ha donat les gràcies als barcelonins perquè creu que aquesta sentència respon a una pressió veïnal constant que ha fet esquivar les dificultats del procés judicial, en referència als constants retards en el cas.

bios

Etelvina Andreu i Sánchez (Benalua, Alacant, 6 de març de 1969) és una política i metgessa alacantina. El 2007 fou la candidata a l'alcaldia d'Alacant pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) no aconseguint els vots suficients per ser alcaldessa. El 2008 fou designada Directora General de Consum depenent orgànicament del Ministeri de Sanitat del Govern d'Espanya. Militant del PSPV-PSOE des de 1997, Etelvina Andreu és llicenciada en Ciències Físiques i doctora en Medicina. Professionalment ha treballat, primer com a investigadora en la Universitat d'Alacant, i posteriorment com a professora en l'Institut de Bioenginyeria de la Universitat Miguel Hernández especialitzada en pàncrees, fins que en 2004 assumí el càrrec de Sots-delegada del Govern en Alacant. En 2007 és substituïda per Encarnació Llinares en ser triada candidata a l'alcaldia d'Alacant pels socialistes. En l'acte de presentació hi estigué acompanyada per María Teresa Fernández de la Vega, Leire Pajín i el científic Bernat Soria, el qual va haver sigut el seu professor. Perdé les eleccions el 27 de maig per 4.000 vots de diferència amb el Partit Popular, qui tornà a obtenir una nova majoria absoluta, aconseguint 15 dels 29 regidors del consistori, davant els 14 dels socialistes. No obstant això, el resultat dels socialistes, un 41,2% va ser el major percentatge aconseguit des de 1983, després de qui fou alcalde d'Alacant José Luis Lassaletta. Andreu romangué com a cap de l'oposició al consistori alacantí fins al 2008, quan el ministre Bernat Sòria la crida per ser Directora General de Consum al Ministeri de Sanitat i Consum, càrrec que encara ocupa en l'actualitat amb la nova ministra Trinidad Jiménez. Al grup socialista de l'ajuntament és substituïda com a portaveu per Roque Moreno.

bios

Vanesa Lorenzo (Badalona, 7 de gener de 1977) és una model, escriptora i empresària catalana. Va néixer a Badalona el 1977, filla de pares andalusos. Va iniciar-se en el món de la moda com a model molt jove, amb 16 anys va quedar segona en el certamen The Look of the Year per a l'agència de models Elite. Iniciada la seva carrera a Barcelona, va tenir l'oportunitat de treballar a París, i d'allà, mentre creixia la seva popularitat, va traslladar-se a Londres i, després, a Nova York, fins que va tornar a Barcelona. Durant la seva trajectòria com a model ha desfilat a les principals passarel·les del món per a dissenyadors com Lolita Lempicka, Bluemarine i Laura Biagiotti, i ha estat imatge de destacades marques com Dior, Armani, L'Oréal, Yves Saint-Laurent o Pantene, a més d'aparèixer a les portades d'importants revistes de moda com Elle, Vogue o Cosmpolitan, o d'esports com Sports Illustrated. Actualment està retirada de la primera línia del món de la moda i es dedica a altres activitats. Amb 18 anys va aturar la seva carrera com a model per estudiar disseny de moda a Madrid, i anys més tard va crear la seva marca sense deixar l'activitat de model i que ha mantingut després. També ha escrit i publicat dos llibres: Yoga, un estilo de vida (2016), una disciplina que practica i l'apassiona des dels 20 anys, i Crecer juntos (2021), que tracta sobre la promoció del pensament crític en la infància. D'altra banda, ha participat en algunes produccions cinematogràfiques: dues espanyoles, Entracto (1989) i El topo y el hada (1998), i la pel·lícula italiana Fuochi d'artificio (1997) de Leonardo Pieraccioni. En l'àmbit personal, va mantenir una relació amb el model Jordi Roselló, i actualment amb l'exfutbolista Carles Puyol, amb qui està casada i ha tingut dues filles, Manuela i Maria.

vilaweb

Inés Madrigal, la dona que va portar a judici el primer cas de nadons robats a l'estat espanyol, ha anunciat que ha trobat a la seva família, encara que la seva mare va morir ara fa sis anys. A Madrigal se la coneix per portar a judici el doctor Eduardo Vela, a qui la Justícia va absoldre per considerar prescrits els delictes de detenció il·legal, suposició al part i falsedat documental. ‘Sempre he perseguit la veritat. I ara que l'he trobat, tinc l'obligació de compartir-la', sosté la víctima de l'entramat de nadons robats, que ha volgut compartir ‘la millor notícia de la seva vida'. ‘Només hi ha una manera d'aconseguir allò que anhela el teu cor i és desitjar-ho amb tota l'ànima, desitjar-ho i necessitar-ho tant com l'aire que entra en els teus pulmons i et manté viu, si ho sents, ves-hi, no ho deixis, fes-ho des de l'amor que tu ets i posa-l'hi de tal manera a la vida, que no tingui més remei que donar-te'l', ha escrit en les seves xarxes socials. La dona va néixer el juny de 1969 a la Clínica San Ramón de Madrid. Va ser un ‘regal' de Vela a la seva mare adoptiva, que va morir el 2013 enmig del procés penal. Amb divuit anys, els seus pares li van confessar que era adoptada i el 2010, la seva mare li va explicar la veritat darrere del seu naixement. D'ençà d'aquell moment, ha lluitat per cercar la veritat i trobar a la seva família biològica. La troballa es produeix després de donar positiu una prova d'ADN que ha permès trobar un dels seus quatre germans. Després de conèixer l'absolució, el seu advocat va anunciar que anirien al Tribunal Suprem. Madrigal vol que aquesta sentència sigui ‘un trampolí' perquè el tribunal es pronunciï sobre la prescripció i creu jurisprudència davant aquesta qüestió sobre la qual hi ha resolucions diverses.

mitologia

La lluna com a divinitat és una figura constant en les mitologies d'arreu del món. El culte a la lluna és constant des de la prehistòria, s'han trobat petits ídols amb forma de lluna (a vegades barrejat amb el culte al brau, per les banyes) de l'edat del bronze. La divinitat lunar és masculina (déu de la Lluna) o femenina (deessa de la Lluna) segons el lloc i la cultura. En algunes mitologies s'oposa al Déu del Sol, formant un matrimoni celestial. La lluna com a figura femenina s'associa a la menstruació. Hom diu que el cicle de la lluna i la regla tenen la mateixa durada. Aquesta relació pot ser explícita o no segons els tabús o normes socials de cada cultura. En la cultura popular catalana la lluna com a figura antropomorfa és protagonista d'una cançó tradicional. El mot pruna segons el Diccionari nord-català de Cristià Camps i Renat Botet designa el tres quarts de la lluna, fase intermediària entre la mitja i plena lluna. dol és la lluna nova, el tamborí, la plena lluna, i els flabiols són les dues meitats de lluna. Joan Coromines al Decat (II, 283b48-56) esmena aquesta cançoneta: “[...] quan érem petits ens ensenyaven a fer sardana cantant “la lluna, la bruna, / vestida de dol: / son pare la crida, / sa mare la vol” [...].1” (II, 283b11-13) “1 Quan no hi ha clar de lluna ―l'astre entre núvols o en les seves fases baixes― la lírica popular consola el poble menut amb una al·lusió, vaga i a mitges dites, als astres majors que li governen l'òrbita (pare i mare, ¿sol i terra?). Però la quitxalla ja no coneixia l'adjectiu bru, i dèiem la pruna ―i no sé si molts dels qui ens educaven o criaven, també.” Aquesta visió femenina de la lluna és molt antiga i té els seus orígens en la mitologia popular: Aquesta cançoneta té altres versions: Hi ha diverses variants, com aquesta del Maestrat: La lluna la pruna, | lo sol mariner, | son pare la crida, | sa mare també o del Rosselló: La lluna la pruna, | vestida de dol | amb un tamborí | i dos flabiols.

books

-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge. -Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona anguniosa per la seva absència. Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els ulls mig closos i la boca mig oberta. El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar en la porta i amb veu apagada va dir tremolós… -Què fa el filló!… Senyor metge!… ¿què hi diu?

books

El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per l'indret de l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de llauna i broc de canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró, i començà a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si el cridaven amb el cor net, fervorosos i necessitats. -Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -¿Voleu jugar que mai vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus boscalls? -Si tan ple de la seva gràcia estiguessis… potser sí, home, potser sí! -I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar les seves cols? -Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna. -Pels afers d'ací dessús, jo el voldria! I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el sagristà a recomençar la conversació el dia proper. Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu, totpoderós, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no tenia res d'estrany; però, ésser rebutjat de Llucifer després d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el míllor de l'home, era tanmateix una vergonya! Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de conducta. Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la provatura?

books

I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella estava. Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i va dir amb posat maliciós: -¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet? La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens d'astorament i condol.

vilaweb

La proposta de constitució catalana que ha elaborat un grup de disset ponents aquests últims mesos i que avui presenta a la presidenta del parlament, Carme Forcadell, no preveu que la Catalunya independent disposi d'exèrcit. En canvi, amb el propòsit de garantir la protecció i la seguretat de la ciutadania, es proposa d'establir una agència d'intel·ligència i estratègia, integrada per diversos cossos policíacs que actuarien coordinadament. Aquesta agència haurà d'intervenir en cas de conflictes de tota mena: ‘De tipus econòmic, cibernètic, contra atacs de grups extremistes religiosos o polítics, o de màfies organitzades, en cas d'estralls naturals o en situacions de risc o d'emergències', destaquen els promotors. Constaten que els exèrcits regulars, tal com els entenem ara, tenen poc pes a l'hora d'intervenir en aquesta mena de conflictes, que restarien en mans d'aquesta agència nacional de seguretat. La proposta de constitució diu que la legislació catalana haurà de concretar la pertinença o no a organitzacions internacionals en matèria de defensa i de seguretat, com ara l'OTAN. I proposa també que es creï un institut català que pugui participar en organitzacions internacionals per tal de preveure conflictes, evitar-ne o resoldre'n. Es basen en la tradició catalana de Pau i Treva, i l'institut portaria justament aquest nom. Hauria d'estar dotat de les infrastructures necessàries per a detectar fonts de conflicte, mitjançar per evitar-los i participar en missions d'ajut humanitari. Es vol superar –diuen els impulsors– ‘la noció caduca dels exèrcits clàssics' i desenvolupar mètodes que respectin els drets humans, que ‘siguin més efectius i menys onerosos i que contribueixin a transformar les indústries de la guerra en indústries que promoguin la pau, la seguretat i l'estabilitat'. Presentació del text avui a Carme Forcadell El grup Constituïm presenta avui la proposta de constitució catalana a la presidenta del parlament, Carme Forcadell. És un text elaborat per disset ponents prenent de base tres esborranys previs: el projecte unanovaconstitucio.cat, encapçalat per l'ex-jutge Santi Vidal; constitucio.cat, el projecte més primerenc de tots tres, dirigit pel professor de dret constitucional i ciències polítiques Oriol Vidal Aparicio; i Enginyers per la independència, coordinat per Joan Fonollosa. Durant aquests últims mesos, els responsables del text han rebut milers de propostes de ciutadans per mitjà d'internet. N'ha acabat sortint un document de 148 articles, una constitució més extensa que no pretenien, però que ha acabat essent més àmplia per a poder obrir el debat sobre les qüestions que conté. Una d'aquestes, que ja va transcendir dilluns, és la de la llengua: la proposta de constitució preveu que el català sigui la llengua oficial i nacional i que el castellà tingui un estatus jurídic especial.